NZ-IN: MOUNT TARANAKI I WHANGANUI RIVER ROAD

29 i 30 de Maig 2013

MT TARANAKI I WHANGANUI RIVER ROAD

Vistes del  Taranaki desde el llac Mangamahoe.

Ruta realitzada:

29-05: d’àrea de descans a 3km de Stratford a àrea de descans a 48km de Wanganui, carretera 3. 211km.

 30-05: d’àrea de descans carretera 3 a 48km de Wanganui a àrea de descans a 10 km de la National Park Village, carretera 4. 180km.

Aquest llac és artificial i està envoltat d'un frondós bosc.
Llac Mangamahoe.

Quan ens vam llevar al matí tot estava gelat i tots dos havíem passat fred: primera nit sense vidre i va nevar... Que bé! Vam continuar fins al poble de Stratford on ens vam posar en contacte amb els de Smith & Smith de Palmerston North. Ens van dir que de moment no hi havia sort però que no perdéssim l’esperança.

El cim del Taranaki es molt més bonic a l 'hivern (nevat) que a l'estiu.

Per mitigar la sensació de que res anava bé vam continuar cap al Mount Taranaki, la que és, en teoria, la muntanya més fàcil d’escalar a Nova Zelanda (2518 m). Hi ha diversos punts d’accés, però el més fàcil i que permet un ascens més segur és des del poblet Egmond North. Però la sort seguia sense somriure’ns i la carretera estava tallada per unes enormes plaques de gel. Els rangers que la custodiaven ens van dir que si la obrien seria a partir de les 3 de la  tarda. Compensava la frustració de l’ascens les fantàstiques vistes que teníem de la muntanya, tot el cim nevat, des de la carretera, ja que el sol era radiant.

¡¡El nostre primer picnic a l'aire lliure!!
desprès de més de 20 dies per Nova Zelanda.

Ja que no la podíem escalar vam decidir anar al llac Mangamahoe des d’on hi ha unes vistes espectaculars de la muntanya. Allí vam el Circuit track, un camí que voreja el llac. Teòricament es tarden 2 hores en completar una vora del llac (és allargat) però nosaltres vam fer tot el tomb en dues hores (6 km en total).

Vam dinar en una àrea de pícnic del llac on vam treure la cuineta i vam menjar entre el cant dels ocells i la muntanya nevada al fons.

La primera platja de sorra negra que vam veure a Nova Zelanda.
Platja de Fitzroy, New Plymouth

En acabat ens vam apropar a New Plymouth, la població més gran de la zona, on vam anar a la biblioteca i a turisme. Ens van recomanar fer el Coastal Walkaway (11km), però com que ja era força tard els vam demanar que ens diguessin algun tram des d’on poguéssim veure el Taranaki. Vam fer el tros des de la Easten beach (aparcament públic gratuït) fins el pont Te Rewa, des d’on es veu la muntanya al fons. De camí vam passar per la Fitzroy beach, una de les platges de sorra negra del país.

Ens vam tornar a aturar en una altra oficina de Smith & Smith a New Plymouth, però encara no havien trobat res, seguien buscant.Vam decidir anar tornant cap a Whanganui i vam fer nit en una àrea de descans a 48km de la població per la carretera 3.

El que fa especial aquest pont són les vistes de fons del Taranaki.
Pont Te Rewa, Coastal Walkaway, New Plymouth

Pel matí vam fer una altra parada a l’oficina local de Smith & Smith. Allí van trucar a l’oficina de Palmerston North i els van dir que encara no. L’home de Whanganui ens va donar l’opció de posar un vidre similar, però no el mateix per uns 200 NZD. Però també ens va advertir que l’empresa de la caravana finalment voldria l’original. Així que vam descartar la idea. Llavors se li va ocórrer posar-nos a la finestra una fusta i segellar-la amb cinta per no tenir fred i poder aparcar sense por. Ens va semblar bé i vam pagar 50 NZD.

Encara que ara formen part d'una muntanya,
fa millions d'anys vivien al mar.
Oyster Cliffs, Whanganui River Road.

Vam continuar cap al nord per laWhanganui River road que passa pel Whanganui National Park i és una de les poques opcions per visitar el parc. La carretera està gairebé tota asfaltada i té uns 120km. Passa per diversos miradors i poblets i té moltes corbes. Els punts d’interès estan molt mal senyalitzats, per tant, s’ha d’anar alerta per no passar-se’ls.

El primer punt destacable són els Oyster Clyffs, unes parets de pedra amb centenars de fòssils d’ostres enganxats que demostren el passat submarí de la zona.

Vam continuar fins a l’aldea maorí de Koriniti, on vam poder gaudir de construccions d’aquesta cultura sense restriccions. El marae (complex templer maorí) no estava obert al públic, però es podien veure els edificis tranquil·lament.

En aquest poble et conviden a veure les seves cases.
Aldea maorí de Koriniti,Whanganui River Road.

La següent parada va ser el Kawana flour mill, un antic molí de farina construït al 1854 i actualment restaurat. També hi ha força explicacions sobre les seves funcions i història del lloc i del propi molí.

Molí de Kawana Flour. Whanganui River Road.

Per últim ens vam aturar a l’aldea de Jerusalem o Hiruharama, per veure l’església i convent de st. Joseph. Són dos dels punts més “interessants” de la ruta, a més dels altres que hem explicat, ja  que els  edificis són bonics tot i que les fotos no els fan justícia.

Durant tot el trajecte hi ha força miradors per la carretera, però com ja hem dit abans, estan molt mal senyalitzats. Si veieu algun sortint de la carretera que sospiteu que pugui tenir bones vistes del riu, senzillament apropeu-vos-hi i proveu.

Esglèsia de Sant Joseph, aldea de Jerusalem.
Whanganui River Road.

Per acabar volíem fer algun sender que sortís de l’últim poble de la carretera, Papiriki.  Ens vam apropar a l’oficina dels ràngers del poble però ens van dir que no n’hi havia cap per la zona. Així que vam decidir continuar fent camí. La nostra següent parada era el Tongariro  National Park, un dels més impressionants de Nova Zelanda i on es  van rodar les escenes de Mordor de la trilogia del Senyor dels Anells.

Ens vam aturar a passar la nit en una àrea de descans a uns 10km del poble National Park, l’últim abans del park i on havíem llegit que, al ser tan turístic, hi havia moltes restriccions per l’acampada  lliure. Com que hi havia neu  per tot arreu i vam arribar amb temps, vam estar jugant amb la neu i vam fer el nostre primer ninot de neu... No és perfecte, però no està malament per ser el primer, oi?

Us presentem en: Michelin!!
La millor manera d'aprofitar la llum que quedava va ser fent un ninot de neu.

NZ-IN: GARGANTA DE MANAWATU Y PALMERSTON NORTH

27 y 28 de Mayo 2013

MANAWATU GORGE

PALMERSTON NORTH

Ruta realizada: 

27-05: De Ashhurst a Palmerston North. 33km.

28-05. De Palmerston North a área de descanso, a unos 3km de Stratford, carretera  3 (dirección New Plymouth). 225km.

Este bosque frondoso y húmedo se escondía detrás de la montaña...
Manawatu Track, Manawatu Gorge.

El frío siempre nos hacía compañia.
Manawatu Track, Manawatu Gorge.

Las vistas a la garganta no nos parecieron espectaculares...
en cambio, no nos esperábamos estar tan cerca del parque eólico.

Después de nuestro desayuno energético nos fuimos a la garganta de Manawatu, situada a pocos kilómetros de Ashhurst. El cielo estaba nublado, pero nos animamos a hacer el sendero Manawatu Track (10,4 km, 3-5 horas solo ida). Los primeros metros van paralelos a la carretera, pero enseguida se introduce al interior de la montaña y asciendes por un bonito sendero de bosque húmedo. Es impensable imaginar que tan cerca de la carretera, puede existir ese sendero tan frondoso, que incluso silencia gran parte del tráfico. Se pasa por varios miradores, que se encuentran a un breve paseo del camino principal. Para nosotros las vistas no nos parecieron nada espectaculares. Tienen  vistas del río, es decir, la garganta en sí, y otros te asoman a los gigantes molinos de viento que forman el parque eólico Tararua Wind Farm. Cuando llevábamos casi una hora y media caminando, la poca luz que teníamos desapareció detrás de unas enormes nubes negras. En el camino se encuentran palos con los kilómetros recorridos, y tras calcular que teníamos menos camino para llegar al otro extremo de la garganta que para volver al punto de origen, decidimos arriesgarnos y continuar. Los últimos kilómetros tuvimos que hacerlos protegidos por el chubasquero de la cortina de agua que caía. Finalmente hicimos el recorrido en tan solo 3 horas, y decidimos realizar autostop para volver al parking donde teníamos la campervan (a unos 15km por la carretera). Por suerte, en unos minutos una mujer se apiadó de nosotros y nos rescató de la lluvia.

El cielo estaba negro y, tal y como pensábamos, llovió durante todo el día. Así que nos tomamos el resto del día de relax. Fuimos a la biblioteca de Palmerston North, y aprovechamos a recaudar información sobre los sitios que pensábamos visitar en la isla norte, poner al día nuestros emails y hablar con la familia.

La Biblioteca de Palmerston North nos sorprendió:
sala de relax con sofás,  piano para que la gente lo toque, duchas,
 pantalla gigante para jugar a la Wii,...  ¡Increíble!

El día se nos pasó muy rápido. Era de noche y las calles estaban totalmente vacías. Cogimos la campervan y decidimos coger dirección Whanganui. Pero el destino nos reservaba una sorpresa: entre risas y alegrías, cogimos la campervan, echamos marcha atrás en el aparcamiento  para salir y toda el agua que había en el techo nos cayó en el cristal delantero como si fuera un cubo de agua; esto hizo que nos distrajéramos, con la mala suerte que ninguno de los dos se acordó de la farola situada a unos 5 metros… un ruido de cristales nos avisó de ella: ¡el cristal lateral roto y la puerta rallada! Nos quedamos parados, perplejos, casi sin reaccionar… Nunca imaginas tener un golpe, y uno tan tonto como este. Encima de noche… y en una ciudad muerta (todo estaba cerrado desde hacía horas, excepto los supermercados). Tras pedir ayuda a la policía, recogimos los cristales, pusimos un cartón y una bolsa de basura para tapar la ventana y (como no…), después de tomar consciencia de lo que había ocurrido, cambiamos los planes. ¡Nuestro primer golpe en automóvil… y encima fuera de casa! Habíamos cogido la campervan sin seguro (porque es una barbaridad lo que se tiene que pagar – casi el triple por un seguro a todo riesgo… y encima excluye cristales), así que por la mañana daríamos parte a la empresa (ya nos dirían cuánto nos costaría la broma al volver…) y buscaríamos un garaje para poner el cristal nuevo. Nos quedamos a dormir en el polígono de Palmerston North, cerca de una tienda de cristales de automóviles (Smith&Smith). Por suerte, la noche no fue fría…

Iglesia de Palmerston North.

A primera hora del día siguiente, nada más abrir la tienda Smith&Smith, nos presentamos allí. Nos sellaron bien la ventana con plástico y nos dijeron que deberíamos de esperar hasta la tarde porque no tenían ese modelo de cristal y lo tenían que buscar… Por suerte, las chicas recepcionistas intentaron calmarnos y nos dijeron que con suerte encontrarían uno, ya fuera nuevo o de segunda mano. Así que pasamos la mañana por la ciudad, intentando entretenernos para no pensar en cuánto nos costaría este gasto extra… Fuimos al museo Te Manava (gratuito), donde hay una pequeña exposición sobre la cultura maorí. Visitamos su iglesia y paseamos por la plaza The Square. Por desgracia pudimos disfrutarlo poco, porque nuestra mente no paraba de darle vueltas a todo: dinero, gastos y, por consiguiente, si ver todo lo que teníamos planteado (sitios distantes entre sí, es decir, muchos kilómetros por hacer) o si eliminar alguno y así ahorrar algo de dinero (ya que nuestro mayor gasto aquí en Nueva Zelanda estaba siendo la gasolina).

Aquí fue donde ocurrió nuestro golpe...
Plaza The Square, Palmerston North

A medio día regresamos a la tienda, con la esperanza que nos dijeran que por la tarde ya estaría arreglada la campervan para seguir viajando… pero no fue así. Nos comunicaron que en toda Nueva Zelanda no había ese cristal y lo tenían que enviar desde Japón, tardando 3 semanas. ¡El mundo se nos cayó encima! ¿Cómo íbamos a seguir viajando sin cristal con el frío que hacía (queríamos ir a la montaña) y encima con el miedo de que alguien nos abriera la furgoneta (solo se necesitaba romper el plástico)? Intentaron calmarnos y nos dijeron que otra opción era buscar una de segunda mano, que de momento no había tenido suerte pero que seguiría buscándolo… podría tardar unos días en encontrarlo…  Sólo podíamos cogernos a esta última opción, ya que nos quedaban más de 10 días con la furgoneta. Decidimos continuar nuestro viaje, y en cuanto nos avisaran que había cristal, ella nos lo mandaría a la oficina Smith&Smith más cercana para que nos lo colocaran… Como os podéis imaginar estábamos desanimados, y pasamos este día conduciendo hacia Whanganui. Miramos si había tiendas cercanas a los lugares que queríamos visitar  y nos pasamos toda la tarde  pensando si modificar nuestra ruta.

Intentamos entretenernos viendo el Museo Te Manawa...
Pequeño, pero interesante.
Palmerston North.

Finalmente, tras valorar que solo estábamos una vez en Nueva Zelanda, decidimos ver los sitios que teníamos pensados. El siguiente destino era el Mount Taranaki (también conocido como Mount Egmont). Conducimos hasta casi la entrada de Strafford, y paramos a dormir en un área de descanso a 3km de esta localidad, por la carretera 3. ¡No nos lo podíamos creer: se puso a nevar! ¿Podríamos tener más mala suerte? (Ventana rota, solo tapada con plástico y nieve…)

NZ-IN: WELLINGTON

25 al 26 de Maig del 2013

WELLINGTON

Ruta realitzada:

25/05/2013: Wellington. 6km.

26/05/2013: de Wellington a Ashhurst. 204km. 

Vistes de Wellington des del mirador del Mount Victoria.

La nit al pàrking va ser molt tranquil·la, els de la caravana veïna fins i tot es van llevar més tard que nosaltres. Després d’esmorzar i recollir aigua al lavabo públic del costat, tocava moure la furgo i aparcar-la una mica més a prop del centre. L’Ainara i la Sònia (viajesconmochila) recomanaven una sèrie de llocs entre el centre i el mirador. Però malauradament ja no servien: o bé eren zones només per residents o eren de pagament. Després de voltar força vam trobar, baixant del mirador, zones d’aparcament de pagament amb tiquet horari (tipus zona blava) però que no es pagava en dissabte, com era el cas. L’altra opció és aparcar en supermercats i centres comercials que donen una hora o dos de pàrking gratuït als clients.

Durant el nostre dia cultural per Wellington, vam visitar el Parlament.
Biblioteca del Parlament, Wellington

Wellington és la capital de Nova Zelanda. Va ser escollida com a capital per ser una ciutat cèntrica entre les dues illes, però és curiosament més petita que les dues ciutats més grans, de l’illa Nord (Auckland) i Sud (Christchurch). Wellington és coneguda pel seu mal temps, ja que 300 dies l’any bufen vents de més de 60km/h i molts  d’ells acompanyats de pluges gelades.

Només aparcar el cotxe ens vam apropar als lavabos públics de Grey St, on ens vam dutxar gratis. Com ja vam dir, no és fàcil trobar dutxes (i menys gratis) a NZ i no vam dubtar ni un segon en donar-nos una. Després vam començar a visitar la ciutat.

Parlament, Wellington.

El primer lloc on ens vam dirigir va ser al Parlament. Allí vam realitzar un tour guiat gratuït (del que vam entendre força coses), dura una hora i surt cada dia de 10 a 16 hores. L’edifici compta amb un innovador sistema de protecció de terratrèmols, ja que la zona és força insegura. Bàsicament consisteix en separar els edificis dels fonaments mitjançant unes “bosses” de goma inflades amb aire a pressió. Si hi ha un terratrèmol es mouen els fonaments i les bosses, però no es trenca l’edifici. Al parlament hi ha moltes mesures de seguretat i no està permès fer-hi fotos. Una dada curiosa de la democràcia neozelandesa: va ser el primer país del món a tenir sufragi universal (donar dret de vot a les dones) i no tenen senat (la raó és que no tenia raó de ser) des del 1951. Alguns en podrien prendre exemple... Al parlament ens van dir que l’endemà era dia de portes obertes de la ciutat i que totes les atraccions de pagament només costarien una gold coin (moneda d’1 o 2 dòlars). Només ho feien un cop l’any, així que vam pensar que ho aprofitaríem!!

Civic Square.
Un lloc on sempre es troba gent... i molta vida a Wellington.

Vam anar passejant pel port fins al museu nacional Te Papa. Em sembla que podria dir que és “El Museu de Nova Zelanda”. L’entrada és gratuïta però l’horari d’obertura és força reduït. Com tot, tanquen molt aviat, a les 18:00. Ens vam entretindre tant que ens van haber de venir a buscar els de seguretat per dir-nos que tancaven!

El museu té 6 plantes (5 visitables), només es paguen les exposicions temporals. Nosaltres només vam veure 3 plantes en unes 3 hores. És un museu superdidàctic i interactiu (tant de bó fossin tots així).  Entre les coses que més ens van cridar l’atenció van ser: una casa de fusta que recrea un terratrèmol de 5 a l’escala de Richter, el calamar gegant més gran del món capturat (500kg i uns 4,5m de longitud), cargols de NZ carnívors o grills tant grans com ratolins adults, entre d’altres. A part de la col·lecció d’art maorí i d’altres artistes del país i europeus.

No us podem ensenyar cap foto de kiwis... pero sí del panda vermell!!
Zoo de Wellington

Quan ja ens van dir que havíem de marxar vam tornar a la furgo i vam anar a dormir al mateix punt que el dia anterior. Ja havíem decidit què faríem el dia següent: aniríem al zoo de Wellington a veure kiwis!!!

Dit i fet, l’endemà a les 09:00 del matí ja érem a les portes del zoo. Aquell dia costava 2 NZD per persona (normalment 18 NZD). Com que era diumenge i molt barat el zoo estava ple de gom a gom. Vam trobar cua per entrar i en vam tornar a trobar quan sortíem.

Al zoo vam poder veure de ben a prop i en moviment un altre animal força estrany: el panda vermell, en perill d’extinció i que només habita a la Xina. També vam tornar a veure tuatares. Però el més buscat es va fer pregar. Havíem anat al zoo amb la intenció de veure kiwis. La casa fosca dels kiwis (són animals nocturns) és realment molt fosca i només hi ha dos animals. A més, està plena d’amagatalls. Per tant, fisn i tot al zoo resulta difícil veure’ls. Però després de mitja hora en silenci i amb els ulls ben oberts, vam aconseguir veure’n un. És gairebé impossible veure’ls en llibertat i ara entenem perquè...

També vam veure els pingüins blaus...
tan difícils de veure durant la nostra ruta per Nova Zelanda.

En acabar del zoo vam agafar direcció Nord fins el poble de Paekakariki, un poblet que tenia, suposadament, un parc de dunes. El Queen Elizabeth park és un parc de 650 hectàrees de terreny on, teòricament, hi ha dunes de sorra. Les dunes de sorra hi són, però cobertes de vegetació baixa i hi està prohibit l’accés degut a l’erosió. Així que només ens hi vam aturar per dinar.

Vam  continuar pujant fins la ciutat de Pakmerston North, una ciutat de 80000 habitants on vam aprofitar per connectar-nos al internet de la biblioteca. Tot l’aparcament del centre és de pagament, però les caravanes són benvingudes al i-site, just al centre de la ciutat. A la biblioteca hi ha dutxes per 1 NZD.

Babuins. Zoo de Wellington.

Quan ja es va fer fosc vam agafar direcció la gorja de Manawatu i ens vam aturar a Ashhurst, un poblet a uns 10km de la gorja. Vam dormir en un descampat de terra al costat d’unes vies de tren. El descampat es troba: passat informació de la wind farm,  hi ha un pont, just creuat el pont agafar el carrer de l’esquerra que fa baixada (Custom Street), comença un tros sense asfaltar, descampat a l’esquerra. Com ja  us vam dir, dormir a  l’illa Nord (tot i ser més poblada) és força més fàcil que la Sud.

També vam veure altres animals... com les simpàtiques girafes.
Zoo de Wellington.

NZ-IS:NELSON LAKES NP Y FIORDO QUEEN CHARLOTTE

23 y 24 de Mayo  de 2013

NELSON LAKES NATIONAL PARK

QUEEN CHARLOTTE DRIVE/FIORDO

Fiordo Queen Charlotte, vistas desde el ferry.

Ruta realizada:

23/05/2013: de Denniston a 10 km al Sud de St Arnaud (carretera de acceso a la pista de esquí Rainbow skifield). 219km

24/05/2013: De St Arnaud  a Wellington: 213km

Preciosas vistas del lago de Rotoiti desde el sendero Mount Robert, a Nelson  Lakes NP.

La noche en Denniston fue muy muy tranquila. Nos despertamos muy temprano para marchar dirección Karamea. Es un pueblo montañoso, situado a 100km al norte de Westport, donde hay senderos espectaculares para realizar. Mientras bajábamos de Denniston pensamos en el día que estábamos y cambiamos de idea, estábamos entreteniéndonos demasiado tiempo en la isla sur y gastando dinero haciendo muchos kilómetros. Pusimos en la balanza todo y finalmente decidimos dejar Karamea y seguir hacia Picton. Así que marchamos a Westport e hicimos una parada de rigor en la biblioteca para comprar el ticket del barco para cruzar a la isla norte en unos días (interesados ver entrada de Nueva Zelanda).

Un amplio valle se abre al llegar a la cima
y se pueden ver las montañas más cercanas con nieve en sus puntas.
Mount Robert circuil track, Nelson Lakes NP.

El siguiente destino era Nelson Lakes National Park. Este parque rodea dos lagos glaciales que relucen como espejos, el Rotoiti y el Rotoroa, ambos envueltos de verdes montañas. Llegamos a media mañana, y nos dirigimos a la oficina el DOC para que nos aconsejaran que sendero podríamos hacer. Nos aconsejaron realizar el Mount Robert Circuit Track, en el lago Rotoiti (9,4 km, desnivel de 600 metros, 5 horas ida y vuelta).

Vistas desde la cima del monte Robert. Lago Rotoiti.

Sin tiempo que perder, porque teníamos justamente sólo 6 horas más de luz, nos dirigimos al punto de salida y cogimos los abrigos y una mochila con la comida y agua. El sendero lo podríamos dividir en tres tramos. El primero de subida, donde se asciende el desnivel de 600 metros, siempre por la misma cara del monte Robert, teniendo vistas del lago y sus alrededores. El ascenso es progresivo, lo que hace que sea muy asequible. El segundo, una vez se está en la cima, donde se tienen vistas de montañas nevadas y amplios valles verdes. Nada más llegar a la cima, nosotros nos encontramos con un viento gélido que nos congeló. Pasamos de sudar, por el ascenso, a ser cubitos de hielo. Por suerte entramos en el pequeño refugio que hay y enseguida nos cubrimos con los jerséis y los abrigos. También aprovechamos para comer, ya que según el plano nos encontrábamos a medio camino.  Este tramo pasa por el borde de la montaña, donde puedes mirar a ambos lados, y terminaría al llegar a una casa de esquiadores (privada). El tercer y último tramo es la bajada, que se realiza por otra montaña y también muestra vistas del lago. Y os confirmamos que puede ser tan pesada (porque continuamente debes de frenarte) como la subida. Sin darnos cuenta, ¡¡acabamos el sendero en tan sólo 3horas!! Y no estamos en plena forma, sino más bien no sabemos como han calculado el tiempo los del DOC.

El viento era helado y el sol brillaba por su ausencia...
Mount Robert Walk Track, Nelson Lakes National Park.

Senderos a pie de lago...
Aunque son cortos y planos, no carecen de encanto.
Honeydew Walk, Bahia de Kerr, Lago Rotoiti

Como nos quedaba tiempo, decidimos bajar a pie del lago Rotoiti, a la bahía de Kerr y hacer dos pequeñas caminatas por el bosque que le envuelve: el Bellbird walk (300 metros, 15 minutos) y el Honeydew Walk (1,3 km, 45 minutos). Se trata de una caminata entretenida por un bonito bosque. Además descubrimos que existen ¡setas lilas! (y no nos habíamos tomado nada antes…). Finalmente para terminar el día, vimos como las montañas que envuelven al lago se teñían de naranja al atardecer.

Y para que no penséis que nos inventamos colores...
aquí tenéis la seta lila. ¿nos creéis ahora?

En la bahía de Kerr hay un camping del DOC que ofrece electricidad, cocina y duchas por 10 NZD/persona o 15 NZD/persona si se usa la electricidad. Nosotros únicamente utilizamos su cocina para hacernos la cena (gratis). Y nos marchamos a buscar un lugar para dormir. La idea inicial era hacer kilómetros para acercarnos a Picton, pero como vimos que la gasolinera del pueblo de St. Arnaud tenía la gasolina muy muy barata (a 1,87 NZD/litro, normalmente es a 2,10NZD/l), buscamos un sitio tranquilo cerca para ir a la mañana siguiente. A pocos kilómetros de la carretera principal, encontramos un desvío a unas pistas de esquí (Rainbow Skifield), cerca de la entrada había un descampado donde nos quedamos a dormir.

Toda la hierba que nos rodeaba también estaba congelada...

Al día siguiente, nos despertamos y encontramos una pequeña sorpresa… ¡¡había hecho tanto frío por la noche que se nos había congelado el cristal delantero por dentro!! No había nevado, pero toda la hierba estaba también congelada… Tras limpiarlo (como pudimos), fuimos a echar gasolina, pero nos encontramos con la segunda sorpresa del día: habían subido el precio hasta 2,2 NZD/l… Así que decidimos continuar nuestra ruta, rumbo a Picton.

 Vistas del pueblo de Havelock, desde la Queen Charlotte Drive.

Al llegar a Renwick, giramos dirección Havelock, para hacer la Queen Charlott drive (carretera que une Havelock con Picton). Es una sinuosa carretera, con vistas panorámicas a la costa y se puede ver parte de los fiordos de Queen Charlotte y Kenepuru. Nosotros la hicimos, las vistas están bien, pero no son espectaculares. Es posible que si se realiza el Queen Charlotte Track (sendero de 4 días) los paisajes sean geniales, pero con el coche solo hay unos pocos miradores… Además el tiempo no nos acompañaba, y la niebla tapaba parte de las montañas.

Nuestros primeros fiordos... se hicieron de rogar, pero llegaron.
Fiordo Kenepuru, Queen Charlotte Drive.

Cuando acabamos, nos dirigimos a Picton. Desde aquí salen los ferris que comunican con la isla norte. Nuestro billete era para el día siguiente, pero al ser temporada baja probamos cambiarlo para marchar en el ferri de medio día (sin recargos), y no tuvimos ningún problema. Así que tras pasar 17 días en la isla sud, nos despedimos y navegamos hacía la isla norte.

De isla sud a norte hay unas 4 horas de trayecto. Dentro del ferri, hay sofás muy cómodos donde descansar, ponen películas y además tienes ¡wifi gratis! Nosotros decidimos salir fuera y disfrutar de las vistas, ya que se atraviesa todo el Fiordo Queen Charlotte. Los primeros minutos no vimos gran cosa, ya que la niebla nos lo impedía, pero después salió el sol y nos dejó embobados con los colores y el relieve de la costa. ¡Precioso! Nos habíamos quedado con las ganas de ver los fiordos en el sud de la isla por culpa del mal tiempo, pero pudimos disfrutar (y gratis!!) de este. Además, los delfines de Hector (los más pequeños del mundo) se pusieron a saltar delante del barco. ¡Genial! El ferri tardó casi 2 horas en atravesar todo el fiordo, y nosotros no nos perdimos ni un minuto de él… eso si con el abrigo, los guantes y el gorro (hacía mucho frío).

Os imagináis viviendo ahí? Solo se puede llegar en barco. Sin vecinos!!
Fiordo de Queen Charlotte, desde el ferry.

Llegamos a Wellington de noche. Tras pararnos para comprar en el supermercado, buscamos donde habían dormido nuestras compañeras de viajesconmochila en la ciudad, y sin dudarlo, fuimos al mismo sitio. Es un parking situado en el Mount Victoria, alejado de la carretera principal, y con lavabos públicos a un paso. Subimos al mirador del Mount Victoria, donde vimos las vistas de Wellington de noche. No es nada espectacular, ya que como el resto del país no hay edificios altos e iluminados… pero se puede ver como sus luces se expanden por gran parte de la costa. ¡Ya estábamos en el norte! ¿sería muy diferente de la isla sur? Al día siguiente empezaríamos a descubrirlo…

Finalmente el sol salió y nos permitió ver todo el paisaje del fiordo de Queens Charlotte.

Aunque hacía mucho mucho frío, valió la pena quedarnos a ver los fiordos.
Fiordos de Queen Charlotte. Ferry Bluebridge.

NZ-IS: ARTHUR'S PASS, PANCAKE I DENNISTON

21 i 22 de Maig de 2013

ARTHUR’S PASS, PANCAKE ROCKS I DENNISTON

Vistes de la platja de sorra negra de la Badia de Tauranga.

Ruta realitzada:

21-05: d’àrea de descans a 50km d’Arthur’s Pass per la carretera 73 a una àrea de descans en la carretera 6, a uns 30km de Punakaki: 210km.

22-05: d’àrea de descans damunt dels penya-segats a la carretera 6, a uns 30 km de Punakaki fins Denniston (parking): 149 km.

Vistes del viaducte d'Otira, direcció Arthur's Pass.

Un dels keas (lloro) que ens van donar la benvinguda al mirador
del viaducte d'Otira.

Ens vam llevar ben d’hora (potser una mica més aviat del habitual) ja que al dormir en un àrea de servei no teníem massa clar si era “legal” o no. Vam continuar per la carretera cap a Arthur’s Pass, el poble que es troba a més alçada de Nova Zelanda, a 924 metres d’alçada respecte al mar. Abans d’arribar-hi es passa pel viaducte d’Otira, una construcció enorme amb un mirador al final amb bones vistes. Allí ens van venir a veure uns keas. Els keas són els únics lloros alpins del món, i se’ls considera dels més intel·ligents. Fa un segle n’hi havia molts, però amb l’arribada de l’home blanc el nombre va caure en picat i ara només en queden uns 5000 en llibertat. En un principi no se’ls ha d’alimentar per evitar problemes de malnutrició i malalties, però aquells que van venir es coneixien molt bé el rotllo del turista. Primer en va venir un amb timidesa, en pocs minuts n’hi havia 5 o 6 pel sostre de la furgo i n’hi va haver un que fins i tot va trencar una goma de la porta. Tenen una força amb el bec que espanta!

Al primer tram del sender O'Malleys passes per
un bosc húmit, però la resta del camí és a camp obert.

D’allí vam anar al DOC del poble i vam demanar per fer algun trekking d’un dia pels voltants. El problema era el de sempre: els núvols i la boira! La noia del DOC ens va dir que feia 3 dies que estava igual o pitjor... Ens va recomanar un tros del camí O’Malleys track, que és de diversos dies, però nosaltres només vam fer el primer tram de 4 hores (anada i tornada). El camí passa per una vall molt bonica amb bones vistes de les muntanyes nevades dels voltants. Nosaltres en vam veure ben poques per culpa de la boira, però alguna sí que es va deixar entreveure...

Les vistes eren boniques, però segurament sense boira i amb sol son més espectaculars.
O'Malleys track. Arthur's Pass.

Vistes de lluny de la altíssima cascada de
Devils Punchbowls falls. Arthur's Pass.

En acabat vam tornar a Arthur’s Pass i vam fer un camí d’un km (50 minuts) fins les Devils Punchbowls falls, una caiguda d’aigua força llarga amb un bon mirador. La caiguda és tan llarga que no es pot agafar sencera amb la càmera. També vam fer un tros del Arthur’s Pass track per arribar a unes cascades. Però en aquest cas, hi baixava tant poca aigua que ens les vam passar de llarg i no ho vam descobrir fins la tornada.

El dia per veure coses ja tocava al final. Vam tornar a la costa i vam pujar fins Greymouth on ens vam aturar a la biblioteca que, tot i estar tancada, la senyal del wi-fi arribava fins a fora (com la majoria de biblioteques del país).Per dormir ens vam aturar en una sortida de la carretera 6, a uns 30 km al sud de Punakaki, al costat de l’oceà.

Les Pancakes Rocks son formacións laminars molt curioses a la costa del mar de Tasmania.
Segons els cartells d'informació es van formar per dipòsits graduals de sediments portats pel mar.

L’endemà al matí, vam arribar a Punakaki pocs minuts abans que obrissin el centre d’informació del DOC. Vam demanar per les Pancake Rocks, unes curioses formacions rocoses a làmines que s’han fet al llarg dels anys degut a l’erosió de la roca en forma de làmines. Nosaltres no li vam veure gaire semblança a una crep, però la imaginació no té límits... Amb la marea adequada (alta) l’aigua del mar passa a través de diverses cavernes que ha creat i surt disparada amb força per uns orificis. No vam ser a l’hora de la marea adequada, però el vent que sentia i la força amb la que xocava l’aigua contra les roques dóna una idea de com pot ser. Les roques es visiten en un circuit ben marcat de mitja hora (depenent de quant et vulguis entretenir escoltant el mar i mirant les roques).

Tot i el mal temps (pluja), les foques posaven pels turistes.
Colònia de foques de la Badia de Tauranga.

Vam intentar fer un sender prop d’allí del parc nacional Paparoa, però la pluja no ens ho va permetre. Vam continuar cap al nord fins a Westport. Allí ens vam desviar cap a la Badia de Tauranga, on hi ha una colònia de foques permanent i un far antic al Cape Foulwind. Hi ha un sender que uneix les dues coses però també es pot accedir als dos punts en cotxe. Com que el cel amenaçava seriosament amb pluges, vam decidir anar-hi amb el cotxe i no ens vam equivocar.

Aquí us presentem a les wekas...
Són molt diferents als kiwis (ho sabem)!! 

Després de veure unes quantes foques dormint i jugant a les roques, un bonic far blanc en desús i molts wekas (au no voladora molt abundant en aquella zona que vam confondre primer amb un kiwi!!) vam continuar fins al poblet de Denniston.

Denniston és un poble antic miner gairebé abandonat. Es troba a 9km de la carretera principal i a 600metres d’alçada, així que ja us podeu imaginar com és la carretera i quanta benzina es gasta. Segons la nostra guia al 1981 hi vivíen només 8 habitants. El més interessant del poble són les runes de les antigues mines i la Denniston Incline, un sistema de vagonetes que van crear per baixar el carbó des del poble fins la costa amb una inclinació de 45º. Òbviament no van faltar els accidents! Hi ha un sender amb un munt d’explicacions sobre la vida dels miners i les professions que hi havia. Algunes dades ens van semblar esfereïdores: els cavalls que feien servir per estirar les vagonetes dins la mina, només veien la llum del sol el dia de Nadal. Horrible, oi? L’atmosfera era ideal: núvols per tot arreu, silenci absolut i les restes de les vies i els vagons davant nostre. Ideal per quedar’s-hi a dormir! Doncs és el que vam fer. Al pàrking del poble no hi havia cap senyal de prohibició i, a més, hi havia uns lavabos just al costat. La nit va ser tranquil·la i fins i tot vam aprofitar per veure una pel·lícula.

Vistes de les vagonetes i l'inici de les vies a l'inici del sistema d'inclinació de 45º (al fons, a l'esquerra). Us podem assegurar que la caiguda es impressionant!!

Aqui podeu veure dos politges que s'utilitzaven al sistema de vies per a que pugessin les vagonetes buides
aprofitant la força exercida per les vagonetes plenes que baixaven.

Aquest día a Denniston hi havia un fort vent gelat!!
Al sistema de vies i vagonetes de Denniston.