JAPÓ: NARA

13 de setembre 2012     NARA  

Vam arribar a l’oficina de Willer d’Osaka ben d’hora i hi vam entrar per buscar algun lloc per dormir ja que la nit anterior no havíem tingut pas temps amb les presses. Vam reservar l’hotel Toyo (3000 ¥ en hab. doble) i ens hi vam dirigir. Des de l’oficina Willer, a l’edifici Umeda Sky, vam agafar la línia circular de JR fins a la parada Shin-Imamiya (170 ¥), just al costat del hotel. Aquell dia ens vam fer famosos. Quan hi van arribar ens vam trobar que hi estaven rodant un programa de televisió d’humor molt famós del canal d’Osaka i ens van estar fent preguntes mentre feien l’indi per la recepció.

Pagoda de tres pisos.

Quan vam estar ubicats vam tornar a l’estació Shin-Imamiya on vam agafar un altre tren JR fins a Nara (540 ¥, només anada). Va ser la primera capital permanent del Japó i té 8 monuments declarats patrimoni mundial per la Unesco.

Després de recollir un mapa i informació a la oficina de turisme, dins l’estació de trens, ens vam dirigir cap a la zona històrica. Així com Miyajima, Nara també compta amb un bon grapat de cèrvols molt dòcils que campen  pel Nara koen, el parc de la ciutat i on es troben la majoria d’edificis d’interès. El primer que vam anar a veure va ser una Pagoda de tres pisos de 1143 i, just al costat un temple petitet del que no en vam descobrir el nom. 

A pocs metres es troba el temple Kofuku-ji, que actualment es troba en obres i que va ser traslladat des de Kyoto el 710. Inicialment constava d’uns 175 edificis però actualment només en conserva uns 12, que inclouen el temple anomenat abans, la pagoda de 3 pisos i una altra de 5 pisos, la segona més alta del Japó.

Temple Todai-ji.

Un cop visitada la zona del temple vam anar a buscar el Todai-ji (500 ¥), l’edifici de fusta més gran del món i que alberga el Daibutsu, el buda més gran del Japó. Es va fer amb 437 tones de bronze i 130 kg d’or al 746 d. C. i fa 16 m d’alçada. Tot i la grandiositat de l’edifici actual només ocupa dos terços de l’edifici original ja que s’ha cremat varies vegades, com molts altres temples i edificis de fusta del Japó. 

El Daibutsu, el buda més gran del Japó.

Un dels camins que porta al santuari Kasuga Taisa.

Després vam anar al Nigatsu-do, que es podria considerar un subtemple del Todai-ji i que té una terrassa des de la que hi ha una bona vista de la ciutat. Vam continuar cap al santuari Kasuga Taisa  fundat al s. XVIII i que fins al s.XIX es  reconstruïa totalment cada 20  anys. Com que l’entrada era prou cara (500 ¥) vam decidir no entrar-hi. Els  camins que envolten el santuari estan plens de làmpares, algunes cobertes de molsa, que s’encenen dos cops l’any.  

Vistes desde Nigatsu-do.

Per tornar cap a l’estació de trens vam passar per un altre camí del  Nara-koen, diferent al de l’anada. Com a Tòquio, estar envoltat de densos boscos i sentint només el cant dels ocells et fa oblidar que et trobes enmig d’una ciutat. Sortint del parc vam trobar un restaurant i vam decidir fer un mos a un menú que tenia molt bona pinta (850 ¥). 

En tornar a Osaka vam conèixer una noia andalusa al nostre hostal, i ens va ensenyar el súper 24h que teníem al costat. Aquesta noia vivia al  mateix hostal (li  feien millor preu) i estava estudiant japonès. La seva intenció era  estar de  professora d’anglès o espanyol i quedar-s’hi una  temporada. Vam comprar una mica de sopar i desprès  vam anar a dormir.