martes, 6 de noviembre de 2012

MALASIA: KUALA LUMPUR Y CUEVAS BATU


30 de septiembre y 1 de octubre 2012        KUALA LUMPUR y CUEVAS BATU


Tras nuestra corta estancia en Malaca, decidimos continuar por la capital del país, Kuala Lumpur. Habíamos tenido suerte con el couchsurfing, y Abidar junto con sus compañeros de piso (Mod, Fuad y Puya), todos ellos kurdos, nacidos en el Kurdistán iraní, excepto Mod, de origen iraní, nos alojarían en su casa y lograrían que nos sintiéramos como en nuestro hogar.

Cogimos el autobús local (1MYR) hasta la estación de autobuses, donde tras buscar la empresa más barata, compramos el ticket para Kuala Lumpur (9,2 MYR).  Aquí nos jugaron la primera novatada, nos habían afirmado que el bus saldría puntual, pero no sabemos de qué día en concreto, ya que  se esperó a que estuviera lleno y salimos con casi dos horas de “retraso”. 

Jardín del Lago.
En Kuala Lumpur hay varias estaciones de autobuses, y el nuestro nos dejó en TBS. El chico de información nos facilitó un mapa del metro de Kuala Lumpur, y tras situarnos llamamos a Abidar para decirle donde estábamos y cómo quedar. Nos aconsejó que cogiéramos el metro hasta Serdang (1 parada, 1MYR) y luego un taxi hasta un centro comercial situado delante de su casa. Así lo hicimos, y nada más bajar del taxi (10 MYR), un chico que no conocíamos se nos presentó, Mod como amigo de Abidar, y nos llevó a su casa. Allí conocimos a Abidar y sus 2 compañeros más de piso, y comenzamos las presentaciones y a explicar un poco nuestras vidas. Pronto se hizo la hora de comer, y nos invitaron a una comida casera iraní con ellos. Estaba todo ¡delicioso! Tras la comida, el té de rigor, que nos recordó a los tés  tomados en la calurosa tierra jordana.

Mezquita Nacional (Masjid Negara).
Hablando las horas pasaron volando. Queríamos salir a ver un poco Kuala Lumpur y Abidar se ofreció a mostrárnoslo. Nos llevó a ver el barrio de Chinatown, calles interminables y bulliciosas con tiendas de todo lo que te pueda hacer falta… Donde no pudimos  resistirnos a probar las castañas asadas con azúcar. 

Continuamos nuestra ruta contemplando la Masjid Negara, la Mezquita Nacional, con su afilado alminar de 73 metros de altura y su cúpula principal en forma de estrella, cuyas 18 puntas simbolizan los 13 estados malasios y los 5 pilares del islam.

Torres Petronas
Comenzó a anochecer y decidimos ir a ver las Torres Petronas illuminadas antes de marchar a su casa y cenar nuevamente con ellos.  Hicimos una parada obligada en una oficina de turismo porque nos pilló una tormenta. Aprovechamos para preguntar qué teníamos que hacer para subir a las torres ya que el acceso está limitado a un número de personas. Pero aquí nos dieron nuevas noticias: el número continuaba acotado pero además en la actualidad subir a las torres es de pago (80 MYR). Esto nos quitó la poca duda que teníamos en subir. Tras la tormenta llegó la calma y pudimos acercarnos a hacer las fotos de rigor… Durante este arduo trabajo, conocimos una pareja de catalanes (Vanesa y Alex) y quedamos con ellos en ir al día siguiente juntos las cuevas Batu.

Eran casi las 22h y nos quedaba aun el viaje en metro hasta la casa de Abidar. Sus compañeros de piso nos estaban esperando para cenar. Nos sorprendieron con otro delicioso plato iraní, y estuvimos hablando con ellos hasta las dos de la madrugada.


 COVES BATU I KUALA LUMPUR

Coves Batu: Déu Muruga.

Un mico simpàtic
Vanessa, tu què em penses?

L’endemà va ser difícil llevar-nos d’hora ja que implicava dormir entre 3 i 4 hores, però ho vam aconseguir. Vam agafar el tren fins a KL central (1,7 MYR) allí ens vam trobar amb l’Àlex i la Vanessa. Des d’allí mateix vam agafar un tren (1 MYR) que, entre 30 minuts i una hora, ens va deixar a les coves Batu (gratis). Les cove, de pedra calcària, tenen una alçada espectacular. Tant dins com a fora hi ha temples hinduistes i, a la dreta de les 272 escales que et porten a la cova, hi ha una gran figura daurada del déu Muruga, a qui estan dedicades les coves. Per desgràcia, les coves ja són molt conegudes i s’han convertit en un reclam turístic fàcil d’arribar des de Kuala Lumpur (KL). Degut a això, unes altres petites coves amb una llacuna amb tortugues i altres animals, que abans eren d’accés gratuït ara, són de pagament (no ens en recordem del preu, però no massa). A la vora de les coves hi ha un munt de micos, molt graciosos. Tant graciosos que es va sentir el crit de la Vanessa, quan un d’ells li va agafar el braç per sorpresa, fins a KL.


Temple Sri Marihariamman
Vam tornar cap a KL sentral (2 MYR, mateix trajecte, doble preu, ¿?) i vam mirar preus per anar fins a Putrajaya (uns 10 MYR/trajecte/persona), una ciutat moderna i espaiosa que alberga la majoria dels edificis ministerials malaisis. Però com que el preu ens semblava una mica car i, com que només ens volíem quedar un dia a KL i encara ens quedaven per veure els jardins del llac, ens vam decantar per la segona opció. Des de sentral vam anar primer a donar un tomb per Xinatown, ja que l’Àlex i la Vanessa no hi havien pogut anar el dia anterior. Com que per allí a prop hi havia un temple indi, el Sri Marihariamman, hi vam anar a donar un cop d’ull. D’allí vam caminar fins als jardins. Són una gran extensió verda que són el pulmó de la ciutat i també s’hi troba un jardí d’orquídies (que ja estava tancat) i un parc amb cèrvols (que també estava tancat). El que sí que vam poder veure va ser el llac central (Tasik Perdagana) on, es podien llogar petites embarcacions a rems per donar-hi un tomb.
Des del llac vam caminar fins a una estació de metro i d’allí vam anar fins a les torres Petrones un altre cop perquè volíem fer fotos amb el trípode i, la Vanessa (la nostra), sabia que hi havia un hotel just davant de les torres que tenia un bar a la planta 32 des del que es podien fer bones fotografies. Ens feia una mica de vergonya entrar-hi, però amb pas decidit vam anar fins a l’ascensor i hi vam pujar. Ningú ens va dir res, però un cop a dalt ens vam fixar que aquell no era l’estil de bar de 5 persones de baix pressupost i se’ns va veure una mica el llautó. Tot i això ningú ens va dir res i vam poder fer les fotos que volíem.

Torres Petrones, una foto de postal!
Vam acabar que ja era força tard i vam pensar en tornar ja que els hi volíem preparar el sopar als nois. Ens vam acomiadar de l’Àlex i la Vanessa i vam tornar agafar els dos trens (uns 5 MYR) fins a casa. Però quan hi vam arribar ells ja havien sopat i només vam poder fer 4 llesques de pa amb tomàquet amb oli de gira-sol. És a dir, res. Quedava pendent un sopar com toca... 



PD: Àlex, si ho llegeixes, tinc allò teu que et vaig guardar. Bé, de fet, està a casa!

6 comentarios:

  1. vaya con el mono,el susto que me metió!! desde ese día los veo con otros ojos... ajajaja
    Vanessa

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Seguramente a ellos a ti tambien!! Quien se debió asustar más??

      Eliminar
  2. iep! a veure si mengeu més eh? que us esteu aprimant molt! Edu

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Em sembla que ja no ens podem aprimar més!! D'aquí un parell de dies (o això esperem) sortirem del Vietnam (una autèntica bogeria turística) cap a Laos (un país força més tranquil). Ho necessitem.

      Una abraçada molt forta!!

      Eliminar
  3. Uauuuu la última foto es espectacular!!!! De postal!!!
    Quins bons records.... Així que cap a Borneo?? Quines ganes de seguir-vos llegint!!!
    Un petunet
    Núria i Ramon

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola nois!!!Encara no sabem quan aterrarem a Borneo. Ara acabem d'entrar a Laos després de no grans experiències en terres vietnamites.

      Ja us ho anirem explicant. Un petó ben fort i gràcies pel comentari.

      Eliminar