JAPÓ: TÒQUIO (I)

3 i 4 de Setembre 2012      TÒQUIO (I)

Després d’esmorzar vam anar a agafar el metro (3850 KRW) cap a l’aeroport d’Incheon. El vol va sortir a l’hora prevista i vam arribar a l’aeroport Narita de Tòquio sense incidents. Un cop a l’aeroport vam començar les mil peripècies per estalviar una mica en un dels països que ens resultaven més cars durant el viatge.

Només arribar a l’aeroport, passar immigració i recollir l’equipatge vam anar a buscar la manera més econòmica d’arribar al centre. Havíem llegit que costava al voltant d’uns 3000 ¥ cosa que és desorbitada. Després de mirar les diferents opcions que se’ns presentaven vam optar per agafar un autobús (800 ¥) fins a l’estació de Tòquio i d’allí un metro (170 ¥) fins al nostre hostal (reservat per internet).

Xarxa ferroviària de Tòquio

La xarxa ferroviària de Tòquio pot ser absolutament enrevessada per qui no la conegui. Molt més que la de Seul, que ja ens ho va semblar. Per començar hi ha dues empreses de metro: la Toei i la Metro Tokyo. Totes dues amb línies diferents, però amb estacions amb el mateix nom. És a dir, diferents estacions amb el mateix nom (a prop les unes de les altres, això sí). Cada empresa té les seves màquines expenedores i no es pot comprar un bitllet d’una empresa i pujar al tren de l’altra (algunes estacions són compartides també). Després hi ha les línies fèrries nacionals que són les Japan Rail, que normalment van enlairades i que no tenen res a veure amb els metros però comparteixen estacions. Aquestes últimes poden ser més barates i tenen alguna línia molt pràctica com la Yamanote, que realitza un cercle sobre Tòquio. Per acabar-ho d’adobar existeixen altres empreses ferroviàries privades que enllacen altres punts de la ciutat i que tampoc tenen res en comú amb les altres tres, amb els seus propis tiquets i preus. Nosaltres les vam acabar agafant totes, no sense més d’un ensurt. UNA BOGERIA!! 

Un cop a Tokyo station vam agafar el metro (no sense equivocar-nos) fins al Asakusa Smile Hostel (1950 ¥ en dormitori) i vam reservar per les tres properes nits. Vam intentar fer Coachsurfing a Tòquio però ningú ens va poder allotjar. Això implicava que més de la meitat del nostre pressupost es destinava a l’allotjament i la resta per visitar llocs, transport i menjar.

Edifici del govern metropolità (l'ajuntament).

El primer dia a Tòquio vam agafar el metro (260 ¥) i ens  vam dirigir a les oficines de Willer perquè estàvem tenint alguns problemes  amb la reserva del nostre primer viatge (el problema era que no sabíem fer anar la pàgina de reserves). Un cop arreglat el problema vam anar al edifici del govern metropolità de Tòquio, un edifici enorme amb dues torres a les que s’hi pot pujar gratuïtament per tenir bones vistes de la ciutat. A més, si vas a informació, uns voluntaris fan visites guiades gratuïtes per l’edifici(detall molt important en aquest país).

Després vam anar a veure el santuari Meiji-Jinju que es troba al sud del govern metropolità. Aquest santuari va ser destruït durant la 2GM i reconstruït al 1958. Es troba dins d’un parc amb boscos que et fan oblidar que et trobes al mig de Tòquio. 

Un cop vist el santuari vam continuar fins al bibrant i luxós barri de Shibuya on es troba un dels creuaments més famosos del món. És un creuament entre dues avingudes grans amb els 4 passos de vianants habituals més dos en diagonal. És un lloc magnífic per veure una onada humana que sembla que ha de xocar però que en arribar les dues crestes una s’endinsa en l’altra. Com que ho volíem comprovar el vam creuar diverses vegades i podem  afirmar que no vam picar amb ningú. 

Un dels hotels de l'amor
que es pot trobar a la montanya de l'amor.

Una mica més amunt de Shibuya es troba la muntanya dels hotels de l’amor (love hotel hill). Es tracta d’una sèrie de carrers en un petit turó que està ple d’hotels que lloguen habitacions per hores. Alguns s’assemblaven als motels de Daegu (ho hem explicat en l’entrada corresponent), però sense tants llumets de neó. La diferència bàsica és que en aquests les habitacions sempre estan buides. L’explicació oficial de l’existència d’aquest tipus d’hotel, en el que ni tan sols t’has de registrar, és que com que els joves japonesos s’emancipen molt tard de casa dels pares, tenen un lloc on anar amb les seves parelles. La no oficial té moltes lectures que ja us podeu imaginar. 

Torre de Tòquio

Després ens vam dirigir cap al cementiri d’Aoyama on vam poder veure el primer cementiri japonès i ens vam fixar que no consta en cap lloc coses tant habituals per nosaltres com les dates de naixement i defunció. 

Ja començava a passar el dia i vam decidir anar a veure la torre de Tòquio, que és com una imitació de la torre Eiffel però de color vermell. Diuen que les vistes estan molt bé, però tenint en compte el preu de l’entrada (sobre uns 1000¥) i que ja havíem vist les vistes pel matí des de l’edifici del govern metropolità vam decidir per no pujar-hi. 

Com que estàvem molt rebentats per la llarga caminada del dia vam decidir tornar amb el metro (160¥) en comptes de fer-ho a peu com havíem pensat en algun moment. Al costat del nostre hostel hi ha un parell de supermercats amb menjars precuinats i bé de preu, i és aquí on vam comprar tots els dies el sopar. Encara que vam intentar anar a dormir aviat, no ens va ser possible, ja que vam conèixer alguns catalans i espanyols al hostal i vam estar xerrant fins ben tard.