BOLIVIA: POTOSI

Del 19 al 20 d’Agost de 2013

POTOSÍ

Al cerro Rico és on es troben la majoria de les mines de Potosí.

Just després de llevar-nos a l’hostal Felcar (60 BOB/hab. Doble, bany compartit, wifi gratis) van trucar a la porta de l’habitació. Era un antic miner de les famoses mines del diable de Potosí que ens venia a oferir un tour per les mines.

La fulla de coca és molt freqüent a Bolivia pel mal d'altura,...
però a Potosí, la coca i l'alcohol pur són els productes
més consumits pels miners!!

Potosí és la ciutat més alta del planeta, inclús més alta que Lhasa al Tibet, a 3900 metres d’alçada. Va ser una ciutat molt rica durant el temps de la invasió espanyola ja que les seves mines eren molt riques en plata. Tant és així que, durant un temps, es diu que la ciutat estava asfaltada en plata. Però aquells dies de riquesa (riquesa que van espoliar els espanyols de l’època) van ser fa molt temps. Ara tenim una ciutat petita que sobreviu al pas del temps amb carrers i edificis colonials; i de les mines...

Les mines ja no donen gairebé plata i ara s’extreuen altres minerals com estany. Les mines són famoses arreu del món, en part, gràcies a un documental. Va ser retransmès en català el programa 30 minuts i es pot veure a través de youtube, no us el perdeu. El documental tracta de les pèssimes o nul·les mesures de seguretat de les mines del Diablo i que, en molts casos, són nens els que hi treballen ja que al ser més petits arriben a més llocs que els adults.

Nosaltres a l'entrada d'una de les mines.

Nosaltres no teníem molt clar si ho volíem visitar o no. Teníem la sensació de que si ho fèiem era una manca de respecte cap als miners. Ells no són micos de fira, són treballadors que es juguen la vida cada dia a canvi d’un sou míser i que ho fan perquè no els queda més remei. Un cop més els rics pagàvem per veure (com un espectacle) com altres persones més desfavorides es juguen el tot pel tot per ben poc.Finalment, i sense tenir-ho molt clar, vam acabar optant per anar-hi. El fet que nosaltres hi anem o no, no canviarà res en la vida dels miners.

El senyor que va venir a l’hostal era un antic miner que ara gestionava excursions per les galeries de les mines. El tour costa de 60 a 100 BOB/persona, en funció de les hores i els nivells que descendeixis. Nosaltres vam agafar un tour de 4 hores (suficient) amb Silver tours (una com qualsevol altra, n’hi ha moltes).

L'interior de la mina. Un dels passatges principals.

Primer et porten a vestir-te amb roba per embrutar, ja que a la mina hi ha molta pols i humitat. Et donen un casc amb un frontal i unes botes. Després et porten a un mercat on tens la “possibilitat” de comprar coca i begudes pels miners com a present. En el nostre cas va ser una imposició. Una ampolla de refresc i una bossa de fulles de coca costa uns 12 BOB.

Aquests presents se’ls donen als miners com a mostra de respecte i, a ells, els ajuden a continuar amb el dia a dia a la mina. Les condicions a la mina són tant dures que, per agafar ànims, es beuen l’alcohol de 96% sense diluir. Primer, però, en llancen unes gotes al terra per agrair a la Pachamama (mare terra) les troballes i seguir vius.

Baixant nivells a la mina!!
Com podeu veure seguretat 0...
i tot els puntets es la pols que es
 posava a l'objectiu de la càmara
en un segon.

La mina que vam visitar tenia 8 nivells, dels que només vam visitar els tres primers. Pel propi interès dels visitants no s’ha de perdre mai de vista el guia ja que les possibilitats de perdre’s per l’interior de la mina són molt altes. Una de les causes més freqüents de mort en persones que comencen a treballar a les mines és que no saben trobar la sortida.

Les galeries es ramifiquen constantment i els pous apareixen per tot arreu sense avisar. Les vagonetes carregades amb una tona de pedres són empeses per una o dues persones. S’ha d’anar amb compte quant se’n sent una i apartar-se del seu camí, ja que els que l’empenyen no tenen manera de veure’t.

Als costats de les galeries, de tant en tant, apareixen forats enormes per on els miners pugen i baixen les càrregues de pedres amb politges. Aquests forats no estan protegits de cap manera i, els accidents fatals de miners caiguts, són massa freqüents.

Per extreure les vetes de mineral, els miners fan forats amb uns martells neumàtics que pesen tranquil·lament uns 40kg o més, a la roca per després inserir-hi els cartutxos de dinamita. Un cop posada la dinamita els miners tenen uns 10 minuts per sortir corrents fins que exploten. Després esperen unes 24h fins que tota la pols suspesa s’ha dipositat.

Durant la nostra excursió per la mina anàvem trobant miners assentats a prop de forats més o menys verticals. Preguntant-los-hi la raó de ser allí ens van explicar que eren la senyal d’alarma en cas de manca d’aire o fuita de gas pels que hi havia sota treballant. No hi ha cap detector de fuites de gas ni res que s’assembli. Si els miners noten que els costa respirar o que les cames els fallen marxen cames ajudeu-me sense mirar enrere. No cal que us diguem la quantitat de persones que han mort per asfixia.

Dintre de la mina, l'únic "déu" per a tots és el Tio.
Fora cadascú té la seva religió...

Per descendir (o ascendir) d’un nivell a un altre hi ha unes escales fetes amb fusta que únicament estan clavades a la roca amb uns pocs clauets. És cert que, en cas que es desenganxi, el forat és tant estret que l’escala toparà ràpidament amb l’altre costat. El problema és caure, no hi ha cap arnès ni mesura de seguretat per evitar caigudes en alçades que, tot sovint, superen els 10 metres d’alçada.

Una altra de les coses que ens van sorprendre era l’edat dels miners, tots eren molt joves. Segons el nostre guia, actualment, el més jove tenia 12 anys. Però en el passat arribaven a treballar-hi nens de fins a 5 anys. Nosaltres només vam veure 3 nivells... Seria veritat?

Els miners, dins la mina, adoren al Tio, el seu déu subterrani. És una figura feta de pedra (o ciment) pintada de vermell, amb dues banyes i un penis de la mida de les cames. Aquest déu, amb forma de demoni, els proporciona força per treballar, els protegeix de la mina i els proporciona el material extret. Cada dia passen pel Tio, que és a prop de l’entrada, per donar-li fulles de coca, fer-lo fumar i donar-li alcohol.

Un dels carrers de Potosí.

També ens sorprèn els hàbits molt poc saludables que segueixen els miners ‘per donar-los forces’, així com fumar en un aire amb una clara manca d’oxigen; beure alcohol, fet que redueix els seus reflexes davant qualsevol imprevist i no entrarem a valorar l’ús de les fulles de coca.

Com ja vam explicar les fulles de coca mastegades donen sensació de vigorositat, treu la gana, millora la sensació d’ofec deguda a l’alçada i entumeix la boca. Normalment els bolivians sempre masteguen una bola-boleta de coca, però en el cas dels miners la bola és tant gran que fins i tot costa entendre’ls.

I aquesta va ser la nostra experiència dins d’una de les mines del Diablo de Potosí, el seu principal atractiu turístic. Ens va servir per poder tornar a ser conscients de la sort que tenim de viure allà on vivim i del que tenim... Penseu que el sou d’un miner assalariat, guanya, en una jornada de 8 hores, uns 100  BOB, és a dir, poc més de 10 €.

La Catedral de Potosí.

Quan vam tornar de la mina ens vam retrobar amb l’Àlvaro, un noi valencià que havíem conegut a les termes de Polques (toour del salar) i vam quedar per anar a sopar plegats. En acabat de sopar vam buscar algun lloc per menjar un postre i, caminant, vam descobrir en diversos llocs de la ciutats un munt d’adolescents ballant i cantant pels carrers. Aquests grups portaven unes orquestres i cada grup ballava una dansa diferent.

Preguntant per allí ens van explicar que eren els assajos dels Chotillos, un festival que es celebrava en pocs dies a la ciutat i que, tenia com a protagonistes, els adolescents dels instituts de la ciutat.

Després de veure aquests valls vam tornar a l’hostal i vam anar a dormir. Probablement algun dels adolescents que ballaven pels carrers a la nit els havíem vist pel matí en una situació ben diferent..

BOLIVIA: SALAR DE UYUNI (II)

Del 17 y 18 de Agosto 2013

SALAR DE UYUNI (II)

La excursión al Salar de Uyuni te muestra más cosas: desierto, lagos y naturaleza.
¡No os lo perdáis!
Salar de Chiguana.

En los pocos poblados que pasamos había llamas.

El segundo día lo empezamos, teóricamente, viendo el amanecer sobre el salar de Uyuni desde el hotel. A la práctica fui la única que vio todo, el resto del grupo, incluido Marc, vinieron en el último momento cuando el sol ya estaba saliendo. La excursión continuaba pero nos despedimos del salar, los siguientes días veríamos lagos y más lagos salados situados en el desierto que separa Bolivia de Chile.

Seguimos la ruta en 4x4 dirección el Salar Chiguana. Antes de llegar a él pasamos por un tranquilísimo pueblo llamado San Juan, situado en medio de la nada. El Salar Chiguana es mucho más pequeño y casi inexplotado. Para entrar en él hay que pasar por un control militar, ya que hay una base militar allí al lado. Nuestro guía nos explicó que principalmente en este salar se extraen carbonatos, o también llamado bórax, y se exporta a Chile.

Mirador, con el volcán Ollagüe de fondo.

Seguimos nuestra ruta hacia el sur pasando por las cercanías del volcán Ollagüe. Es un volcán inactivo y su principal atractivo es el paisaje que lo rodea. Paramos en un supuesto mirador, donde pudimos caminar y escalar por una zona rocosa muy peculiar.

Nuestros siguientes puntos eran dos lagunas donde podríamos contemplar varias especies de flamencos. Al mediodía llegábamos a la Laguna Cañapa. Sal, desierto, montañas y los rosados flamencos eran reflejados en sus aguas. No sé cuántas fotos llegamos a hacer, pero muchísimas. Si no hubiera sido por los otros grupos que llegaron después, hubiéramos podido disfrutar de esos momentos mágicos plenamente.  Mientras nosotros paseábamos alrededor del lago, Valerio preparó un espléndido picnic para comer en aquel lugar tan especial.

Increibles paisajes de la Laguna Cañapa y sus flamencos.

¡Qué belleza!

Con los estómagos llenos, continuamos a hacia la Laguna Hedionda. Si nos habíamos quedado sin palabras en la anterior, con esta nos quedamos mudos del todo. Miles de flamencos se encontraban plácidamente en sus aguas. ¡Sorprendente!

¡¡Todos los puntitos que veis en la base de la montaña son flamencos!!
Laguna Hedionda.

Continuamos conduciendo a través de las dunas de arena pasando por delante de otra laguna, la Laguna Honda. Este nombre es dado por la forma que tiene, y como todas las lagunas se puede ver parte de sus orillas de color blanco por su alto contenido de sodio y carbonatos. Tras atravesar varias dunas nos introducimos en el Desierto de Siloli, que hace frontera con Chile. Valerio paró para que pudiéramos retratar el paisaje totalmente árido con las magnificas vistas de las montañas nevadas al fondo.

Sólo encuentras algún 4x4 pasando por el desierto de Siloli.

Continuamos la ruta por el desierto hasta llegar al Árbol de Piedra. En medio del desierto, entre dunas, de la nada vimos como aparecían unas estructuras rocosas rodeadas por nieve helada. Tanto las rocas como el hielo tienen formas curiosas originadas por la erosión del viento.

¿De dónde habran salido estas rocas en medio del desierto?

El Árbol de Piedra.

Aunque estamos en un desierto, como podéis ver, hace frío (esto es hielo erosionado). Esto es debido a la elevada altitud en que se encuentra.

Para acabar el día, Valerio condujo hasta la entrada de la Reserva de Fauna Andina Eduardo Avaroa (entrada extrajeros 150 BOB/persona y locales 30 BOB/persona, precio no incluido en el tour). Desde allí mismo podíamos ver la última laguna del día, la Laguna Colorada. Tal y como dice su nombre, su agua es rojiza y esta pigmentación proviene de unas microalgas que viven en sus aguas. Rodeamos gran parte de la laguna hasta llegar a su mirador. Una vez allí, caminamos a su alrededor contemplando flamencos y los reflejos montañosos que mostraban sus aguas.

La Laguna Colorada. Reserva de Fauna Andina Eduardo Avaroa.

Antes de que anocheciera marchamos hacia un hostal situado muy cerca de la laguna. A diferencia del previo, era más rústico y pobre. Y nuestro cuerpo lo notó con el frío de la noche, cuando las pocas mantas no fueron suficientes para mantenernos calientes.

En esta foto se puede apreciar la columna de vapor
de agua (sobretodo en la sombra)que sale por este orificio natural.
Géiseres.

El último día de excursión nos despertamos antes de amanecer. El día sería largo, veríamos solamente un par de cosas y el resto del día se dedicaría a la vuelta. Salimos antes de que amaneciera con el 4x4, aunque Valerio no pudo ir demasiado deprisa porque había problemas con la batería del coche y no podía usar las luces. La luz del sol fue iluminándonos el camino y enseguida vimos que estábamos rodeados de paredes de nieve que nos acompañaron gran parte del trayecto hasta llegar a los Géiseres.  

A pesar de que el sol había salido, la sensación de frío era insoportable. Ascendimos bastante, y de repente el paisaje cambió, era como encontrarnos en la luna: la tierra estaba plagada de cráteres de todo tamaños de donde salía vapor de agua. ¡Espectacular!  Caminamos entre ellos, el olor a huevos podridos era fuerte pero ver como el barro y el agua hierven hacía que fuera soportable.

¿Dónde estamos? ¿Qué lugar os inspira este paisaje?
Pues estamos en la Tierra, concretamente en Bolivia cerca de la frontera con Chile
donde se encuentra una área de geisers naturales.

De aquí marchamos a ver la Laguna Blanca y la Laguna Verde. En esta última, no hay flamencos ya que los minerales que se encuentran en sus aguas son tóxicos para ellos. Su color verde no lo pudimos ver con claridad, ya que parte de su superficie estaba totalmente helada.

La Laguna Verde.

Atravesamos el desierto de Dalí, llamado así porque en medio de su arena roja hay unas piedras con formas extrañas. Finalmente llegamos a las termas de Polques. Todos dudamos en tomar un baño con el frío que hacía en el exterior… pero llevar 3 días sin ducharnos y nuestra experiencia previa en Nueva Zelanda, hizo que entráramos a sus aguas. ¡Impresionante! El agua estaba tan caliente que en el primer instante fuimos incapaces de entrar directos, y tuvimos que entrar poco a poco para adaptarnos al calor y no tener la sensación de quemarnos. Fue una media hora de tranquilidad y paz interior: sentados allí, calentitos y observando las montañas nevadas a nuestro alrededor. El salir del agua, como la vez anterior, no fue traumático. Aunque hacía frío fuera, nuestro cuerpo no lo notó y nos pudimos secar y vestir sin pasar ni una gota de frío. ¡Increíble, pero cierto!

Al tercer día de excursión, tocó un baño de ¡¡agua caliente!!
Termas de Polques.

El resto del día lo pasamos en el 4x4 de vuelta a Uyuni. Únicamente paramos en el pueblo de Villa Mar donde comimos, y curiosamente se tiene que pagar para cruzarlo (coche 10 BOB, lo pagó Valerio), y en un lugar llamado Cuenca de las Rocas. Aquí paramos 15 minutos para estirar las piernas y caminar entre estructuras rocosas con curiosas formas debida a la erosión. Pusimos imaginación y vimos tigres, caras incas, marcos de fotos…

¿Os gusta nuestro marco natural?
Cuenca de las Rocas.

A las 18h llegamos a Uyuni. Nuestra excursión llegó a su fin, así que nos despedimos del grupo y de Valerio y compramos el ticket de autobús hacia Potosí (30 BOB/persona, 3-4 horas). El autobús nos dejó un poco a las afueras, eran las 23h y estábamos cansados. Una mujer se nos acercó y nos ofreció alojamiento en el centro por un precio razonable (Hostal Felcar 60 BOB/habitación doble, baño compartido, wifi gratis). Y lo cogimos sin dudar.

BOLIVIA: LA PAZ - SALAR D'UYUNI (I)

Del 14 al 16 d’Agost 2013

LA PAZ I EL SALAR D’UYUNI (I)

Al Salar d'Uyuni tot és possible... fins i tot encongir al Marc!!!

Vam arribar a La  Paz  des de Rurrenabaque (70 BOB, 18h, carretera sense asfaltar) i ens vam anar a allotjar al mateix hostal de l’anterior vegada (hostal Bash n’Crash), aquest cop no vam tenir la sort de trobar cap descompte però negociant vam aconseguir un no tant mal preu (30 BOB/persona en dorm).

Catedral, La Paz.

Aquell mateix matí vam comprar el tiquet del bus cap a Uyuni a la terminal terrestre de La Paz. Hi ha diverses companyies amb preus i horaris similars (90-100 BOB, surten al vespre entre 19 i 21h i arriben 12 hores més tard) i unes poques bastant més cares (uns 200 o més BOB). La diferència és ben senzilla: la calefacció i la qualitat de les carreteres per la que circulen. Els més econòmics no en tenen i circulen per carreteres sense asfaltar, mentre que els cars és el contrari. Nosaltres vam comprar el de les companyies més barates, concretament amb l’empresa Panamericana (90 BOB). Senzillament horrible!!  El bus no tenia calefacció (i ens van assegurar tot el contrari) i, a més, els vidres no tancaven bé. El que si hi havia era una bona manta. El viatge es fa per terres molt àrides i a gran alçada fet que fa que  sigui molt fred. Un parell de dades: els vidres es van glaçar per dins i era tan espessa la capa de gel que no la  podíem ratllar ni amb l’ungla i la temperatura d’Uyuni a les set del matí era de -9ºC. La resta d’empreses no són molt diferents. Així qui tingui pensat fer aquest trajecte que es tapi bé!!!

Encara que La Paz és la capital de Bolivia, no té molt per aportar...
Però no es pot perdre el Mercat de les Bruixes, on venen tot tipus de
remeis, fins i tot fetus o cries de llama dissecades.

Un cop comprat el tiquet i pensant que no seria tant el viatge (il·lusos...) vam anar a visitar La Paz. Com bona part del país, es troba a més de 3000 metres d’alçada i envoltada de muntanyes. Qualsevol pujadeta es fa molt pesada!!

A títol personal, la ciutat no ofereix grans atractius turístics, tret de la plaça San Francisco (es pot visitar gratis) i la plaça dels palaus legislatiu i presidencial amb la catedral al fons. Els mercats negre i de les bruixes estarien molt bé si no estiguessin tant destinats al turisme... En aquests mercats s’hi poden trobar articles tant especials com fetus de llama dissecats i altres animals per a rituals de màgia, molt comuns pels bolivians!

En Max volia venir amb nosaltres a Uyuni, però se’n va anar a fer en bicicleta un tram de la carretera de la mort (380 BOB, tot el dia) però no va arribar a temps per agafar el bus. Aquí ens vam separar tots i ja no ens vam tornar a veure més.

Quan vam arrivar a Uyuni feia molt de fred...
però el sol va calentar el dia més tard!!
Cementiri de trens, Uyuni.

El bus va sortir puntual i a les 07:00 érem a Uyuni. És un poble d’uns 20000 habitants enmig del no-res. Hi fa un fred espantós durant la nit i una calor igual de terrible durant el dia. Un lloc perfecte per viure!!

Allà mateix ens van venir s trobar  agències de turisme que organitzen excursions al Salar d’Uyuni, el més gran del món i un dels atractius principals de Bolívia. El google imatges està ple de fotos del reflex infinit de l’aigua sobre la sal... Un lloc impressionant!

El Marc va preferir pujar abans que agafar aquestes "peses".
Cementeri de trens, Uyuni.

Hi ha moltíssimes agències que ofereixen bàsicament el mateix tour, la diferència, teòricament és el preu i la qualitat del servei. Hi ha viatges d’1 a 4  dies i es pot començar i acabar a Uyuni (Bolívia) o San Pedro de Atacama (Chile). Nosaltres estàvem interessats en un  circuit de 3 dies que comencés i acabés a Uyuni i, negociant amb dues agències el vam obtenir per 600 BOB/persona, tot inclòs. El tour es fa en 4x4 i la capacitat màxima hauria de  ser de 6  peersones, però algunes  agències ho incompleixen. L’entrada a la reserva de  fauna andina Eduardo Avaroa no està inclosa al preu (150 BOB), aquesta entrada només es paga si es fa el circuit de 3 o 4 dies.

En aquesta ocasió vam coincidir amb la Bàrbara i Veronica (Alemanya) i el Nicolas i la Camille (França). Ells venien amb el circuit reservat des de La Paz, fet que els hi va suposar un cost més elevat.

Foto de grup (de esquerra a dreta): Raquel, Bárbara, Verónica, Camile, Nicolás i Marc.
Al Salar d'Uyuni!!

El primer que es visita en el circuit és el cementiri de trens. Una explanada a pocs centenars de metres d’Uyuni en la que s’hi ha abandonat antics trens de  mercaderies que transportaven minerals extrets de mines cap a Chile. Com en tots els llocs molt turístics l’únic inconvenient és la quantitat excessiva de turistes: hi havia més de 15 4x4.

Encara que no ho sembli això no és guix ni gel... és sal!!
Museu de sal.

Després d’uns 30 minuts conduint per carreteres sense asfaltar (quina novetat, oi?) vam arribar a un poblet que vivia de l’extracció de sal del salar i, òbviament, del turisme. Allí vam dinar en un menjador on tot estava fet de sal: la taula, les parets, els bancs per seure...

Després de l’àpat vam anar fins al salar. Amb una extenció de 10582 km² i fins a 120 metres de profunditat en alguns punts és la reserva salínica més gran del món. Però curiosament només se’n extreuen 25 mil tones anuals... Només es treballen les zones més properes als  pocs pobles dels voltants. L’extracció de la sal es de forma totalment manual i amb unes condicions climàtiques força extremes.

La superficie del Salar d'Uyuni és tan extensa i plana
que et permet fer jocs d'imatges com aquesta!!

El primer del salar que vam veure foren les muntanyetes de sal que fan els treballadors per deixar-les assecar i després extreure-les a cops de pala. Hi ha algun treballador que d’altre als que no els hi agrada massa ser fotografiats.

L’extensió blanca que s’obre davant teu és simplement increïble!! Nosaltres hi vam anar en època seca i no hi havia aigua, però tot i així la sensació de ser un puntet fosc en un oceà blanc és indescriptible!!

Diuen que l'estació més bonica per visitar el Salar és l'època de pluges perquè es poden veure reflexos com aquest...
Salar d'Uyuni.

Després, en Valerio, el nostre guia, ens va portar a veure els “ulls del salar”. En algunes zones del salar hi passen rius subterranis i, si hi fas un forat, pots observar les formacions cristal·lines que fa la sal dins l’aigua. Això sí, no hi caiguis: l’aigua està gelada, els cristalls tallen com el vidre i els forats són profunds. Aquí la sensació d’aïllament i solitud encara és més gran!!

Fer impossibles a Uyuni és posible!!

Després de fer-nos un munt de fotos en perspectiva (en Valerio va tenir una paciència infinita amb nosaltres) vam anar a l’hotel de sal. Actualment està tancat per problemes mediambientals ja que contaminava les aigües del subsòl, però segueix obert com a restaurant. Res d’especial.

Què fa una illa amb cactus gegants al mig del Salar d'Uyuni??
Illa Incahuasi.

Per acabar vam anar a l’illa Incahuasi o illa del peix, és una elevació del terreny enmig de la immensitat salada. El que la fa especial són els cactus centenaris i gegants que en poblen la superfície. Hi ha un sender per recórrer l’illa i que porta al cim de la muntanya. L’entrada de l’illa no està inclosa (30 BOB) en el circuit i nosaltres vam decidir no pagar-la, el  que vam fer va ser envoltar l’illa i veure  les vistes des de la base.

Finalment ens vam dirigir a prop del poblat Colcha  K, on hi havia l’hotel en el que ens havíem d’allotjar. Per sort l’hotel era nou i els llits (tot i ser de blocs de sal) contaven amb nòrdics ben calentets. L’aigua calenta promesa per l’agència de viatges no la vam poder tastar perque altres grups la havien acabat quan vam arribar!!

La naturalesa sí que és perfecta: heu vist quins hexàgons tan ben fets??!!
Salar d'Uyuni.