jueves, 31 de enero de 2013

INDONESIA: TANA TORAJA (II)


22 al 27 de Desembre 2012           TANA TORAJA (II)

UNAS NAVIDADES DIFERENTES... ¡¡PERO EN FAMILIA!!


¡Navidades en familia!
 La familia de Axl, en especial Chelsea, hicieron que que nos sintiéramos como en casa... (¡¡gracias chicos!!)
Llegaron los días indicados de Navidad y la nostalgia nos invadió: nuestra casa, nuestra familia, nuestros amigos, nuestros animales… Sería una Navidad diferente, pero estaríamos acompañados de la familia de Axl, que nos hicieron sentir como parte de su familia…

La mayoría de los habitantes e Tana Toraja son católicos.
Puedes encontrarte iglesias, generalmente sencillas, por toda la montaña.
La gran mayoría de los habitantes de Tana Toraja son católicos, por lo que la Navidad se celebra, a diferencia del resto de Indonesia (donde son principalmente musulmanes).  A diferencia de nosotros, la Noche Buena se celebra a partir de medianoche, dando la bienvenida al día de Navidad. Nosotros lo celebraríamos con la familia Axl y unos amigos suyos haciendo una barbacoa.

El día 24, Noche Buena, nos levantamos todos juntos y después de un buen desayuno (allí es como una comida más) nos marchamos juntos al mercado de Makale.  Como en casa, estos días tan indicados las tiendas y mercados están abarrotados de personas comprando a última hora más comida de lo que realmente se necesita. También, ¡los precios son mucho más altos! Compramos comida para la barbacoa de medianoche: ellos harían una barbacoa de pescado y nosotros propusimos hacer un par de tortillas de patatas. El pà amb tomàquet no podría ser, ya que no encontramos pan…  Mucha gente se nos quedaba mirando y les decían algo a Axl y Desi cuando nos veían pasar con ellos. Fue interesante formar parte de todo ello y comprar como uno más.
Tras comprar todo lo que nos hacía falta, fuimos a reservar el billete de autobús de vuelta para Makassar (120000 IDR/persona) para asegurarnos asiento. Las horas pasaron corriendo, así que decidimos comer algo en Makale antes de volver para casa. Desi había dejado el listón muy muy alto con sus especialidades culinarias, y la comida del restaurante nos defraudó a todos. ¡No hay nada mejor que una comida casera! Volvimos hacia casa y justo cuando estábamos llegando comenzó a llover. Así que el resto del día estuvimos mirando cosas por internet en un local delante del hospital (3000 IDR/hora) y estuvimos jugando con la divertida Chelsea.

La simpática Chelsea, siempre riendo...
La noche llegó, y tras la primera cena del día, nos pusimos manos a la obra para preparar la barbacoa de medianoche. Axl y sus amigos prepararon el pescado, Marc y yo preparamos la tortilla y Desi preparó el postre, unos deliciosos cacahuetes caramelizados.

Los platos estuvieron preparados antes de tiempo, y nos invitaron a comenzar a cenar por segunda vez. Marc y yo comimos un poco, pero nos extrañó que ninguno más comiera. “¿No les gustaba la comida caliente?” Al cabo de un rato, preguntamos qué ocurría, y entonces fue cuándo nos explicaron que la costumbre es comer a medianoche para dar la bienvenida a la Navidad… ¿Nos lo podrían haber dicho antes? ¡Nosotros comiendo casi sin hambre, porque hacía solo unas horas que habíamos cenado, para quedar bien! ¡Y ellos que se habían saltado su costumbre por si nosotros teníamos hambre! La celebración continuó tomando vaso de vino blanco (muy diferente a nuestro vino…) y acabó con karaoke incluido. Aunque nosotros no llegamos a participar, ya que pensamos que ya llovía suficiente para que nosotros lo empeoráramos…


Noche Buena en familia.
De izquierda a derecha: Axl, Marc, Dr. Paris, Raquel y Desi
El día de Navidad, 25 de Diciembre, también había celebración en la iglesia de Axl, pero pedimos si no era maleducado no ir y dedicamos la mañana a continuar visitando los diferentes pueblos de Tana Toraja. Cogimos la moto de Axl (¡¡nos la prestó todos los días!!) y nos dirigimos a Lemo y Londa. Son dos pueblos cercanos que destacan por sus zonas funerarias.

A la entrada de la cueva de Londa se encuentra este balcón con sus tau tau.
En Lemo se puede ver toda una pared de roca escarpada con una serie de balcones para los tau tau (efigies de los muertos talladas en madera).  Según leyendas locales, se dice que estas tumbas son de descendientes de un jefe toraja que reinó hace cientos de años. Llegamos temprano, sobre las 8h de la mañana, para poder hacer buenas fotos sin que nos molestara el sol. La sorpresa fue cuando vimos que habían puesto ticket de entrada (20000 IDR/persona), ¿por qué una entrada tan cara respecto a su nivel de vida (comer un plato de sopa con albóndigas puede costarte 5000 IDR)? Decidimos de momento no pagar, así que solo pudimos ver desde lejos la roca escarpada con algo colgando de ella…

Los tau tau son efigies de los muertos tallados en madera.
Vistas de cerca de los tau tau del balcón de la cueva de Londa.
Nos marchamos a Londa, conocida por su enorme cueva que guarda ataúdes de todas las épocas. Según leyendas, aquí se encuentran descendientes de Tangdilinoq, uno de los jefes de los toraja hace años. Habíamos leído que es obligatorio llevar guía (20000 IDR), el cual lleva una lámpara de aceita y te enseña la cueva; pero la realidad es que cuando llegamos allí no vimos taquilla para comprar entrada. Sí que vimos algunos guías, incluso alguno nos ofreció sus servicios, pero tras decirles que no queríamos, pudimos visitar tranquilamente y a nuestro ritmo la cueva. Al salir del recinto con la moto, un chico nos paró y nos dijo que teníamos que pagar la entrada (10000 IDR/persona). No podíamos librarnos, y de todas formas nos pareció un precio más o menos correcto.

Calaveras y ataúdes "adornan" el interior de la cueva.
Interior de la cueva de Londa.
En la entrada de la cueva se encuentra un gran balcón lleno de tau tau. Hay 2 entradas supuestamente que se unen en su interior, pero nosotros no lo llegamos a descubrir. Tan solo en la entrada de las cuevas ya se pueden ver ataúdes, de todas las épocas (muy antiguos, pero también recientes). Algunos de ellos están abiertos o descompuestos, y se pueden ver huesos diseminados a su alrededor. Decidimos entrar y explorar un poco la cueva, así que nos pusimos los frontales para no caernos o tropezarnos… Además de encontrar ataúdes en los espacios menos esperados, también se pueden observar estalactitas y estalagmitas, cortinas… Y ¡¡Arañas gigantes!! Estos últimos (a Raquel le entró un poco el pánico), junto con una gastroenteritis, fueron los motivos que hicieron  que no exploráramos tanto como queríamos la cueva.

Aunque teníamos la sensación de haber estado poco tiempo en las cuevas, cuando nos quisimos dar cuenta ya era mediodía. Decidimos continuar visitando pueblecitos y buscar un sitio para comer… Mientras estábamos conduciendo dirección a Rantepao, vimos un camión lleno de gente vestida de color negro. Nos acordamos de lo que Axl nos había dicho: “Si ves mucha gente vestida de negro, seguro que se dirigen a un funeral. Seguidlos”. Así que con un poco de disimulo comenzamos a perseguirles con la moto… Nos daba un poco de vergüenza, porque no pasábamos desapercibidos (imaginaros una moto con turistas persiguiendo a un camión…). Tras seguirlos durante más de 1 hora, recordando las carreteras que íbamos cogiendo para poder volver, con el estrés de que podían pensar de nosotros (ya que en nuestra cultura el funeral no es una ceremonia para los turistas…), y viendo que no llegábamos a ninguna parte; decidimos dar la vuelta y volver a casa de Axl.

¡Es increíble cómo pasan las horas de rápido cuando quieres ver cosas! El cielo amenazaba con llover y quedaba poco tiempo para anochecer. Pasamos la tarde-noche con Desi y Chelsea, ya que Axl estaba reunido con su comunidad. Era raro, porque con ninguna de las dos nos podíamos comunicar bien, ya que no hablaban inglés y nosotros tampoco indonesio. Pero el idioma de los signos, la mirada o simplemente una sonrisa, fueron la clave todos los días para entendernos.

Construyendo una casa para Papa Noel...
Cada día jugábamos con Chelsea.

miércoles, 30 de enero de 2013

INDONESIA: TANA TORAJA (I)


22 al 27 de Desembre 2012             TANA TORAJA (I)

Graners (on s'emmagatzema l'arrós) de l'etnia Toraja.
Tenen la mateixa forma que les cases tradicionals, amb sostres en forma de vaixell i damunt d'uns pilons.
¿Per qué aquesta forma? Hi ha moltes possibilitats: similituts amb les banyes dels búfals, una qüestió religiosa o perquè era la forma dels vaixells que van a arribar a aquesta illa per habitar-la, ... 
Vam arribar a Toraja cap a les 05:30 del matí, ja era de dia. L’autobús (100000 IDR) ens va deixar a uns 5 km de Makale, al costat d’un restaurant on ens havia de venir a buscar el nostre proper couchsurfer, l’Axl. No teníem massa clar cap a quina hora apareixeria, però al cap de menys de 30 minuts allà estava.

De la quantitat de banyes de búfals penjades
a la casa es pot deduir la casta social.

L’Axl viu amb la seva dona, la Desi i la seva filla de 6 anys Chelsea. Porta aquest nom perquè el dia que va néixer el Chelsea va guanyar un partit de futbol. Tenen una altra nena de dos anys, Cinta, que passa molt temps amb l’àvia, que també cuida altres 3 nets d’altres filles que té a temps complert. Això sí que és una àvia!!

Vam estar amb ells una setmana i ens van tractar com a reis a pesar de viure en una casa molt humil. La Chelsea el primer i la meitat del segon dia va estar força tímida però després li va passar la vergonya, i un dia fins i tot es va posar a plorar perquè marxàvem i volia venir amb nosaltres. És força entremaliada i molt riallera, ens ho vam passar molt bé amb ella.

La Desi ens va preparar un esmorzar deliciós i vam parlar amb l’Axl sobre què fer els propers dies i quantes nits ens quedaríem. Com que era dissabte, al poble de Bolu, a uns 25 km de casa, s’hi celebrava el mercat més gran de la zona i s’hi ven de tot, fins i tot búfals. Li vam comentar a l’Axl i ens va recomanar d’anar a veure altres zones un cop haguéssim acabat del mercat. Ens va dir que per fer-ho el millor és llogar una moto però que el dissabte no tenia que treballar i podíem utilitzar la seva. No ens ho podíem creure però vam acceptar encantats!

Aixó nomès es una petita part del mercat on venien búfals.
Pasar (=mercat) Bolu.
Una mica abans de migdia vam arribar a Bolu sota un sol capaç de fregir un ou sobre els nostres cascs. Un cop aparcada la moto vam començar a passejar pel mercat. Al principi no vèiem cap diferència amb altres mercats i només veiem alguns galls i gallines per vendre. Després de preguntar una mica ens van indicar i vam arribar a la zona dels animals grans. Vam llegir que, teòricament, els turistes han de pagar una entrada per poder veure-ho però a nosaltres ningú ens la va demanar. Els animals estan repartits per àrees: la de búfals i la de porcs. Hi ha centenars de búfals, és increïble! N’hi ha tants que per poder caminar els has d’esquivar vigilant que no et trepitgin. Els amos els subjecten senzillament amb una anella al nas amb una ma i ells esperen pacientment a ser venuts.

Els búfals son animals molt grans
però tambè molt tranquils!!
Arribar a la zona dels porcs és ben fàcil: només has de seguir els crits que fan. Pensàvem que els mataven allí mateix amb aquells brams, però no és així. El que els fan és  agafar-los i lligar-los per poder transportar-los més còmodament. El transport pot ser qualsevol, des de petits camions fins a les motos... Però ells no hi estan massa d’acord.

Quan vam acabar de Bolu vam agafar la carretera per anar a un poblet que queda  dalt de les muntanyes des d’on s’obtenen unes boniques vistes de la vall i del poble més important de la regió: Rantepao. Abans d’arribar a Batutumonga (així es diu el poble) vam passar per una sèrie de petites aldees amb cases tradicionals dels Toraja i, tot i saber que en veuríem moltes més en els propers dies, no ens vam poder estar d’aturar-nos per veure-les millor i fer-los fotos.

La moto de Axl es va convertir en el nostre transport diari!!

Vistes de Batutumonga.

Camps d'arròs ja recollits. Batutumonga.

Finalment vam arribar a Batutumonga i les vistes no ens van decebre. Són precioses, sobretot si el dia és clar, com era el cas. De camí esperàvem trobar un funeral, l’acte més important en la vida d’una persona i de la família, però no va ser així. Ja explicarem en què consisteix més endavant.

Tombes excavades a les roques. Lokomata.
Després vam continuar fent  camí cap a Lokomata, un altre poblet de la regió (són molt petits, no creiem que tinguin ni 200 habitants) per veure tombes excavades directament a la roca. De camí vam tornar a trobar cases i vistes precioses. Les tombes es veuen com forats excavats directament a la roca que tapen posteriorment amb tàpies de fusta o roca i amb alguna foto del difunt.
Quan vam acabar vam veure que el sol es començava a enteranyinar i això volia dir tempesta segura, per tant vam començar el camí de tornada travessant altres petits pobles de camí. Va començar el diluvi universal just quan arribàvem. Aquests diluvis es van produir cada dia que hi vam ser i, normalment, un cop començava a ploure ja no parava fins l’endemà.

Pel matí vam conèixer el personatge còmic de la família. Un oncle de l’Axl que era més jove que ell que es pensava que parlava anglès però que encara en sabia menys que nosaltres. Es va assabentar que la Raquel és metge i al vespre va aparèixer per la casa i ens deia coses com ara: consultasi, doctor, hospital. No parava de repetir-ho i ens feia senyals que l’acompanyéssim. Finalment vam accedir i ens va portar a l’hospital, pensant  nosaltres que ens volien fer alguna consulta. Però no, ens van presentar a un metge de guàrdia, el doctor Paris (no és broma, es diu així) que també era oncle de l’Axl que es veu que ens volia conèixer. De camí cap a l’hospital l’oncle jove ens va anar ensenyant com si fóssim animals de circ a tot el que anava trobant pel carrer: érem l’atracció principal de la zona!!

Casa de Axl, el nostre couchsurfing. La foto ens la va fer la Chelsea!!
El doctor Paris parlava una mica més d’anglès que l’altre i ens va ensenyar l’UCI(Unitat de cures intensives) de l’hospital. Com ja us deveu imaginar, no té res a veure amb les que tenim per aquí (de moment, ja s’encarregaran d’empitjorar-les...). Poc després ens vam acomiadar i  vam tornar cap a casa l’Axl, tornant a ser el centre d’atenció pel poble gràcies a l’oncle jove (és que no ens recordem com es deia, era un nom molt estrany). La Desi va preparar sopar per tots (deliciós) i vam anar a dormir ben d’hora.

L’endemà diumenge vam fer algo que feia anys que no fèiem: anar a missa! La família de l’Axl és molt religiosa i ell és un membre molt actiu de la comunitat protestant de la zona (com sempre els missioners religiosos no se’n van estar de repartir la bona nova) i ens va demanar si els volíem acompanyar a la pregària. Evidentment els vam dir que cap problema i ens vam vestir per a l’ocasió (Marc es va posar una camisa!!). Ens vam dirigir cap a l’església amb la moto (ja començava a ser com si fos nostra).

Graners de Nanggala.
Passada la missa l’Axl ens va dir que podíem anar on volguéssim i que ell no necessitava la moto en tot el dia. Com que ja era migdia la Desi tenia preparat el dinar i vam dinar, un altre cop, plegats. Cada dia ens van cuinar un plat diferent i boníssim, així que vam poder gaudir de la cuina casolana indonèsia durant una setmana!  Vam veure que la Desi no es trobava massa bé i li vam preguntar si tot anava bé i llavors ens va dir que tornava a estar embarassada. El tercer!!

Després de dinar vam agafar la moto i vam anar a un altre poblet que quedava força allunyat: Nanggala. Allà hi ha 14 graners enormes (són com les cases però serveixen per guardar-hi l’arròs) i també hi ha una petita colònia de ratpenats penjats dels arbres que hi ha a la vora. Allà ens vam trobar amb una dona alemanya que estava amb un local i que ens van explicar que s’havien casat feia poc. Ell era guia i, en tot moment, va intentar vendre’ns els seus serveis encara que no vam parar de  repetir-li que no. Curiosament la seva esposa estava en desacord amb aquesta pràctica però a ell no semblava fer-li res... El més graciós va ser quan marxàvem. El tio se’ns va apropar per darrere sense que la dona ho sabés i ens va dir que allà es cobrava entrada i que si volíem li podíem pagar la meitat de l’entrada a ell (20000 IDR/persona) i ell diria que veníem amb ell... Finalment el vam engegar a dida i vam marxar.

Ratpenats "gegants" als arbres de Nanggala.
De tornada a casa ens va tornar a enganxar un nou diluvi que ens va obligar a refugiar-nos de camí. Quan va parar una mica (no para del tot gairebé mai) vam constatar com de fort havia plogut perquè la meitat de les carreteres estaven inundades i s’havia d’anar amb molt de compte de no caure en cap forat.

Al vespre vam sopar en família i li vam preguntar a l’Axl si havia pogut descobrir on hi havia algun funeral, ja que, encara que soni molt estrany pels volts de Nadal és temporada alta. Però ens va dir que encara no, a veure si l’endemà...

martes, 29 de enero de 2013

INDONESIA: MAKASSAR


20 al 21 de Diciembre 2012           SULAWESI: MAKASSAR

DIAS DE SÓLO VIAJAR.... ¡¡¡TAMBIÉN EXISTEN EN NUESTRA AVENTURA!!!


Adiós islas Gili... "¡¡Que rápido pasan los días de descanso!!"
El 20 de diciembre nos pasamos todo el día viajando. Nos levantamos temprano en las islas Gili para coger el ferry hacia Bangsal (Lombock) y hacer el trayecto hasta Kuta (la famosa playa de Bali) por nuestra cuenta. Nos habían aconsejado estar en el puerto a las 7h para coger el barco de las 8h, pero nosotros inteligentes pensamos que era muy temprano y fuimos sobre las 7.30h. Perdimos el primer barco!! Además iban principalmente nativos… Por suerte, solo esperamos un ratito y un segundo barco (8000 IDR/pers) se llenó, partiendo hacia Bangsal. Desde allí queríamos ir por nuestra cuenta, pero un chico “pesado” nos ofreció ir de forma organizada. Pudimos regatear hasta sacar un muy buen precio (110000IDR/persona), realizando la vuelta tal y como lo habíamos hecho a la ida… Durante este trayecto compartimos furgoneta con un chico Italiano, Lucas. Estuvimos hablando de muchos temas, principalmente de nuestras experiencias de viaje,… pero también salió el tema de la crisis Europea, donde pudimos darnos cuenta que los políticos son corruptos por naturaleza, independientemente de que país sean… ¡¡Triste, muy triste volver a la realidad!!

Recuerdos de las islas Gili...
Llegamos a Kuta, la parte más conocida de Bali, donde se dice que las playas son muy bonitas,  por la tarde noche.  A la mañana siguiente cogíamos un vuelo hacia Sulawesi, y no sabíamos si buscar alojamiento o ir a pasar la noche al aeropuerto. Las ganas de poder ver un poco la famosa Kuta pudieron con nosotros, así que buscamos alojamiento. Tras mirar y remirar, encontramos el Hotel Buku (100000 IDR/habitación doble con baño y desayuno incluido, además de piscina). La idea inicial de visitar Kuta, finalmente no fue realizada, ya que teníamos varios temas pendientes con internet como publicar el blog y mirar la respuesta de la couchsurfing que nos hospedaría en Makassar… Y cuando nos dimos cuenta era más de media noche y estábamos muy muy cansados.

Tras desayunar, cogimos las maletas y nos dirigimos al aeropuerto. Teóricamente sólo se encuentra a unos 2 km del centro, por lo que decidimos ir caminando… Pero a la práctica son muchos más, ¡una hora caminando por terreno plano! Antes de marchar pasamos corriendo para ver la famosa playa, pero la verdad, es que no es nada del otro mundo…


Nuestro siguiente destino y último en Indonesia sería Sulawesi. Es la antigua Célebes y está menos explotada que Java y Bali. Ofrece turismo para todos los gustos: buen buceo con arrecifes de coral y gran variedad de peces; montañas y selva poco exploradas; y cultura que ha conseguido permanecer a pesar del desarrollo de su población. ¡Esto último era lo que queríamos conocer! El lugar indicado para ello es la zona central de Sulawesi, conocida como Tana Toraja. Por suerte, conviviríamos durante una semana con una familia local, que nos ayudaría a conocer y entender mejor sus tradiciones.

Tana Toraja, Sulawesi.

Tras una hora y media de vuelo llegamos a Sulawesi, concretamente a Makassar. Allí habíamos quedado con 2 personas de couchsurfing: Torlis, un chico estudiante  que nos vendría a buscar al aeropuerto y nos ayudaría a mirar el ticket del autobús para Tana Toraja; y Yulong, una chica nativa de Tana Toraja, con quien pasaríamos el día y nos alojaría en caso que no pudiéramos coger el autobús nocturno hacia Toraja. Pero las cosas se liaron un poco, y cuando llegamos al aeropuerto de Makasar los dos nos estaban esperando. Fue un poco embarazoso explicarles, para que no hubiera mal entendidos, que habíamos quedado primero con Yulong, pero en su casa, y que luego Torlis se había ofrecido a buscarnos al aeropuerto, llevarnos a la estación de autobuses y luego a casa de Yulong. Pensamos que finalmente nos entendimos todos…

Los búfalos son unos animales supertranquilos y bondadosos.
Son un punto clave en la cultura Toraja.
Pasamos la mañana los 4 juntos hablando. Después Yulong nos invitó a comer (delicioso nasi goreng –arroz frito), y fuimos a la estación de autobuses. Tuvimos suerte que nos acompañase ella, porque la estación por el día estaba muerta, no había nadie… y las pocas agencias que permanecían abiertas tenían el autobús lleno (por ser época de Navidad) o bien no nos querían vender el ticket. De esto último nos enteramos al final, tras conseguir comprarlos con su ayuda (100000 IDR/persona en autobús pequeño sin aire acondicionado). Ella nos explicó que había tenido problemas para poder conseguir los tickets, ya que cuando les había dicho que éramos turistas, enseguida dijeron que para nosotros no había sitio porque los turistas suelen dar problemas… ¡Increíble!, ¿los turistas? No entendimos ninguno de los 3 bien los motivos... pero lo importante es que teníamos ticket de autobús nocturno hacia Tana Toraja esa misma noche.

Pasamos la tarde con Yulong y su familia (hermana, cuñado y sobrinos). Gracias a ella, también contactamos con Axl, el couchsurfing que nos alojaría en su casa en Makale, y quedamos en un lugar para que nos viniera a buscar al día siguiente.

La noche llegó, salimos a coger el autobús a la carretera principal con Yulong. Tras esperar casi 2 horas más de lo que nos habían dicho llegó nuestro destartalado cacharro que nos llevaría a Tana Toraja. Subimos e intentamos acomodarnos como pudimos en dos estrechísimos asientos medio rotos, tras dejar las mochilas en medio del pasillo… “Mejor no pensemos… intentemos dormir!!”, no paramos de repetirnos durante todo el viaje.

INDONESIA: UBUD (II) I ILLES GILI


15 al 19 de desembre 2012              UBUD (II) I ILLES GILI


Estudiar?? No pas...
Santurari Sagrat del Bosc dels Micos, Ubud, Bali.

El darrer dia a Ubud el vam dedicar a visitar el Santuari Sagrat del Bosc dels Micos i a caminar per la cresta de Campuan. Però abans vam comprar un bitllet de transport pel dia següent cap a les illes Gili,  illes de sorra blanca i aigües turqueses.

Mentres pensavem com fer-ho per anar a les Illes Gili (o Gili Air),
a Lombock, gaudíem de la piscineta... 
Per arribar a les illes des d’Ubud s’hi pot anar agafant un bemo (furgoneta) fins Denpasar, després un autobús fins el port de Padangbai, d’allí un ferri fins a l’illa de Lombock (més  de 4 hores), un cop al port de Lembar de Lombock s’han d’agafar dos autobusos més (un fins Mataram i un altre de Mataram fins al port de Bangsal), i finalment una barca fins l’illa triada. El trajecte es pot fer en un dia si es surt molt d’hora i es té sort. Tot el trajecte hauria de costar unes 120000 IDR però és molt probable que s’acabi pagant més ja que els transportistes sempre volen cobrar de més. Per evitar tot aquest xou es pot comprar un bitllet únic en una de les moltes agències de viatges que hi ha pel poble. Hi ha dos tipus de bitllets: el ferri lent i el ràpid. La diferència està en el preu i el temps. Amb el tiquet del ferri lent es tarden unes 12 hores i amb el ràpid menys de la meitat. El lent costa de 150000 IDR cap a munt i el ràpid de 300000 IDR fins a 400000 IDR. Nosaltres vam agafar el bitllet del ferri lent, fa tots els trajectes igual que comprar-ho tot pel teu compte però t’assegures arribar el mateix dia i estalvies discussions.

O caminàvem per Ubud buscant noves vistes...
Nosaltres no vam tenir cap problema, només algun petit incident. El primer va ser al arribar al port de Padangbai on uns venedors molt insistents i mal educats van voler que compréssim el bitllet del ferri ràpid. Del segon incident ja ens n’havien parlat: quan arribes al port de Bangsal (Lombock) per agafar la barca fins les Gili se t’apropen uns barquers molt espavilats que et diuen que el bitllet que tens no serveix i que els n’has de comprar un de nou a ells. Són molt insistents, tot el que s’ha de fer és ignorar-los. Al port hi ha una taquilla oficial on et diran què has de fer.

"Son molt simpàtics... però compte amb les teves coses!!"
Santuari Sagrat dels Boscos dels Micos, Ubud, Bali.
Un cop vam tenir comprat el bitllet vam decidir anar a veure el Santuari Sagrat del Bosc dels Micos (20000 IDR). Com sempre, vam intentar trobar la manera de no pagar per entrar-hi, i ho vam aconseguir!! A uns metres a l’esquerra de la taquilla de Monkey forest road hi ha una entrada que hi diu prohibit el pas. Nosaltres hi vam entrar i ningú ens va dir res, és una entrada de servei.

Teòricament el santuari té 3 temples hinduistes que es poden visitar i un bon grapat de macacos de cua llarga per tot arreu. I es diu bosc perquè està envoltat per una petita jungla. El problema és que els temples no es poden visitar i que l’únic que veus són micos mentre camines per camins ben pavimentats, és com un zoo de macacos a l’aire lliure. Compte amb els objectes personals perquè tenen la mà molt llarga!!

La tradició hindú diu que s'han de cremar símbols
 per ajudar l'ànima a marxar en pau a una nova vida.
"La mort es la transició a una vida millor" ens van explicar.
Cerimonia de cremació.

Vam tornar a l’allotjament i ens vam voler donar un banyet a la piscina abans de dinar. Però l’Oka, la mestressa dels bungalows, ens va fer venir a buscar per dir-nos que ben a prop s’hi celebrava una cremació i que l’anéssim a veure. El cos del difunt feia ja temps que estava enterrat però ara es celebrava una cerimònia on es cremaven diversos objectes i figures, tot amb el seu simbolisme que algú amb ganes de xerrar ens va explicar i que ara no recordem... Ja fa més d’un mes!!


Després de tornar a dinar babi gulim (porc rustit amb arròs 15000 IDR) als afores del poble vam decidir fer una mica de senderisme. Ens vam dirigir a la “Cresta de Campuan”, al sud d’Ubud, on hi ha un sender que et porta a través de camps d’arròs i altres conreus. El sender és en principi circular fins a tornar a Ubud, però en realitat la part interessant només és fins que s’arriba al primer poblet. A partir d’allí el sender desapareix i només es segueix per carretera.

Vistes dels camps d'arròs.
Passeig a Ubud  pel camí "Cresta de Campuan".
Quan vam tornar als bungalows l’Oka ens va fer seure amb ella i ens va dir que com que era el nostre últim dia allí ens volia convidar a veure sake balinès amb ella. És la mestressa d’hotel més amigable que hem conegut mai! Després vam sortir a sopar un bakso als afores (5000 IDR, menys de 40 cèntims d’€ per un plat de fideus amb mandonguilles!!!).

L’endemà el viatge cap a Gili va començar ben d’hora, a les 7h ja ens van venir a buscar a l’hotel per marxar cap a Padangbai. Cap al vespre vam arribar a les Gili. Són tres illes: Gili Meno (la més petita, deshabitada i cara), Gili Trawangan (la més gran i la més festera)i Gili Air (la mitjana, no molt festera i amb bones oportunitats d’allotjaments i menjar). Totes tres tenen bons llocs per fer submarinisme i snorkell i boniques platges de sorra blanca. Nosaltres ens vam decidir per Gili Air per ser més  tranquil·la que Trawangan i més barata que Meno.

La nostra "casa" a les illes Gili.
Nusa Tiga Cottages.
Un cop a l’illa va començar l’aventura de buscar allotjament. Ens  vam allotjar Nusa Tiga Cottages (80000 IDR, regatejant, bungalow amb esmorzar inclòs). L’illa es pot recórrer tranquil·lament en una hora i mitja sense sortir en cap moment de la platja. Per menjar ho vam fer gairebé sempre al Warung Basra, que té plats econòmics i bons i wi-fi gratuït (però és molt lent i tot sovint no funciona). Sobre el tema d’internet és molt complicat trobar-ne, ja que encara que molts restaurants posen que en tenen molt sovint no funcionen...

Al port de les illes Gili, Lombock.
Les postes de sol són molt boniques i la platja de sorra blanca és enlluernadora, però per nosaltres, el millor es troba sota l’aigua. Hi ha un munt d’escoles de submarinisme que ofereixen immersions per unes 350000 IDR, però havíem llegit que fer snorkell per lliure també és molt gratificant. I així és!! La primera tarda que ens vam ficar sota l’aigua vam llogar un equip de snorkell (30000 IDR dos dies). Només vam caminar uns metres endins del mar i ens vam veure envoltats de peixos i coralls de colors. És com estar en un aquari infinit. Ja el primer dia vam veure una serp marina. Es tracta d’una de les serps més verinoses del món però que també és una de les més pacífiques. Tant, que em vaig permetre el luxe  de tocar-la quan va sortir a respirar. Estavem rodejats de peixos de colors, inclús vam veure diferents peixos globos i bastants grans!! També vam topar amb enormes bancs de micro meduses que finalment ens van obligar a deixar l’aigua perquè ens estaven picant per tot arreu!!

La marea acostuma a estar molt baixa pels matins.
Tant que pots allunyar-te tant com veieu a la foto,
i només arrivar-te l'aigua als genolls!!!
L’endemà encara va ser millor. Ens vam llevar ben d’hora i vam anar al nord-oest (més o menys) de l’illa. La marea estava molt baixa (com cada matí) i vam poder anar a zones més profundes que la tarda anterior, tot i que s’ha de portar algun tipus de calçat per trepitjar roques o entrar en zones de sorra. Ens van dir que allí potser podríem veure alguna tortuga marina i finalment vam estar de sort i en vam veure una. La vam seguir una estona però cada cop anava a zones més profundes i la vam tenir que deixar. Tota l’illa està envoltada de corall i peixos, és  impressionant. A la tarda vam poder tornar a veure dues serps més, una galera, molts crancs, sípies, morenes... Pensàvem que 4 dies era massa i ens avorriríem però ens vam adonar  que ens hi podríem haver estat setmanes!!

"Sense pauraules... "
Posta de sol a les illes Gili, Lombok.

viernes, 25 de enero de 2013

INDONESIA: RUTA POR BALI (II)


11 al 14 de diciembre 2012         RUTA EN MOTO POR BALI (II)


3er día (104 km): Menanga → Pura Besakih → Menanga → Tirta Gangga → Amed → Tulamben
4o día (137 km):  Tulamben → Tirta Gangga →Candidasa → Gianyar → Ubud

¡¡Todo el templo para nosotros solos!!
Pura Besakih. 
El tercer día de ruta por Bali, continuamos levantándonos temprano, al amanecer, con la intención de llegar a Pura Besakih pronto y no tener que pagar entrada y poder verlo tranquilamente, sin aglomeraciones de turistas.

Pura Besakih.
Como suponíamos a esas horas no había nadie en la carretera para cobrar entrada y además pudimos aparcar enfrente de la plaza del templo. Pura Besakih está situado en la colina de Gunung Agung y es el templo más importante de Bali. Está formado por unos 23 templos independientes pero relacionados entre sí, de los cuales el Pura Penataran Agung es el más grande y destacado. Empezamos a subir la colina y ver los templos; todos son de piedra y los techos de paja, suelen vestir a las figuras con ropa blanca, negra, roja o amarilla imitando a un  sarong (pieza de vestir en forma de tubo que lo llevan hombres, mujeres y niños).  ¡Teníamos los templos para nosotros solos!, únicamente habían unas pocas personas con las que intercambiamos algunas palabas. Iban muy bien vestidos, con ropa blanca,… y preguntamos qué significaba: “Hoy es día de celebración, es noche sin luna” Por lo visto, realizan celebraciones según el ciclo lunar, días de luna llena y días sin luna).  Nos invitaron a asistir a una celebración encima de la colina, pero no fuimos ya que habíamos leído que hay que ir con cuidado porque los rezos son privados y puedes ser multado.

Sacerdotisa que dirigía la ceremonia.
Benbadem.
Seguimos nuestra ruta, pasando pueblo tras pueblo, y nos encontramos con una sorpresa. En Benbadem habían cortado la carretera principal porque estaban realizando una celebración hindú por la ausencia de luna. Paramos y nos unimos con su gente a disfrutar del espectáculo. En la ceremonia aparentemente había como una sacerdotisa que era quién iba dando paso a los diferentes actos. En uno de los actos, varias personas salían y envolvían una zona con una cuerda, y otros pasaban a lo largo de ella como si bendijeran con diferentes elementos: arena, agua, flores… La sorpresa nos la llevamos cuando vimos que estas ceremonias no son serias del todo y pudimos ver como salían unos hombres muy bien caracterizados que hicieron reír a más de uno con sus diálogos… Fue muy interesante y curioso, la lástima fue que no entendíamos qué decían, de qué se reían o por qué hacían ciertas cosas…
Estos personajes consiguieron hacer sonreir a todos los asistentes...
Ceremonia de Benbadem.

Proseguimos nuestro largo trayecto en moto, atravesando montañas y arrozales, hasta llegar a la zona costera de Amed y Tulamben. Estas villas viven actualmente del turismo, ya que se están poniendo de moda por los corales y peces de colores, pero no tienen playas de arena blanca ni nada por el estilo. En Amed se puede encontrar algún trozo de playa antes de entrar al mar, pero En Tulamben no existe, tienes que adentrarte al mar desde los acantilados, o si tienes “suerte” puedes encontrar una pequeña orilla de piedras. Nuestra intención era hacer noche en una de estas villas y hacer submarinismo para poder ver el “Liberty”. Es un barco americano  que se hundió en la Segunda Guerra Mundial, se encuentra a unos pocos metros de mar adentro de Tulamben y tan sólo está a unos 18-25 metros de profundidad (¡perfecto! Porque podríamos verlo con nuestra licencia  de submarinismo, Open Water).

Playa de arena negra de Amed.
Tanto Tulamben como Amed están plagados de alojamientos y centros de submarinismo, así que nos pusimos a buscar el más económico. Acabamos en Blue Deep Restaurant, donde además de restaurante también ofrecen habitaciones sencillas pero limpias (100000 IDR/noche con desayuno incluido, regateando), piscina e inmersiones a buen precio (200000 IDR/persona). Nos aconsejaron hacer la inmersión a la mañana siguiente, porque por la tarde suele haber muchos buceadores y no lo disfrutaríamos tanto. Así que decidimos esa tarde realizar snorkel por nuestra cuenta, delante mismo de nuestro alojamiento (¡¡ah, nos prestaron los equipos gratis!!).

Aquí al menos había una pequeña "playa", pero en muchos sitios ni esto...
Playas de piedra de Tulanbem.
Entramos al agua por el acantilado, las piedras eran grandes y resbaladizas, y enseguida comprendimos que nuestros pies no estaban preparados para soportar eso, así que decidimos meternos con las sandalias. A unos pocos metros empezamos a ver la naturaleza que oculta el mar: grandes estrellas azul intenso, corales vistosos y peces de todos los tamaños y  colores inimaginables. ¿Por qué no nos habíamos comprado una cámara acuática? Nuestras retinas serán quienes retendrán esas imagines en nuestro recuerdo…

Vimos varios grupos de submarinistas salir de una zona cercana a nosotros y pensamos que podría ser ese el lugar donde se encuentra el Liberty. Fuimos hasta allá y acertamos, ¡allí estaba el barco!, a unos metros de profundidad. Estaba atardeciendo, y eso contribuía a que la visibilidad no fuera muy buena. Así que decidimos dejar la intriga para la inmersión del día siguiente.
Habíamos estado toda la tarde haciendo snorkell, cansados, decidimos ducharnos y dar una vuelta por las afueras de la villa para encontrar algún sitio más económico para cenar, ya que todos los locales tenían precios incrementados para los turistas.

Carretera de Tirta Gangga.
En nuestro cuarto y último  día en moto por Bali teníamos pensado hacer submarinismo en el Liberty, visitar Tirta Gangga y de vuelta a Ubud. Pero las goteras que nos despertaron a las 6h de la madrugada nos hicieron comprender que no sería posible. Una tormenta nos daba los buenos días. El cielo estaba negro, las calles inundadas y parecía que continuaría las cosas así durante horas. Tras cambiarnos de habitación (¡¡por las goteras!!) decidimos continuar durmiendo un poco más, porque con ese tiempo no haríamos submarinismo. A las 8h nos vinieron a levantar, nuestro “dive master” había ido a comprobar el estado del mar y vendría a decirnos algo. El mar parecía calmado, pero seguía lloviendo y el cielo oscuro, y no nos podía asegurar que tuviéramos buena visibilidad. Decidimos esperar, pasaron horas y todo continuaba muy similar, así que el destino no quería que hiciéramos la inmersión y eso fue lo que hicimos.

Jardines de Taman Tirta Gangga.
A las 13h parecía que el tiempo nos concedía una tregua, dejó de llover. ¡Era momento de irse!, así que cogimos el equipaje, la moto y rezamos para que no volviera a ponerse a llover por el camino… Llegamos a Tirta Gangga, donde se encuentra el Taman Tirta Gangga (entrada 10000 IDR),  palacio acuático que construyó el rey de Karangasem, donde destaca la gran belleza de sus jardines rodeando los embalses llamado allí piscina. Además en uno de ellos es posible bañarse, eso sí, tras pagar otros 10000 IDR. Nosotros no pagamos por verlo, sino que como siempre intentamos verlo gratis, y ¡lo conseguimos! Justamente al lado de la entrada hay un bonito hotel (con habitaciones no muy caras, 100000 IDR/hab. doble) con unas vistas espléndidas a los jardines del palacio. Entramos a preguntar por las habitaciones, y mientras nos atendían, estuvimos disfrutando de las vistas. Lástima que ya habíamos acabado nuestro recorrido… porque sino no hubiera sido una mala opción quedarse allí.
En los alrededores de este pueblo se encuentran varios  caminos donde se ven arrozales principalmente. Nosotros no hicimos ninguno, preferimos continuar hacia Ubud, por el tiempo…

Candidasa.
Fuimos hasta la carretera de la costa, para intentar disfrutar un poco del paisaje. De repente vimos un paisaje especial: un gran lago rodeado de árboles y al final una pequeña cala. El pueblo se llama Candidasa. Paramos y nos entretuvimos un ratito paseando por él y haciendo fotos. En esta ocasión el hambre fue quién nos recordó que teníamos que continuar. Eran casi las 15h y aún ¡no habíamos comido! Y no era porque no encontráramos sitios, sino porque nosotros buscábamos algo muy específico: “babi guling”. Este plato lo habíamos comido en los últimos días, es lechón o cochinillo asado/al horno, junto con arroz y otras tipos de carne de cerdo (similar a morcilla, tocino,…) y té. Todo por un precio muy razonable (entre 10000 y 15000 IDR). Continuamos hasta llegar a Gianyar, teóricamente allí es muy popular este plato, pero a estas horas nos costó un poco encontrarlo… Tras llenar el estómago, sin saber si era más bien nuestra comida o cena, continuamos nuestros últimos kilómetros hasta Ubud.
El delicioso "babi guling"...

En Ubud, nos sentimos ¡como si volviéramos a casa! Llegamos a Oka Kartini Bungalow y vimos caras conocidas (el chico de recepción, la propietaria Oka y Joachim y Per)… Lo poco que quedaba de tarde lo pasamos en la piscina. Y tras una cena ligera, nos fuimos a dormir… 


Pequeña cala situada al lado del lago, Candidasa.

viernes, 18 de enero de 2013

INDONESIA: RUTA AMB MOTO PER BALI (I)


11 al 14 de desembre 2012      RUTA AMB MOTO PER BALI (I)


1er día (117 Km):   
       Ubud  Tampaksiring → Ubud → Mengwi → Bedugul → Lago Bratan → Munduk 

2on día (141 Km): 
    Munduk → Seririt → Lovina → Singaraja → Kubutabaham → Kintamani → Batur 
→ Penelokan → Pura Besakih → Menanga   

Preparats!! Quin luxe de transport!!
Vam llevar-nos ben d’hora  per aprofitar les hores de sol i tot el temps que poguéssim abans que tornés a ploure. Una constant a Indonèsia durant l’estació de les pluges. La nostra intenció era visitar primer Tampaksiring (que es troba a 18 km d’Ubud en direcció nord est), tornar a Ubud per arreglar papers i començar el camí cap al nord oest sense saber ben bé on  acabaríem el  dia.

Piscines d'aigua del "nostre" Gunung Kawi. 
Quan vam arribar a Tampaksiring ens vam dirigir al Gunung Kawi. Segons la guia són 10 santuaris excavats a la roca als que s’hi accedeix baixant unes escales de pedra i que n’hi ha un que es troba a 1 km de la resta. No s’assembla absolutament en res al lloc que vam estar. El nostre Gunung Kawi (seguint les indicacions de la carretera) estava fet de diverses piscines d’aigua molt clara amb temples i uns banys públics encara en ús. El nom és el mateix i és on està indicat a la carretera i on ens van dirigir els locals... Però no s’assembla en res a la descripció que nosaltres en teníem. Al gunung Kawi s’ha de pagar entrada (15000 IDR) però com que hi vam arribar molt d’hora i no hi havia ningú per pagar l’entrada ho vam veure gratis.
De tornada a Ubud vam aturar-nos a fer alguna foto d’uns paisatges d’arrossars que ens van semblar molt bonics. Quan ja vam tenir tots els papers arreglats vam sortir amb la moto.

Paisatge d'arrosars, en la tornada cap a Ubud.

El següent lloc que ens vam aturar va ser el Pura Taman Ayun (15000), a prop  de Mengwi. És un temple fundat al 1634 envoltat d’un fossat amb aigua i jardins per passejar. És una parada habitual de molts autobusos turístics i sempre hi ha gent, per tant, vam decidir no entrar-hi. Han triplicat el preu de l’entrada en un parell d’anys.



Pura Ulun Danau Bratan.
Des d’allí teníem un  bon tros de carretera fins al Danau Bratan, el nostre proper destí. De camí ens vam aturar a dinar en una paradeta de pollastre fregit (6000 IDR cuixa o peça gran). Vam arribar al Danau Bratan cap a les 14h. És un llac que es troba a més de 1000 m d’alçada i on a les nits hi fa fresca. A la vora del llac hi ha un dels temples més bonics de Bali, el Pura Ulun Danau Bratan (30000 IDR, preu triplicat en 2 anys). No teníem cap intenció de pagar l’entrada tot i que el volíem veure sí o sí. Vam agafar un camí lateral per on semblava que hi havia unes obres i ens vam colar al recinte que envolta el temple. Vam poder fer fotos com les de les postals (però menys perfectes, clar) i gaudir d’una vista preciosa amb el llac als peus, el temple davant nostre i les muntanyes al fons.

Quan en vam sortir amenaçava pluja però encara era d’hora. Així que ens vam arriscar a marxar cap a Munduk, un poble que es trobava a uns 20 km d’allí. Les carreteres no estan, en general, mal asfaltades, però tenen uns desnivells molt pronunciats. Tant que fins i tot algun cop vam tenir que ajudar la moto amb els  peus per arribar dalt.

Entre camps d'arròs!!
A Munduk hi vam arribar cap a mitja tarda i vam trobar la One homestay (80000 IDR, hab. doble amb wc, aigua calenta i esmorzar). L’amo de l’allotjament es va donar un plànol fet a mà i ens va ensenyar què podíem veure al voltants. Com que encara quedava una horeta per fer-se fosc vam anar a veure una petita cataracta que hi ha al costat del poble a la que s’hi accedeix per un sender. Teòricament s’ha de pagar una entrada (5000 IDR) però com que ja era tard ja no hi havia ningú per cobrar-la, així que la vam veure gratis. En tornar de la cataracta vam sopar un bakso (petit bol de sopa amb fideus i mandonguilles, 5000 IDR) i vam anar a dormir.

L’endemà vam tornar a matinar i vam fer un sender que ens va recomanar l’hostaler per veure camps d’arròs i paisatges. Vam fer el camí (prou bonic) en un parell d’hores i vam tornar a pujar a la moto.

Vistes desde la carretera del Danau Batur.
Darrera del llac es pot veure el Gunung Batur i
 les seves vessants amb molt poca vegetació.
El segon dia volíem arribar al Danau Batur i, si era possible, al temple Pura Besakih. Des de Munduk vam arribar a la costa nord de Bali fins al poble de Seririt. D’allí vam agafar la carretera de la costa passant pel poble de platges de Lovina i Singaraja, la segona ciutat més gran de Bali. Des de Kuntambahan vam agafar un desviament cap a l’interior de l’illa que ens havia de pujar al Danau Batur. De camí ens vam aturar a Kintamani per menjar un dels plats més típics de Bali: el babi gulim (10000 IDR). Consisteix en porc rostit cruixent amb arròs i vegetals. Està boníssim i és molt barat, però com quasi tot el menjar asiàtic hi posen alguns ingredients picants...

El Danau Batur també és un llac que es troba força alt. Per arribar-hi, s’ha d’agafar una petita carretera que surt de Penelokan i que baixa fins a la base del llac. També es pot ascendir al Gunung Batur, la muntanya del costat, però s’ha de fer amb un guia d’una associació d’estafadors que amenaçaran físicament al viatger que ho vulgui fer per lliure. Nosaltres ho vam veure des de la base; més d’un d’aquests pesats va venir a “recordar-nos” que si volíem pujar necessitàvem “els seus serveis”...

Gunung Batur.
Es pot veure el seu cràter...
Des de  la vora del llac i fins la muntanya es veu com un mar de lava refredada amb formes  curioses i vegetació baixa. Vam pujar fins a Penelokan i vam voler arribar a Pura Besakih. Però quan vam arribar a la carretera d’accés al temple i al poble que porta el mateix nom ja ens esperaven una colla de “venedors” d’entrades que no ens deixaven passar si no els compràvem l’entrada. Com que ja era tard i el temps amenaçava de molta pluja ho vam deixar per l’endemà al matí a primera hora.

Vam trobar una celebració hindú a prop del poble de Menanga.
Trobar allotjament per la zona no va ser fàcil, ja que no hi ha gairebé pensions ni hotels i, els que hi ha, són  molt cars (des de  300000 IDR  fins a 65 $, una autèntica animalada!!). Finalment vam aterrar al Arca Valley Inn (100000 IDR hab. doble amb wc,regatejant el preu). Vam  anar a sopar al poble del costat que estaven de festes i vam menjar en un mercat nocturn que hi havia per allí. En acabat a dormir, que demà tornàvem a matinar... Quines vacances més matineres!

Arrosars de Tampaksiring.
Aquesta figura de la dreta es troba a tots els conreus, Sembla ser una ofrena als seus déus.