JAPÓ: KYOTO (I)

15 i 16 de setembre 2012             KYOTO (I)

Ens vam llevar, com gairebé sempre,  aviat per poder arribar a Kyoto a una hora decent per poder començar a veure coses. Per anar fins a Kyoto primer vam tenir que agafar el JR de  la línia circular fins a Osaka station (170 ¥) i, d’allí, un altre tren JR fins a Kyoto station (540 ¥). En total el trajecte no va arribar a les dues hores de durada.

Quan vam arribar a l’estació vam estar esperant 10 minuts en Hiroki i així que va arribar vam agafar un autobús urbà (220 ¥) fins a casa seva. Viu en un petit apartament tot sol de tres estances: el menjador-dormitori-sala d’estar i estudi, la cuina i un petit rebedor. Com és costum al Japó les sabates es queden davant la porta i vam dormir en un futon (matalàs fi estirat a terra) que es recull simplement empenyent-lo contra la paret. En Hiroki és estudiant de postgrau de químiques i semblava estar molt ocupat. Vam quedar amb ell de fer un sopar típic nostre i ho va proposar per aquella mateixa nit ja que l’endemà havia quedat amb uns amics.

Mercadet artesanal i de menjars casolans
dintre del temple Chion-ji.

Un cop ubicats vam sortir en direcció un petit temple que havíem vist amb l’autobús que tenia, dins del recinte, un mercadet artesanal que només es feia un cop al mes. El petit temple va resultar ser força més gran del que pensàvem i només va ser un tastet del que finalment ens trobaríem a Kyoto. 

El dia va passar volant i quan ens en vam adonar ja era mitja tarda i hora de començar a preparar el sopar. Just abans de començar van passar per casa del Hiroki una parella de noies franceses que havien estat dormint a casa seva uns dies abans que nosaltres i li van proposar de sortir a sopar amb elles. Nosaltres ho vam sentir i li vam dir que podíem deixar el sopar per un altre dia. I així ho vam fer, per nosaltres no hi va haver cap inconvenient: vam sopar llet amb cereals, que ja ho trobàvem a faltar.

Temple Ginkaku-ji (o Pavelló de plata)

L’endemà ens vam posar el despertador ben aviat i vam començar a visitar els monuments de Kyoto que  quedaven més a prop de casa i ja aniríem tornant al vespre. A només quinze minuts caminant de casa hi ha el Ginkaku-ji (500 ¥), també conegut amb el nom del Pavelló de Plata, tot i que no hi ha plata en cap lloc, ja que el pressupost no hi va arribar. Va ser construit al 1482 i té uns jardins molt bonics, tot i que potser el preu de l’entrada no ho compensa...

Anant cap al sud des del Ginkaku-ji es troba el Honen-in (gratuït) que va ser construït al 1680 per honorar a Jodo, el fundador de l’escola Jodo. El temple està envoltat d’una zona boscosa amb un petit jardí zen molt ben cuidat. També té un cementiri enorme que va més enllà de la zona del temple en sí. 

Un dels tants jardins del temple Eikan-do.

Continuem pel sender de la filosofia, que és un passeig de vianants que va paral·lel a un canal i està envoltat d’arbres, i que rep el nom d’un famós filòsof que es diu que hi caminava tot rumiant. El sender acaba just al nord del temple Eikan-do (600 ¥). Després de decidir que només un de nosaltres entraria a veure’l pel preu escandalós de l’entrada, la Raquel hi va donar un cop d’ull. Aquest gran temple data de l’any 855 i destaca pels seus enormes jardins i les obres d’art, com per exemple les pintures que presenten algunes parets però que no es permetia fotografiar. 

Porta d'entrada al temple Chio-in, la més gran del Japó.

Vam seguir anant cap al sud fins al temple Nanzen-ji. Aquest temple també és molt  gran i té diversos subtemples. L’entrada al recinte és gratuïta però entrar al jardí (500 ¥) i pujar a la porta (300 ¥), que té dues plantes d’alçada, no.

No ens n’ havíem adonat i ja havíem recorregut més de la meitat de l’extrem est de la ciutat. El proper temple a veure era el Chio-in (recinte/interior i jardí gratuït/400 ¥) que, com els anteriors, també era enorme. Va ser edificat al 1234 i actualment és la seu del budisme Jodo. La porta d’entrada al recinte del temple és la més gran del Japó. Pujant unes escales a l’esquerra del temple hi ha una campana gegant que va ser forjada al 1633 i pesa 74 tones. És la més gran del Japó i per tocar-la fan falta 17 monjos. El temple principal estava en reconstrucció i això els japonesos s’ho prenen amb molta calma i ho deuen fer molt bé, ja que tenien previst acabar-lo al 2019. 

La hora ja començava a apretar però només calia un últim “sprint” per veure el darrer santuari del dia, que es trobava dins del parc Maruyama. El Yasaka-jinja és el santuari del proper  barri de Gion, el barri de les geishes. Però no ens enganyem, no en vam veure ni una...

Eren només quarts de sis però ja estava tot tancat i nosaltres, perquè no dir-ho, ja estàvem una mica cansats de veure monuments i temples. Vam començar la tornada cap a casa del Hiroki (teníem una hora i mitja a peu, fent una paradeta al Lawson store per comprar menjar ben baratet).