INDONESIA: TANA TORAJA (III)

22 al 27 de desembre 2012                TANA TORAJA (III)

CEREMÒNIA FUNERÀRIA EN TORAJA (I)

Casa tradicional a Tana Toraja, anomenada Tongkonan.

Aquests dos darrers diez a Toraja (26 i 27 de desembre) van ser els més intensos ja que va ser quan vam poder viure un funeral Toraja de ben aprop. Intentarem explicar com són i com els vam viure el millor que poguem, però la intensitat del moment només es viu quan un hi és davant.

El dia de Nadal l’Axl ens va dir que per fi havia descobert on hi havia un funeral i que començava l’endemà dia de Sant Esteve cap a les 14:00. Ens va dir que era un funeral molt important i que hi assistirien autoritats de tota l’illa (16 milions d’habitants).

Els Tongkonan sempre estan acompanyats dels graners,
que tenen la mateixa forma que la casa.

Pel matí vam decidir anar a fer un tomb a peu a la vora de casa seva, on havíem vist cases típiques ben a prop (llamades Tongkonan), a veure sí teníem la sort de veure algun graner o casa per dins. Ens vam aturar a unes cases que hi havia a uns pocs metres. Allí ens van rebre els gossos de la família. Els gossos a Toraja són com per nosaltres els conills o les gallines, un animal de corral. No són una mascota. Quan tenen una edat els maten i se’ls mengen, però abans els fan criar per tenir-ne més. Hi ha restaurants especialistes en carn de gos. No s’ha de jutjar ni menysprear, és la seva forma de vida. Ells no mengen conills, som diferents. Però els gossos també serveixen per vigilar, és clar. I aquells 4 o 5 protegien casa seva. L’amo de la casa va sortir brandant una escombra, però no teníem massa clar si per nosaltres o pels gossos. De seguida ens va fer entendre que érem benvinguts i ens va donar a entendre que podíem passejar per la seva propietat tant com volguéssim.

Tant els tongkonans coms els graners
están decorats amb molts colors i dibuixos.

Quan ja en vam tenir prou de fer fotos vam marxar com havíem vingut. A uns pocs metres vam veure una gent que semblava que preparaven coses per una celebració amb cintes de colors i anaven tots netejant atrafegats. Se’ns va apropar la Julietta, la filla del germà del propietari (cap de família), i amb un anglès envejable ens va fer entrar a la propietat. Tenien en un corral improvisat uns quants porcs molt grans, allò va  confirmar que es preparaven per alguna cosa. La Julietta ens va presentar al seu pare que també parlava anglès i havia viscut a Europa (un gran luxe en aquelles terres, molts ni tan sols havien sortit de l’illa en tota la seva vida). El pare de la Julietta ens va dir que es preparaven per celebrar la inauguració d’una casa i un graner que havien construït al 2012.

A l'interior de un graner, amb el pare de la Julietta.

Ens van ensenyar la casa i el graner per dins, tot sense demanar-los absolutament res i oferint-nos-ho de grat. Quan vam acabar de xafardejar a gust ens van dir que les celebracions començaven l’endemà i que, si volíem, hi estàvem convidats. Així, sense conèixer-los  de res, sense que ningú ens presentés... Així és l’hospitalitat Toraja i no van parar de demostrar-nos-ho en els dos dies que quedaven! Ens van explicar que la celebració consistia en el primer dia en resos i precs i el segon dia en sacrifici d’animals (els porcs, eren realment enormes) i festa. Llàstima que marxàvem l’endemà al vespre i no hi podríem assistir. Ens vam acomiadar explicant-los-hi que demà volíem assistir a un funeral i ho van entendre de seguida. El pare de la Julietta ens va dir que ells ja començaven a estalviar pel funeral del seu germà gran, que estava allí amb nosaltres i ho entenia tot!!! Quina diferència de viure la mort.

Ens vam acomiadar amb la sensació que  marxaríem de Toraja quan la cosa es començava a posar interessant, però què hi farem!

Això és el que veiem quan ens llevàvem a casa de l'Axl.

Vam dinar un menjar boníssim amb l’Axl i la Desi, com sempre, la Desi cuinava un plat picant per ells i un no picant per nosaltres.  L’Axl ens va explicar com arribar al funeral amb la moto, ja que es trobava als afores de Makale. Li vam tornar a preguntar si no hi havia cap problema perquè dos guiris ens presentéssim en un funeral (per nosaltres els funerals, són una cosa íntima i no agradable), però ens va dir que cap problema. Trobar un funeral és qüestió de sort o de preguntar a la persona adequada. Si se li pregunta a algú que parli anglès (poc habitual) que no sigui guia, si ho sap us ho dirà. Però  el més probable és que si parla anglès és perquè és un guia i només us ho dirà si el contracteu...

La celebració d’un funeral és en funció de la casta social de  la família del difunt. Hi ha 4 castes a Toraja: herba, fusta, ferro i or. Tot i que una família pugui enriquir-se o empobrir-se és molt difícil que canviï de casta. Així, una família de casta alta però que tingui pocs recursos està obligat a  fer un funeral del seu nivell i el mateix passa a la inversa.

Sembla que es preguntin: "Què fem aquí??"
Búfals cara a cara.

Si el funeral és de casta alta, com era el cas del que anàvem a veure, el primer dia es celebren lluites de búfals d’aigua. Tot i que són animals tranquils, quan posen dos mascles un davant de l’altre (i se’ls hi dóna alguna coseta segurament...) es posen d’allò més violents i comencen una lluita a base de cops de cap. La lluita acaba quan un dels dos búfals surt corrents en direcció contraria. La lluita es celebra en espais oberts i, quant el búfal perdedor surt corrents, pot atropellar la multitud que hi ha a la vora.  En el nostre cas, en un dels combats la gent va saltar a l’arena (com ells en diuen) i es van situar a només a uns pocs metres de la lluita entre crits d’entusiasme. Finalment el vençut va sortir esperitat i miraculosament no sembla que fes mal a ningú. Increïble!

La gent va saltar embogida al ring
 per veure de més a prop la lluita dels búfals...

Durant les lluites la alguns aposten i es situen a la vora del “ring”, just on ens vam posar nosaltres, i vam veure com els diners volaven de mans sense entendre res.

Després de veure un parell o tres de combats i veure que el  cel amenaçava amb una de les seves descàrregues, vam decidir tornar a casa. No vam ser els únics en pensar-ho i vam trigar com una hora en arribar-hi, ja que ni amb la moto podíem avançar degut al caos circulatori.

Quan vam tornar a casa ja començava a ploure i no va trigar a tornar a aparèixer un xàfec de mil dimonis. Quan va amainar una mica vam anar al local d’internet i vam sopar per allí. A la tornada vam estar prenent vi de palma, que ells  anomenen gula merah, amb l’Axl i uns amics de la família i jugant amb la Chelsea i els seus cosinets, els quals havien arribat amb l’avia i l’altra filla de l’Axl: la  Cinta.

La Cinta té una malaltia cerebral que fa que no es desenvolupi al ritme dels altres nens, de fet, té 2 anys i gairebé encara no aguanta el cap.. Tot i això és molt riallera i fa uns sorollets molt  graciosos. Aquella nit l’Axl ens va dir el seu nom real: Bourgois Ekoputra Paonganan, millor Axl, oi??