NZ-IS: ARTHUR'S PASS, PANCAKE I DENNISTON

21 i 22 de Maig de 2013

ARTHUR’S PASS, PANCAKE ROCKS I DENNISTON

Vistes de la platja de sorra negra de la Badia de Tauranga.

Ruta realitzada:

21-05: d’àrea de descans a 50km d’Arthur’s Pass per la carretera 73 a una àrea de descans en la carretera 6, a uns 30km de Punakaki: 210km.

22-05: d’àrea de descans damunt dels penya-segats a la carretera 6, a uns 30 km de Punakaki fins Denniston (parking): 149 km.

Vistes del viaducte d'Otira, direcció Arthur's Pass.

Un dels keas (lloro) que ens van donar la benvinguda al mirador
del viaducte d'Otira.

Ens vam llevar ben d’hora (potser una mica més aviat del habitual) ja que al dormir en un àrea de servei no teníem massa clar si era “legal” o no. Vam continuar per la carretera cap a Arthur’s Pass, el poble que es troba a més alçada de Nova Zelanda, a 924 metres d’alçada respecte al mar. Abans d’arribar-hi es passa pel viaducte d’Otira, una construcció enorme amb un mirador al final amb bones vistes. Allí ens van venir a veure uns keas. Els keas són els únics lloros alpins del món, i se’ls considera dels més intel·ligents. Fa un segle n’hi havia molts, però amb l’arribada de l’home blanc el nombre va caure en picat i ara només en queden uns 5000 en llibertat. En un principi no se’ls ha d’alimentar per evitar problemes de malnutrició i malalties, però aquells que van venir es coneixien molt bé el rotllo del turista. Primer en va venir un amb timidesa, en pocs minuts n’hi havia 5 o 6 pel sostre de la furgo i n’hi va haver un que fins i tot va trencar una goma de la porta. Tenen una força amb el bec que espanta!

Al primer tram del sender O'Malleys passes per
un bosc húmit, però la resta del camí és a camp obert.

D’allí vam anar al DOC del poble i vam demanar per fer algun trekking d’un dia pels voltants. El problema era el de sempre: els núvols i la boira! La noia del DOC ens va dir que feia 3 dies que estava igual o pitjor... Ens va recomanar un tros del camí O’Malleys track, que és de diversos dies, però nosaltres només vam fer el primer tram de 4 hores (anada i tornada). El camí passa per una vall molt bonica amb bones vistes de les muntanyes nevades dels voltants. Nosaltres en vam veure ben poques per culpa de la boira, però alguna sí que es va deixar entreveure...

Les vistes eren boniques, però segurament sense boira i amb sol son més espectaculars.
O'Malleys track. Arthur's Pass.

Vistes de lluny de la altíssima cascada de
Devils Punchbowls falls. Arthur's Pass.

En acabat vam tornar a Arthur’s Pass i vam fer un camí d’un km (50 minuts) fins les Devils Punchbowls falls, una caiguda d’aigua força llarga amb un bon mirador. La caiguda és tan llarga que no es pot agafar sencera amb la càmera. També vam fer un tros del Arthur’s Pass track per arribar a unes cascades. Però en aquest cas, hi baixava tant poca aigua que ens les vam passar de llarg i no ho vam descobrir fins la tornada.

El dia per veure coses ja tocava al final. Vam tornar a la costa i vam pujar fins Greymouth on ens vam aturar a la biblioteca que, tot i estar tancada, la senyal del wi-fi arribava fins a fora (com la majoria de biblioteques del país).Per dormir ens vam aturar en una sortida de la carretera 6, a uns 30 km al sud de Punakaki, al costat de l’oceà.

Les Pancakes Rocks son formacións laminars molt curioses a la costa del mar de Tasmania.
Segons els cartells d'informació es van formar per dipòsits graduals de sediments portats pel mar.

L’endemà al matí, vam arribar a Punakaki pocs minuts abans que obrissin el centre d’informació del DOC. Vam demanar per les Pancake Rocks, unes curioses formacions rocoses a làmines que s’han fet al llarg dels anys degut a l’erosió de la roca en forma de làmines. Nosaltres no li vam veure gaire semblança a una crep, però la imaginació no té límits... Amb la marea adequada (alta) l’aigua del mar passa a través de diverses cavernes que ha creat i surt disparada amb força per uns orificis. No vam ser a l’hora de la marea adequada, però el vent que sentia i la força amb la que xocava l’aigua contra les roques dóna una idea de com pot ser. Les roques es visiten en un circuit ben marcat de mitja hora (depenent de quant et vulguis entretenir escoltant el mar i mirant les roques).

Tot i el mal temps (pluja), les foques posaven pels turistes.
Colònia de foques de la Badia de Tauranga.

Vam intentar fer un sender prop d’allí del parc nacional Paparoa, però la pluja no ens ho va permetre. Vam continuar cap al nord fins a Westport. Allí ens vam desviar cap a la Badia de Tauranga, on hi ha una colònia de foques permanent i un far antic al Cape Foulwind. Hi ha un sender que uneix les dues coses però també es pot accedir als dos punts en cotxe. Com que el cel amenaçava seriosament amb pluges, vam decidir anar-hi amb el cotxe i no ens vam equivocar.

Aquí us presentem a les wekas...
Són molt diferents als kiwis (ho sabem)!! 

Després de veure unes quantes foques dormint i jugant a les roques, un bonic far blanc en desús i molts wekas (au no voladora molt abundant en aquella zona que vam confondre primer amb un kiwi!!) vam continuar fins al poblet de Denniston.

Denniston és un poble antic miner gairebé abandonat. Es troba a 9km de la carretera principal i a 600metres d’alçada, així que ja us podeu imaginar com és la carretera i quanta benzina es gasta. Segons la nostra guia al 1981 hi vivíen només 8 habitants. El més interessant del poble són les runes de les antigues mines i la Denniston Incline, un sistema de vagonetes que van crear per baixar el carbó des del poble fins la costa amb una inclinació de 45º. Òbviament no van faltar els accidents! Hi ha un sender amb un munt d’explicacions sobre la vida dels miners i les professions que hi havia. Algunes dades ens van semblar esfereïdores: els cavalls que feien servir per estirar les vagonetes dins la mina, només veien la llum del sol el dia de Nadal. Horrible, oi? L’atmosfera era ideal: núvols per tot arreu, silenci absolut i les restes de les vies i els vagons davant nostre. Ideal per quedar’s-hi a dormir! Doncs és el que vam fer. Al pàrking del poble no hi havia cap senyal de prohibició i, a més, hi havia uns lavabos just al costat. La nit va ser tranquil·la i fins i tot vam aprofitar per veure una pel·lícula.

Vistes de les vagonetes i l'inici de les vies a l'inici del sistema d'inclinació de 45º (al fons, a l'esquerra). Us podem assegurar que la caiguda es impressionant!!

Aqui podeu veure dos politges que s'utilitzaven al sistema de vies per a que pugessin les vagonetes buides
aprofitant la força exercida per les vagonetes plenes que baixaven.

Aquest día a Denniston hi havia un fort vent gelat!!
Al sistema de vies i vagonetes de Denniston.