JAPÓ: KANAZAWA

20 al 22 de setembre 2012            KANAZAWA 

El dia 20 ens sortia el bus cap a Kanazawa al migdia. Ens vam llevar relativament aviat i vam anar a veure el santuari Shimogamo jinja (gratuït) que va ser edificat al sVIII i és patrimoni mundial per la Unesco. Es considera que aquí no d’hi pot mentir i, per tant, és un bon lloc per resoldre problemes. Lamentablement estava també en obres i no es veia gran cosa. Vam tornar cap a casa del Hiroki i vam agafar el bus (220 ¥) per anar a l’estació de trens, que és on havíem d’agafar el bus, amb la companyia Willer, cap a Kanazawa.

Després d’unes 4 hores arribàvem a l’estació JR de Kanazawa. Allà ens hi esperava l’Ida, una noia d’origen xinès però que ha crescut al Quebec, concretament a Montreal. Ara viu al Japó amb un programa internacional de professors d’anglès i es dedica a donar classes en una escola propera a casa seva. Ens va acollir mitjançant couch surfing.

Vam anar en autobús fins a casa seva (230 ¥) i un cop deixat l’equipatge vam anar a comprar una mica de sopar i vam sopar plegats. Ens va comentar si ens feia res que l’endemà vingués un altre noi alemany que també havia conegut amb el couch surfing i li vam dir que evidentment no. A part de que allò era casa seva i nosaltres no hi tenim res a dir, era prou gran per tots 4 i, fins i tot, algun més.

Jardí del santuari Oyama-jinja.

L’endemà al matí ens havia deixat un parell de notes (ja havia marxat a treballar) per dir-nos que ens sentíssim com a casa i, la veritat, és que aquell parell de dies ens ho va fer sentir.

Com que casa seva no estava massa allunyada del centre (una horeta a peu) hi vam anar tot fent un passeig. La nostra primera intenció era anar a veure el parc del castell de Kanazawa, però just al costat hi vam trobar un petit santuari que ens va cridar l’atenció: el Oyama jinja. Estava envoltat d’un bonic jardí amb un llac i l’entrada principal estava adornada amb vidres de colors.  

Castell de Kanazawa.

Vam continuar cap al parc del castell (edifici/recinte 300 ¥/gratis. No hi vam entrar). L’imponent castell va ser destruït per un incendi després de ser la residència de la família Maeda durant 14 generacions. Es va reconstruït en part i va rebre el nom de parc del castell. Està en una zona elevada del ciutat i el que més destaca són les parets defensives blanques. 

Just al costat est del parc del castell es troba el Kenroku-en (300 ¥), un dels 3 millors jardins del Japó, segons la guia. Pel que fa a nosaltes (bé, de fet només hi vaig entrar jo, la Raquel es va quedar fora) no és, ni de bon tros, un dels més bonics. Pels nostres cànons de bellesa n’hi ha de molt millors i, alguns, gratuïts.

Després ens vam apropar al barri Higashi Chaya-gai, el barri de les geishes. Es tracta de tres carrers paral·lels amb cases antigues on, antigament, es reunien les geishes amb els seus clients. Ara són tendes de records i cases per visitar (pagant, és clar). Sortint del barri vam creuar cap als carrers de sota on vam poder veure algunes cases antigues, aquestes encara habitades i no preparades pel turisme.

Torii de davant de l'estació de Kanazawa.

Acte seguit vam continuar en direcció oest cap al mercat d’Omicho. Es tracta d’un mercat ple de tendes i restaurants, moltes d’elles de marisc, evidentment molt caríssim. Com que ja era de tarde vam pensar que ens hi aproparíem el dia següent pel matí per veure’l amb més acció, però no hi va haver massa diferència. També hi havia alguna paradeta de fruita i algun restaurant més econòmic, però nosaltres teníem sopar catanyol aquella nit a casa de l’Ida i només hi vam comprar els tomàquets pel sopar.

Des del mercat vam passar un moment a donar un cop d’ull on havíem d’agafar l’autobús l’endemà al vespre cap a Tòquio a l’estació JR. L’estació compta amb una font curiosa que va escrivint, en anglès i japonès alternativament, benvingut a Kanazawa i l’hora. 

De tornada ja, cap a casa l’Ida, vam passar pel districte de Nagamachi. Barri on s’hi troben algunes cases de Samurais. La nostra intenció era veure’n alguna per fora, ja que per dins s’havia de pagar i només contenien algun uniforme o algun petit jardí. La veritat és que no hi vam trobar massa diferència amb les altres cases antigues de l’altre barri i com que anava fent-se tard vam continuar caminant cap a casa.

Sopar catanyol amb la Ida i el Henner.

En arribar a casa l’Ida ens vam posar a la feina: fer el pa amb tomàquet amb oli d’oliva i la truita de patates i ceba. Mentre anàvem fent va arribar el Henner. Té 20 anys i fa uns 8 mesos que està recorrent Àsia tot sol i amb un pressupost molt ajustat, més que el nostre. Pel Japó, s’estava movent, bàsicament fent autostop, i no era al primer lloc que ho feia. En vam aprendre força d’un noi que, amb 10 anys menys que nosaltres, tenia unes experiències que ens deixaven bocabadats. El sopar va ser un èxit!! 

L’endemà, vam estar tot el dia amb el Henner. Ens va explicar un joc que existeix per internet que consisteix en que una persona deixa una petita capsa (pot ser de plàstic, metall, fusta...) amagada en algun lloc públic i hi deixa un paperet a dins per a que els qui la trobin hi posin el nom i la data. La persona que amaga la capsa escriu les coordenades de GPS a la web d’aquest joc i la gràcia està en trobar-la. Nosaltres en vam estar buscant un parell i només en vam acabar trobant una. I ens va fer força il·lusió, perquè estava molt ben amagada darrere uns pals de ferro enganxada amb un iman.

Fem manualitats amb nostra nova amiga.

Ens vam asseure en un esglaó a l’ombra per dinar. Al cap de pocs minuts va parèixer una senyora que, amb senyes, ens va fer apropar a casa seva. Ens va oferir quedar-nos al seu porxo i ens va convidar a un parell de gots de te gelat, que amb aquella calor ens van venir de meravella. Mentre anàvem dinant ens va treure com uns cordills per fer manualitats i vam estar practicant una estona. Finalitzada la classe ens vam poder endur el  nostre treball. Un cop més, va quedar més que demostrada l’amabilitat i espontaneïtat del poble japonès.

Cap al tard vam anar a un parc que hi havia prop del castell i vam assistir a un festival d’estudiants que recaptaven diners per al viatge de final de curs.

Vam tornar cap a casa de l’Ida per acomiadar-nos-en, ja que tenia un sopar a les sis, i sino no la veuríem. També vam aprofitar per sopar nosaltres. Després vam agafar un altre cop el bus de tornada a l’estació (230  ¥) per agafar l’últim bus de Willer que ens havia de tornar a Tòquio, on passaríem els nostres darrers dies al Japó.