AUSTRALIA: RUTA ADELAIDE - MELBOURNE III

16 al 24 de Febrer 2013                

 RUTA ADELAIDE-MELBOURNE (III)

19  de febrer 2013            LA GRAN CARRETERA OCEÀNICA

RUTA REALIZADA (RUTA III- COLOR VERDE)

Warrnambool --> Great Ocean Road --> Great Ocean Road (Johana beach)

Ver RUTA ADELAIDE - MELBOURNE en un mapa más grande

Dia 4 (19-02-2013): De Warrnambool a Johana Beach. 172 km.

Vam decidir començar el dia amb bona llum perquè el què ens esperava pel proper dia era la gran carretera oceànica, que va des de Warrnambool fins gairebé Melbourne, però el més important acaba molt abans, a cap Otway.  Ens vam esperar a que  obríssin l’oficina de turisme de Warrnambool per agafar informació sobre els llocs que ens podíem anar aturant al llarg de la costa. També ens va dir on podíem passar la nit de forma gratuïta. Com va ser costum vam sortir carregats de papers, tot i que útils per nosaltres només un: el mapa de la carretera. Per tant, vam decidir tornar-li tots els altres. És un pre-reciclatge.

Platja de la Badia dels màrtirs.

La gran carretera oceànica consisteix, bàsicament, en observar en diferents punts de la costa el que ha creat el mar sobre les roques. Hi ha grans parets verticals (penya-segats), arcs enormes o petits illots. És una ruta molt interessant i veure la força del mar en directe dóna una idea de perquè s’hi ha enfonsat tants vaixells al llarg de la història.

Vistes al mar desde la finestra The Grotto.

El primer  lloc que ens vam aturar va ser la Martyrs Bay o la badia dels màrtirs. És una platja petita des de la que pots  observar la Bay of islands des d’un altre angle. Les parets de roca no són tan espectaculars com en altres punts, però té bones vistes.

L'equidna que vam veure en The Grotto.

La següent parada que vam fer va ser a The Grotto, un arc natural al que s’accedeix des d’unes escales. Les vistes del mar no són espectaculars, però et fa pensar com el mar pot crear coses com aquesta. En el camí d’anada vam veure el nostre primer equidna!! És l’altre monotrema (mamífers que neixen d’ous, en un altre post vam definir l’ornitorinc), aquest té espines com les d’un eriçó de terra, pèl, i un nas molt llarg per caçar formigues. Són cars de veure però nosaltres n’hem pogut veure alguns.

Com podeu veure falta un dels ponts.
London Bridge.

Després vam continuar fins al London Bridge. Fins el 15 de gener del 1990 era un pont amb dos arcs als que s’hi podia accedir tranquil·lament, però aquell dia el pont va dir que ja en tenia prou i es va enfonsar. En la creació de l’illot més nou del món hi va deixar dos turistes atrapats i que van tenir que ser rescatats en helicòpter, però ningú no hi va prendre mal. Si veiéssiu la força amb la que trenquen les ones i l’alçada de les parets de la roca entendríeu, com ara entenem nosaltres, perquè no els podien rescatar amb barca.

The Arch.

A continuació ens vam dirigir al Arch, un altre impressionant arc format amb l’embat de les ones i el vent sobre la roca. Quant trigarà en caure aquest?

Acte seguit ens vam dirigir al Loch Ard. En una franja de costa de 120 km s’hi van enfonsar en 40 anys més de 80 vaixells a vela (quan encara es navegava així). En aquest punt s’hi va enfonsar un dels més famosos (que li va donar el nom que té ara). El Loch Ard es va enfonsar el 1878 i de tota la tripulació i passatgers només es van salva una noia de  19 anys que no sabia nedar i un noi de la tripulació de la mateixa edat. En aquesta zona es poden fer diversos senders per apreciar millor l’extensió de la zona, ja que compta amb un parell de badies, arcs naturals, coves i ponts enfonsats. Però aquí gairebé  acava la nostra aventura a la gran carretera oceànica, ja que vaig tenir una de les meves genials reaccions al·lèrgiques (els que em coneixen ja saben de què va). Vaig estar fora de combat un parell d’hores i, per sort, els cortis va fer la seva feina prou ràpid.

Són impresionants els paissatges que arriba a formar el mar!
The Loch Ard.

Quan ja em vaig començar a trobar millor, vam seguir cap al punt més famós d’aquest tram de costa: els 12 Apòstols. Abans es deien “porqueta i els porquets” (en anglès, es clar), però a algú se li va ocórrer canviar-li el nom per algun amb més encant. I els van anomenar els dotze apòstols, encara que mai han estat 12. De fet, el 2005 va caure un d’aquests farallons de roca quedant-ne un menys. Des del mirador se’n conten 5 més dos en l’altra direcció. Segurament, en pocs anys en caurà algun altre, ja que la base d’alguns comença a ser molt estreta.

El vespre als dotze apòstols.

Algú es va entretenir a fer un bon treball!!
Platja de les escales de Gibson.

D’allí ens vam acostar al nostre últim punt del dia de la carretera, les escales de Gibson. Unes escales que et baixen a través de la paret vertical de roca fins una platja (gairebé cap d’aquestes platges són aptes pel bany per les fortes onades i corrents) des d’on s’observen de ben a prop els dos “apòstols” del costat est. Les va tallar a mà en la roca el pioner Hugh Gibson al segle XIX, però ara  ja són de formigó. És una de les parades imprescindibles de la ruta.

Quan vam acabar vam tirar cap a Johana beach, l’únic tram en tota la costa on es pot acampar gratis. No vam ser els únics que ho vam pensar, ja que quan hi vam arribar ja hi havia més de 15 cotxes i caravanes aparcats, i encara en va venir algun més.

Els apòstols que es poden veure en la mateixa platja de Les escales de Gibson.