N.Z- ILLA SUD: GLENORCHY I OAMARU

8 al 10 de Maig de 2013 

GLENORCHY: ROUTEBURN TRACK

OAMARU: PINGÜINS i FOQUES

Les nostres primeres vistes de Nova Zelanda desde l'avió. Illa Sud.

Recorregut realitzat durant aquests dies:

08/05/2013: de Queenstown a carretera Glenorchy: 41km.

09/05/2013: de carretera Glenorchy a àrea de descans a la carretera 8 a 20km al sud de Tarras: 253km.

10/05/2013: d’àrea de descans, a la carretera 8 a 20 km al sud de Tarras, a càmping Campbells Bay, Kakanui: 219km.

Muntanyes nevades, quin canvi de temperatura vam tenir!!! Passar de màniga curta a roba d'hivern.
Vistes desde l'avió a prop de Queenstown.

Després de passar una nit força desagradable, la nit anterior a l’aeroport de Sydney, per fi embarcàvem cap a Nova Zelanda. El vol d’unes 3 hores i mitja va passar volant: peli, menjar i… Vistes. Unes vistes de Nova Zelanda des de l’avió impressionants!! Vam aterrar a l’aeroport de Queenstown i ja baixàvem de l’avió càmera en mà.

Desde l'avió vam començar a gaudir dels paissatges.
Veuríem llocs tan al·luciants com els que surten a les pel·licules??
Un mes i poc per descobrir-ho!!

Un cop a terra ens vam espavilar per contactar amb l’empresa de lloguer de caravana: Wicked (uns 18 NZD/dia). La noia d’informació de l’aeroport ens va facilitar un telèfon i vam poder parlar amb l’oficina de Queenstown. Després d’algun que d’altre malentès el noi de l’oficina ens va dir que agaféssim un taxi fins allà (25 NZD). Com? Ni parlar-ne!! Només eren uns 4 km, així que hi vam anar a peu.

Vam acabar recollint la furgo passades les 5 de la tarda i a dos quarts de sis ja  era negra nit. Poc més vam fer aquell dia: compres i benzina (una ruïna ambdós casos).

Aquesta és la nostra campervan.
Em sembla que no passem gens ni mica desapercebuts en qualsevol lloc...
Lindis Pass, tot nevat!!

No sabíem on passar la nit i hi havia senyals de “no camping” en tot el poble, per tant, vam agafar direcció Glenorchy que és on volíem anar l’endemà. Ens vam aturar en una sortida de la carretera, en una petita explanada al costat de la carretera. Cosa que no hauríem d’haver fet, però la ignorància porta la felicitat: a l’inici de la carretera hi ha un senyal de “self contained only” i com que nosaltres no sabíem que significava (només caravanes amb wc, no la nostra) ens hi vam aturar. Ara no ho faríem (risc de multa de 200 NZD!!).

L’altra prova de foc era el fred: la nit anterior havien estat a -3ºC i aquella nit no semblava millor: a les 18:00 hi havi 3ºC. Però la nit va passar i va ser prova superada: ningú no ens va venir a molestar i no vam passar gens de fred!!

Amb aquestes vistes en vam llevar el primer día a Nova Zelanda.
Vistes del llac Oakatipu, direcció Glenorchy.

Amb la primera llum del dia i ja esmorzats vam arribar a Glenorchy, un poblet al final de la carretera d’uns 220 habitants. No hi ha absolutament res a veure, només un llac i l’inici d’un sender llarg i preciós. La Routeburn track es pot fer en 3 o 4 dies i comença a Glenorchy i acaba a The Divide, a la carretera que va al fiord Milford Sound. Nosaltres només vam arribar a una primera etapa d’un parell d’hores ja que el temps no acompanyava i anava plovent de forma intermitent. Les vistes són increíbles: boscos profunds, rius de color blau turquesa (no és una exageració, era el primer cop que ho vèiem), ponts penjants... Una de totes les caminades que hem fet a Nova Zelanda (fins  ara)  que més ens ha agradat.

Moll de Glenorchy.

Sender per Routeburn Track, Muntanya Aspiring.

Increibles les aigües cristal·lines dels rius... mai havien vist algo aixi!!
Routeburn Track, Muntanya Aspiring.

Quan vam tornar a la roadrunner (la nostra caravana) i havent dinat, vam anar al llac Sylvan, a fer un altre sender. Però el temps estava entestat en fer-nos la guitza i allí plovia i feia un vent de mil dimonis. Per tant, no ens va quedar altre remei que marxar.
Passant per Glenorchy vam veure un autoestopista i amb aquell fred vam decidir parar-nos i recollir-lo: es deia Fèlix, era alemany i estava viatjant pel país. Portava més de mitja hora esperant (normal tenint en compte que al poble només hi viuen 200 persones).

Així estava la carretera al port de muntanya del Lindis Pass.

El vam deixar a Queenstown i vam decidir seguir camí direcció Oamaru, un poble de la costa est. Com se’ns va fer tard vam decidir fer nit en una àrea de descans, carretera 8, sense senyals de prohibició, a 20km al Nord de Tarras. Molt tranquila.

L’endemà al matí vam continuar i vam travessar el Lindis Pass, un pas muntanya que estava completament nevat, mostra del fred que feia aquells dies. Les vistes des del mirador eren espectaculars: la vall i les muntanyes, tot blanc.

Al migdia vam arribar a Oamaru, teòricament, amb un centre urbà històric molt bonic. I  diem teòricament perquè a nosaltres no ens va agradar especialment. Serà que som més de muntanya...!! Hi ha una sèrie d’edificis “antics” (s. XIX) repartits en un parell de carrers que es recorren en uns 10 minuts.

Museu de trastos mecànics d'Oamaru.

A uns 2 o 3 km del centre, a la costa, hi ha una colònia de pingüins blaus permanent. Òbviament es va considerar negoci i ara, per veure uns quants pingüins (si hi ha sort) només has de pagar 22 NZD. Amb sort perquè els pingüins es passen des de l’alba fins al vespre pescant al mar i només tornen a terra quan cau la llum.

A pocs km de la colònia de pingüins (s’hi ha d’anar amb cotxe) es troba la Pussy beach, una platja d’Oamaru on també hi arriben pingüins (d’una altra espècie) al vespre. També s’hi poden veure algunes foques prenent el sol a la sorra. I és gratis. La platja, teòricament, es tanca  al públic a partir de les 15:30, per afavorir que els pingüins tornin i no s’espantin per la presència humana, ja que són molt tímids. Però sempre hi algú que es pensa millor que  la resta i s’hi queda. Hi  ha uns miradors (força allunyats) que et permeten veure com arriben els pingüins a la costa i surten. Els hi costa bastant (són força lents a  terra i les onades se’ls poden tornar a emportar mar endins) i no ho fan si no ho veuen molt clar. Primer es veu un puntet negre entre les onades, que dóna voltes, mirant on és el millor lloc per anar a parar... pensem que també miren quina es la millor onada (com els surfistes) per a que els porti a la vora. Allí han de lluitar amb la mar, per a que la corrent no els torni a portar mar a dins. Tota una peripècia!! Nosaltres en vam veure sortir 5, un gran èxit tenint en compte que el dia anterior només en van sortir 3!!

El fred ens venia a sobre, pero no tot era dolent... tambè volia dir que tindríem paissatges plens de color com aquest!!
Benmore Lake, carretera 8.

Com que ja era ben fosc quan vam marxar vam buscar lloc per passar la nit. Vam anar a buscar el mateix camping on van estar la Sònia i l’Ainara (viajando con mochila). És un càmping privat, es diu Campbells Bay, té wc i es gratis o bé es fer una donació (5 NZD). Costa una mica de  trobar, es troba a Kakanui, a uns 10 km al sud d’Oamaru, el millor és preguntar a Kakanui per Campbells bay.