CAMBODJA: BATTAMBANG I TEMPLES DELS VOLTANTS

15 i 16 d’octubre de 2012      BATTAMBANG I TEMPLES DELS VOLTANTS

Al matí següent vam estar rumiant si era millor fer-nos el visat cap a Vietnam i ja no tornar cap a Phnom Penh.  Creuar cap a Laos des del nord de Cambodja i després passar cap a Vietnam pel nord de Laos. Després de pensar gairebé fins al migdia (ja que fer el visat ara implicava deixar els temps molt determinats i no volíem posar-nos massa límits) vam decidir marxar cap a Battambang i tornar finalment a Phnom Penh per fer-nos el visat i veure el palau imperial i la pagoda de plata.

Just quan anàvem a  sortir cap a l’estació d’autobusos va començar a caure un xàfec intens i ens vam haver d’esperar una mica més. Era el final de l’època de pluges i allò era una última cuetada. A la una del migdia agafàvem el bus de l’empresa Capitol tour cap a Battambang (30000 KHR, preu més car de l’habitual perquè coincidia amb una festivitat nacional que durava dues setmanes).

Wat Ek Phnom.
Uns simpàtics monjos ens va parar
 per fer-se una foto amb nosaltres! 

Vam arribar cap a les 6 de la tarda i ens vam dirigir cap al Chhaya hotel (2,78 € en hab. doble sense wc) que havíem reservat el mateix matí amb Agoda (el preu inclou el cost de la gestió). Vam demanar on estava el mercat nocturn i vam anar a sopar allí. Pot no semblar res especial, però després d’uns 3 mesos sense gairebé no tastar el pa, a Cambodja són molt habituals els entrepans (va ser colònia francesa) untats amb “oli”, paté, embotits i amanida (de 4000 a 6000 KHR) i en vam sopar un parell encantats. 

Wat Ek Phnom.

A Battambang en sí hi ha poc per veure, l’interessant es troba als seus voltants. Només baixar de l’autobús, la tarda anterior, ens van venir a abordar un munt de conductors de taxis i tuk-tuk als que amb un simple no ja ho entenien. Un dels tuk-tukers ens va venir a trobar uns metres més enllà i ens va proposar un viatge per l’endemà a veure les atraccions dels voltants. No ens va semblar malament el preu (4-5 USD/persona) i vam quedar que potser ens  veuríem l’endemà. Dels tres llocs que ens oferia només ens n’interessaven 2 i, si volíem l’altre, era més car.

Wat Ek Phnom.

Pel matí vam estar negociant amb altres tuk-tukers i vam arribar a un acord: els tres llocs que volíem visitar per 12 USD. Quan ja érem dalt del vehicle el nostre estimat conductor ja ens va demanar més diners. Li vam dir que no. A mig camí ens va dir que si volíem tornar més tard de les 16:00 li havíem de pagar més diners, li vam tornar a dir que no. Però ja teníem la mosca darrera l’orella.

El primer lloc que volíem veure era el Wat Ek Phnom. Un temple jemer de l’època angkoriana (s.XI) que està a 11 km al nord de Battambang. És un lloc genial per anar fent boca del que ens espera a Seam Rep. Entrar als tres llocs que volem visitar no és gratuït, i hi ha una entrada combinada per visitar-los tots (2 USD).

Aquest temple està al costat del Wat Ek Phnom.  

Per anar al nostre proper destí havíem de tornar a passar per Battambang. Curiosíssimament al nostre estimat tuk-tuker se li va espatllar el tuk-tuk just al centre de la ciutat. Vam estar una estona amb ell per veure si l’arreglavap però als pocs minuts ja ens deia que no funcionaria. Quina sort que no se li espatllés abans! Vam pensar. Vam acordar que li pagaríem la part proporcional del recorregut (4 USSD) i que en buscaríem un altre. Vam negociar amb altres companys d’ell que van aparèixer per allí però cap d’ells hi va estar interessat, deien que eren massa pocs diners. 

Després de no més de 5 minuts de marxar del lloc on ens havia deixat el tuk-tuk vam decidir tornar-hi. Miracle!! Ja no hi era. Ja funcionava!! Just en aquell moment ens va saludar un dels companys i li vam dir que Déu existia i que havia fet un miracle, ja que l’averia irreparable s’havia arreglat. Ell va riure i va dir que no en sabia res (clar...). Sabeu on vam trobar el nostre estimat tuk-tuker amb el seu tros de llauna? Al mateix lloc on l’havíem contractat abans!! Com es pot tenir tanta barra?? Però ja tenia totes les respostes a punt, si més no, algunes. Per arribar fins allí l’havien remolcat i l’averia seguia sense solució. A la pregunta de perquè no anava al taller i perquè només potinejava el pedal del canvi de marxes (només el treia i el posava) no hi havia resposta. Com que no volíem perdre més temps i volíem veure la resta de llocs finalment li vam donar 12000 KHR (3 USD) i es va quedar conforme. La raó de tot plegat: 12 USD eren pocs diners per ell (i els seus companys). Quina història!! 

Increible! Encara s'ha d'anar en compte amb les mines...

Vam negociar amb un altre home que, no gaire convençut va acceptar 10 USD per portar-nos allà on volíem. Primer ens vam dirigir al Phnom Banan on, després de pujar 358 escales de pedra, algunes molt altes, s’arriba al Prasat Banan, del s. XI, un altre temple angkorià força ben conservat. Mentre pujàvem les escales ens va cridar l’atenció un rètol vermell que estava a la dreta, al bosc. En mirar-ho amb més atenció vam descobrir que es tractava d’un cartell que anunciava del perill de mines antipersona, que recorden un passat fosc de Cambodja no molt llunyà. 

A les escales vam conèixer una parella andalusa, la Charo i el Manuel, tots dos de Cadis. El Manuel ens va dir que tenia alguns parents a Torredembarra. El món és molt petit!! Vam estar veient el temple plegats i ens vam acomiadar per continuar cada un el seu camí.

Prasat Banan.

Cova de Phnom Sampeau.

A la tornada al nostre vehicle el nostre conductor ens esperava amb un somriure. El nostre segon i últim destí era el Phnom Sampeau. De camí, el nostre tuk-tuker va tenir un detall que ens va fer veure que era un tio legal i generós. Hi havia una petita pujada en un tros de carretera no asfaltada en que ens va demanar baixar per pujar-lo millor. En un tres i no res van aparèixer 3 o 4 nens per empènyer el tuk-tuk. Òbviament no van fer cap força important però ells es sentien molt feliços pensant que sí i, més encara, quan el tuk-tuker els hi va donar una petita propina a cada un amb un gran somriure als llavis. Aquest detall va ser molt bonic per part seva.

Killing caves. 

Finalment vam arribar al Phnom Sampeau. Es troba damunt d’una muntanya càrstica a uns 12 km de Battambang. Hi ha un conjunt de temples no massa antics, res massa interessant. El que és ben bonic són les vistes que hi ha des de dalt. Però abans de començar l’ascens vam sentir unes veus que ens cridaven. En Manuel ens havia vist des d’un bar del costat i ens venia a convidar a prendre alguna cosa amb ells. Hi vam accedir, no podíem dir que no! Finalment vam acabar dinant plegats i rient una bona estona. No ens van deixar pagar res, ni el menjar, cosa que els volem agrair, i ens van fer passar una molt bona estona. 

Vam visitar el temple plegats. Des de dalt de la muntanya hi ha un petit caminet que baixa cap a una enorme cova on hi ha unes estalactites gegantines i es poden sentir ratpenats. A mig camí de baixada hi ha un desviament que porta, per una carretereta, a un buda d’or (segurament recobert d’or) i a les Killing caves. En aquesta cova hi ha el buda d’or i, en unes vitrines, unes quantes calaveres humanes, víctimes dels jemers rojos. Una altra bogeria de la humanitat. Ja n’hem vist tantes! Abans de marxar cap a la cova dels assassinats ens vam acomiadar de la Charo i en Manuel, ja que ells ja n’havien tingut prou. 

Tots aquests puntets que es veuen al cel son ratpenats.

Quan vam tornar a ser al peu de la muntanya, el nostre conductor ens esperava amb cara de pressa. Havíem estat una mica angoixats perquè portava amb nosaltres moltes hores i el preu no era res de l’altre món. Ja una mica en guàrdia per l’experiència anterior, ens va voler fer córrer una mica, però nosaltres no estàvem disposats a cedir ni un mil·límetre. Ben Ferms! Quan ens vam apropar al tuk-tuk ens va fer passar de llarg i feia senyals que anéssim més endavant. Llavors ho vam entendre: era l’hora de la sortida dels ratpenats! Milers i milers de ratpenats sortien de la cova més o menys en filera per anar a buscar l’aliment a Tailàndia (o això ens van dir, no ens pregunteu com ho sabien). 

Vam estar allà tanta estona com vam voler, sense presses. Quan vam tornar al vehicle, ell va arrencar. Quan vam arribar a Battambang ja havíem decidit que si no ens demanava res al marxar li donaríem un dòlar de propina (un 10%). I així va ser, no va demanar res, simplement ens va donar les gràcies amb un somriure. I nosaltres li vam donar allò que havíem acordat. Sabem que no ho llegirà mai, però des d’aquí li volem donar les gràcies per un dia genial. Encara hi ha tuk-tukers honrats!! Només deu ser ell...