UNA AVENTURA PEL MÓN: EQUADOR: TENA I VOLCÀ CHIMBORAZO

20 al 22 de Juliol de 2013

TENA i RIOBAMBA (VOLCÀ CHIMBORAZO)

A la porta d'entrada de la selva amazònica a l'Equador.
Comunitat indígena de Misahuallí.

El dia 20 vam agafar un bus pel matí de Baños a Tena (4 USD, 3,5 hores). Vam arribar a Tena cap a les 2 de la tarda i ja ens esperava a l’estació la Tània, la nostra CS. Allí ens va explicar el pla que tenia per nosaltres: ja que no ens podia allotjar a casa seva ens allotjaria en una comunitat indígena a prop de Puerto Misahuallí i, al dia següent, ens vindria a buscar i passaríem el dia amb ella a Tena. Semblava un pla genial, i ho va ser.

La Tania ens va permetre conèixer a
una comunitat indígena i a la seva familia.
Gràcies per tot!!

La Tània ens va presentar el seu xofer particular, en Don Rodrigo, amb qui vam anar amb el cotxe fins Puerto Misahuallí, a una mitja hora. Allí vam agafar una barqueta fins a la comunitat indígena. La raó per la que ens podíem quedar de franc a la comunitat és que la Tània és la gerent d’una empresa pública de turisme comunitari i ens ho va arreglar per poder estar allí.

Boníssim!!
Maito de Tilapia.

Un cop a la comunitat la Tània ens va convidar a dinar i les senyores indígenes en van preparar un maito de tilapia (peix embolicat en fulles amb una mica de sal i cuinat al foc) que estava boníssim.

A la tarda la Tània va marxar i ens vam quedar a la comunitat on vam participar en alguna de les activitats que oferien als turistes que hi arribaven. Ens vam apuntar amb un grup (gratis) que va veure una dansa tradicional i després els van explicar el significat d’una roca que ells consideraven sagrada.

Pedra sagrada de la comunitat indígena de Misahuallí.

La comunitat és portada bàsicament per les dones mentre els homes treballen a Puerto Misahualli fent altres tasques.

Al vespre vam anar fins Puerto Misahualli caminant, ja que hi ha un accés a través d’un pont que al migdia estava tallat per tasques de manteniment. Més que un poble és com una aldea amb quatre carrers i llocs per menjar i agències de viatges per fer excursions per la jungla. Vam menjar alguna coseta i vam tornar a la comunitat.

A la nit vam sortir amb les nostres llanternes i vam buscar fauna pels voltants, ja que ens trobàvem a les portes de la conca amazònica equatoriana. Els resultats no es van fer esperar: formigues talladores de fulles, taràntules, llangardaixos, granotes, cuques, erugues... Tot un espectacle nocturn.

L’endemà, en Don Rodrigo i la Tània ens van venir a buscar al matí i vam anar al mercat de Tena. La Tània ens va convidar a dinar a casa dels seus sogres, que eren indígenes. Al mercat vam comprar els ingredients pel dinar; bé, la Tània els va comprar, perquè no hi va haver manera que ens deixés pagar res.

Preparant el maito de pollastre,
els chantacuros (cucs gegants) i el madur (plàtan).

Un cop a casa vam degustar un altre maito (aquest cop de pollastre) també deliciós i plàtan fregit amb formatge. També vam tastar la famosa chicha de yuca equatoriana, una beguda feta de yuca bullida i fermentada que té un cert gust a iogurt natural. Per acabar, ens van oferir chantacuros o mayón, és a dir, cucs gegants fregits. Per ells és una delícia i se’ls mengen com si res (també diuen que té propietats medicinals), però per nosaltres amb un n’hi va haver prou pels dos.

Vam probar un d'aquests cucs a la brasa...
Dificil d'explicar el gust...!!

La Tània ens va oferir la possibilitat de tenir una immersió indígena autèntica, cosa que li agraïm profundament i, sense poder allotjar-nos a casa seva va buscar la manera d’allotjar-nos totalment gratis. És una couch realment excepcional.

Després de dinar vam anar a l’hostal on ens vam allotjar aquella nit (gratis) gràcies als contactes de la Tània i vam aprofitar per fer feina amb l’ordinador i parlar amb la família.

Al vespre vam tornar a quedar amb la Tània i vam anar a sopar plegats, on finalment va acceptar que la convidéssim, però només es va prendre un gelat... Després de sopar ens vàrem acomiadar de la Tània amb abraçades i vam tornar a l’hostal ben d’hora.

Ens havíem de llevar a les 3 de la matinada per anar a la terminal de busos per agafar el bus de les 4 per anar a Riobamba (6 USD, 5 hores).

Vam arribar a Riobamba a les 09:00 del matí i vam anar directament a casa d’en Marcelo, el cunyat d’en Juan (el nostre couch a Quito). Quan ens vam conèixer a Quito de seguida ens va dir que si volíem anar al volcà Chimborazo (la muntanya més alta de l’Equador amb 6310 metres d’alçada i el punt més allunyat del centre de la Terra) anéssim a casa seva a Riobamba on seríem molt ben rebuts. Amb nosaltres no es juga i... Dit i fet!!

Vam trobar aquestes vicunyes mentre ascendiem al volcà Chimborazo.

En Marcelo ens va rebre amb els braços oberts i ens va convidar a esmorzar un magnífic ceviche de chochos, un plat tradicional deliciós de Riobamba que porta tomàquet, carn, tramussos (chochos), ceba i salsa. Res a veure amb els ceviches del Perú com comprovaríem més endavant.

Després d’esmorzar ens va acompanyar a la terminal de busos on vam comprar el bitllet en direcció a Guaranda (2,1 USD, 1,5 hores) que ens va deixar a les portes del Parc Nacional Chimborazo. També vam aprofitar per preguntar sobre els busos a Cuenca, la nostra propera parada.

Això va ser el màxim que vam poder veure del volcà més alt d'Equador,
el volcà Chimborazo.

A l’entrada del parc ens vam registrar (ens van dir que si volíem fer cim necessitàvem un guia, però no era el nostre cas) i vam començar a caminar. L’entrada es troba a 4300 metres sobre el nivell del mar i, el primer refugi a 8 km d’allí i a 4800 metres. Només baixar de l’autobús ja vam notar l’alçada i que ens costava més respirar, sobretot a mi (Marc). Hi ha l’opció de fer dit per pujar aquests 8km, però en aquesta ocasió no vam tenir sort.

Vam arribar al refugi en un parell d’hores totalment esgotats. La manca d’oxigen em va fer força estralls i ja començava a notar un cert malestar.

Al refugi ens vam trobar un guia que ens va animar a pujar al segon refugi, que només es troba a 1km del primer i 200 metres d’alçada més. Ens va dir que es podia fer en 15 minuts, però ja veuríem quan trigaríem nosaltres...

L'ascens més alt de la nostra vida...
Segon refugi del volcà Chimborazo, a 5000 metres d'açada.

L’esforç va ser titànic, no podia fer més de 10 passes sense aturar-me totalment ofegat. La manca d’oxigen m’ho va posar realment difícil, no tant a la Raquel que, aquest cop, era ella la que m’havia d’esperar a mi. Finalment vam arribar al refugi en més de mitja hora amb la satisfacció dels deures fets, però cada cop trobant-me pitjor. Estàvem a 5000 metres i havíem superat un desnivell de 700 metres en alçada alpínica en un mica més de dues hores...

Finalment vam poder veure uns instants el cim del Chimborazo.

El descens fins la carretera va ser molt més ràpid, en 1,5 hores, ja que és tot baixada i és molt fàcil agafar dreceres que no es veuen a l’ascens. En arribar a la carretera només havíem d’esperar el primer bus que passés de Guaranda direcció Riobamba. En aquells moments ja em trobava realment malament, el mal d’alçada m’havia atrapat amb força. Mentre esperàvem vam fer dit i un noi amb bona ànima ens va baixar fins Riobamba.

En teoria volíem marxar a Cuenca aquella mateixa matinada amb el bus de les 05:30, però el meu cap no m’ho va permetre i ens vam quedar a dormir a casa d’en Marcelo. No vaig ni sopar, em vaig ficar directament al llit, gairebé no podia ni obrir els ulls del mal de cap. I és que és una bogeria passar de pocs metres d’alçada (Tena) a 5000 en un sol dia, no ho proveu. Un bon remei pel soroche (mal d’alçada) és la coca en infusió o caramels, però no en teníem.

Al cap d’unes 3 o 4 hores ja hem trobava millor, però ni pensaments de sopar o marxar. Mentre jo em recuperava, la Raquel va estar sopant i xerrant amb en Marcelo i Will (un bon amic d’ell). Vam estar amb ells un parell d’hores més compartint converses i cançons (són uns grans cantants!!) i finalment vam anar tots al llit. L’endemà, ja marxaríem a Cuenca.