Després d’investigar si era possible anar amb Willer directament de
Hiroshima a Fukuoka (el nostre proper destí) i trobar-nos una resposta negativa, ens
en vam buscar una altra. Ens faria perdre més temps però ens estalviariem una
nit d’allotjament. Com que podíem fer dos trajectes per dia vam agafar-ne un de
Hiroshima a Osaka pel matí (vam arribar a Osaka cap a les 14:00) i un de nit
d’Osaka a Fukuoka. A més vam tenir la gran
sort de poder fer couchsurfing a
Fukuoka, fet que encara ens permetria estalviar més diners.
Teníem una nit reservada a Fukuoka, però vam tenir alguns problemes amb la reserva, i finalment vam anar a parar a casa de l’Ian (el noi que ens havia d’allotjar) un dia abans del què pensàvem. Ens vam trobar a l’estació de Fukuoka i ens va portar
fins a casa seva. L’Ian, californià, fa
de professor d’anglès a petits
grups de nens petits en diferents poblacions properes a Fukuoka. Viu en
un apartament petitet i ens va
deixar un sofà-llit per un parell
de nits.
Sashimi.
Carrossa, al temple
Es va oferir a acompanyar-nos a veure allò que volíem visitar i després a
anar a dinar plegats, fins l’hora que ell marxés a treballar. Vam anar a veure
el temple Shofuku-ji que va ser fundat al 1195 i que conserva algunes carrosses
per un festival tradicional. Després d’aquest temple vam passejar per una zona
comercial per si trobàvem algun lloc per menjar però finalment vam
acabar a un que coneixia l’Ian. Ens van servir sashimi (peix cru) amb arròs i una salsa per combinar-ho tot (500 ¥). A diferència del què pensàvem tots dos,
ens va
agradar molt i va ser una de les
primeres menjades realment japoneses. Com que érem a prop de casa seva vam tornar un moment per fer la reserva
del proper autobús de Fukuoka a Osaka. Sort que hi vam anar! perquè ja no
quedaven places pel cap de 2 dies i en quedaven ben poques pel de l’endemà a la nit. Per tant, vam fer la reserva i li
vam dir a l’Ian que només ens quedaríem
una nit de les dues que teníem pensat quedar-nos i per tant, potser seria
millor anar a Dazaifu aquella mateixa tarda (ja que a Fukuoka tampoc hi ha
massa més per veure tret de centres comercials). Al costat de l’estació de trens per anar a
Dazaifu (Tenjin station) hi ha la d’autobusos
de llarg recorregut i és on vam comprar els bitllets per anar, al
dia següent, a Nagasaki (4000 ¥).
Jardí del temple Temman-gu.
El tren a Dazaifu (390 ¥) trigava uns 40 minuts i no havíem de fer
cap canvi de tren. Sol ser la raó per anar a Fukuoka i es veu en un
dia. Però, ara, nosaltres només teníem
mitja tarda i, a sobre, vam descobrir que no teníem bateria en cap de les
càmeres de fotos i vam haver de fer-les amb la
de vídeocamara (sort!). Només arribar ens en vam anar corrents al
santuari Tenman-gu (gratis) que va ser construït com a tomba per a un poeta de
la cort de Kyoto expulsat injustament. Té uns arbres grandiosos coberts de
molsa i un pont vermell creua un rierol.
Just al davant hi ha un petit temple,
temple Komyozen-ji, (200 ¥) amb un jardí preciós. El temple en sí no
és res de l’altre món i el jardí es pot
veure a través d’una porta sense
necessitat de pagar l’entrada. Jardí temple
Temple Kazeon-ji
Com que continuàvem amb el temps enganxat als talons vam sortir corrents a
veure un parell més de temples que semblaven interessants: el Kaidan-in i el
Kanzeon-ji. El primer va ser construït el 761 i té camps d’arròs al costat i el
segon és de la mateixa època però de l’original només en queda la campana que
diuen és la més antiga del Japó.
Com que a les cinc ja estava tot tancat i començava a fer-se fosc vam
tornar cap a Fukuoka. Aquella mateixa nit vam acomiadar-nos de l’Ian, ja que l’endemà al matí agafàvem l’autobús cap a
Nagasaki a les 6 i quan tornéssim a la
tarda ell encara no hi seria.
El día siguiente, tal y cómo
habíamos planeado, fuimos a la isla de Miyajima. Se trata de una pequeña isla
declarada Patrimonio Mundial por la Unesco; sobre todo es conocida por su santuario
Itsukushima-jinja, que parece flotar en el mar cuando la marea es alta, y su
puerta, la torii, de color rojizo situado en la parte más adentro del mar es
una de las imágenes más fotografiadas de Japón.
Miyajima. Saludando a unos simpáticos "bambies".
En la misma estación de buses y
tren de Hiroshima, compramos un ticket combinado que nos incluía los
transportes necesarios para llegar a la isla (tranvía y ferry) por 890 ¥.
El recorrido en tranvía es largo, dura una hora aproximadamente, y te lleva
hasta el puerto donde coges el ferry. Al llegar a la isla, preguntamos cuando
era la mejor hora para fotografiar a la torii (cuando la marea está más alta,
las 15:43) y empezamos nuestra visita.
Tan sólo llegar a la isla nos
encontramos un montón de simpáticos ciervos alrededor del puerto y las calles
de comercios, y no hay ningún problema para tocarlos. ¡Ellos sólo buscan algo
para comer! Se comen lo que sea, incluso llegamos verlos comer cartones y
plástico.
Llegando a la cima del monte Misen.
Caminamos por la calle
principal hasta la entrada al santuario Itsukushima. Dirección al mar se encuentra
su torii de entrada. No entramos al santuario ya que no nos pareció muy
interesante y era bastante caro (600 ¥).
Tras realizar unas cuantas fotos a la torii, nos adentramos en la isla con la
intención de realizar el ascenso al monte Misen con nuestros propios medios:
¡los pies! También puedes subirlo en un teleférico (1000/1800 ¥ ida/ida y vuelta), pero nosotros
recomendamos hacerlo a pie. El camino está muy bien señalado, sólo hay que
ascender un desnivel de unos 500 metros, y su paisaje, un bosque muy frondoso
con ardillas corriendo por las ramas de los árboles y el canto de los pájaros,
hacen que sea muy ameno y agradable esta caminata.
En el ascenso conocimos una
chica de Madrid. Aunque en Japón hay muchos turistas, incluido españoles, siempre es agradable hablar y compartir
momentos con otras personas. Estuvimos explicando los sitios que habíamos
visitado y sobretodo de lo carísimo que es este país hasta la cima. Una vez
allí nos separamos porque ella tenía que volver a Osaka esa misma tarde.
Vistas desde la cima del monte Misen.
Unos metros antes de llegar a
la cima, se encuentra un templo donde cuenta la historia que Kobo Daishi estuvo
100 días meditando hace unos 1200 años y encendió una llama que hoy en día aún
continua encendida (y que en teoría nunca se ha apagado). Una vez en la cima,
se encuentra una pequeña tienda con bebidas y una terraza donde puedes observan
las vistas de toda la isla.
Existe un camino alternativo
para bajar la cima que te llevan a ver otros templos/santuarios antes de llegar
a la calle principal. La idea inicial era bajar por este, pero cómo era casi la
hora para hacer la foto a la torii, decidimos descender por el mismo camino que
habíamos subido. Llegamos a tiempo, pero la verdad, es que no hay mucha
diferencia a la mañana: la marea estaba más alta y dejaba ver el templo flotando
y la torii estaba más hundida…
Torii flotante del santuario Itsukushima-jinja.
Era ya media tarde, y nuestros
estómagos nos recordaron la hora. Buscamos por la calles comerciales algo que
comer; pero o era excesivamente caro o muchos restaurantes ya estaban cerrados,
así que decidimos que este día sólo haríamos una comida, la cena.
Figuritas simpáticas del templo Daisho-in.
En nuestro hostal y también en
turismo, nos comentaron que esa noche en el templo Daisho-in había un festival.
Comenzaba a las 18h, así que decidimos ir con tiempo. La isla estaba quedándose
poco a poco vacía, sin turistas,
restaurantes cerrados, desértica… Habían colocado velas acompañando el
camino al templo, y ya estaba preparado un pequeño escenario y sillas a su
alrededor. Pudimos contemplar el templo sin nadie, con el sonido de fondo de
los grillos y el canto de pájaros. Se hizo de noche y no empezaba nada. Preguntamos
por si se había cambiado la hora y hacernos una idea de quedarnos o marchar, ya
que el último ferry era a las 20:15h. El espectáculo comenzó a las 19h
finalmente. No entendimos nada de los comentarios o la letra de la música porque era todo en japonés, pero el festival se llamaba "Candle Light Festival for World Peace" y era muy emotivo. Sólo pudimos escuchar dos actuaciones, una canción tocada con un
instrumento similar a la guitarra pero mucho más pequeño, y la representación
muy emotiva de una canción por dos mujeres. Es difícil transmitir cómo nos
sentimos, estábamos en medio de la noche, en una pequeña isla de Japón,
escuchando cantar o tocar una
canción….¡Nos sentimos muy afortunados de poder estar allí!
Nos tuvimos que marchar muy
pronto, antes de lo que nos hubiera gustado, para poder coger el último ferry.
Una vez camino de vuelta, nuestros
estómagos volvieron a recordarnos que aún no habíamos comido. En cuánto
llegamos, fuimos a comprar al supermercado y nos marchamos al hostal a cenar
tranquilamente.
Símbol de la ciutat de Hirosima:
Ocellet de papiroplèxia.
L’autobús de Willer ens va deixar cap a dos quarts de vuit davant de
l’estació de trens. O això ens pensàvem. Vàrem mirar al mapa on es trobava el
nostre hostal(reservat per internet el
dia previ) i ens vam dirigir cap allí.
En principi es trobava a uns 10 minuts de l’estació i semblava molt fàcil
arribar-hi. Quan ja portàvem uns 20 minuts caminant entre carrerons al costat
de les vies (al Japó els carrers no tenen nom) i sense entendre res vam
començar a preguntar. Els primers no sabien on era o ni els hi sonava.
Finalment la Raquel li va preguntar a una senyora que tampoc ho sabia però que
va anar a buscar al seu home a casa. El
seu marit no ho tenia clar i va anar a
buscar el veí. El senyor veí ho va buscar per internet i ens ho va
imprimir. Ells ens deien que estava molt lluny i nosaltres els dèiem (com
podíem perquè no parlaven gairebé anglès) que no podia estar tan lluny.
L’amable parella ens va fer entrar al seu bar i ens van convidar a un cafè amb
llet mentre esperàvem a que arribés el seu fill de treballar del torn de nit per portar-nos fins
l’hostal. Els vam dir que no calia, que no podia estar tant lluny i que ens
sabia greu molestar. Van insistir tant que vam esperar per no ser descortesos.
Finalment va arribar el fill i ens va portar. Efectivament: estàvem molt lluny!.
Havíem caminat en direcció contrària tota l’estona. L’autobús ens havia
deixat a l’altra banda de l’estació
i no ens hi havíem fixat!
Vam passar les dues properes nits al Hanna hostel Hiroshima en un dormitori
a un preu desorbitant per nosaltres (2500 ¥). Val a dir que l’atenció i la comoditat
eren molt bones. Un cop ubicats vam anar a buscar informació i mapes a turisme.
Vam decidir que estaríem el primer dia a la ciutat i el següent a l’illa de Miyajima.
Cenotafi i flama de la pau.
Al fons es pot veure la Cúpula de la bomba atómica.
Òbviament, el més destacable d’Hiroshima són les restes i tot allò
relacionat amb la bomba atòmica que hi va esclatar el sis d’agost de 1945 a les
08:15.El primer que
vam anar a veure va ser el Parc de la Pau on hi ha la cúpula de la bomba
atòmica. Era l’edifici del Foment de la Indústria i va ser construït el 1915.
Va ser un dels pocs edificis, a prop de l’epicentre, que van aguantar drets, però
totes les persones que hi havia dins van morir. En realitat, durant el primer
any després de l’atac hi van morir 175000
persones (80000 a l’acte) i, fins a
l’actualitat, més de 300000 persones han mort des de la detonació
(gairebé la totalitat de la població que hi havia al 1945).
El parc està ple de monuments commemoratius (als infants, a les
víctimes...). També hi ha una flama que estarà encesa fins que es destrueixi la darrera bomba atòmica
del món i just al costat es troba el cenotafi amb els noms de totes les
víctimes que va produir i encara avui moren per la bomba atòmica. El símbol de
la ciutat és un ocellet de papiroflèxia que feia una nena durant els anys que
va estar lluitant contra la leucèmia que li va provocar la radiació.
Cúpula de la bomba atómica.
Dins del parc hi ha el museu de la pau (50 ¥). És un lloc molt gran i ampli que no
deixa indiferent a ningú. En ell hi ha restes de tot tipus del moment de
l’explosió: des de pedres radiades, passant per ferros fosos, fins a una taca
en una vorera que era tot el que va quedar
d’algú que hi estava assentat en el moment de l’explosió. Una altra cosa
que posava els pels de punta eren les
carmanyoles que portaven els nens que anaven a l’escola just en el moment de
l’explosió. Moltes d’elles estaven cremades i el seu interior carbonitzat, però
el més dur eren les històries d’aquelles carmanyoles. En molts casos els nens
que les portaven no havien mort a l’acte i morien a les poques hores o minuts
després d’arribar a casa degut a les cremades. En podríem explicar moltes més,
però en deixarem alguna per a Nagasaki.
Just al Nord del museu de la pau i dins del parc també s’hi troba el
Pavelló Nacional de la Pau d’Hiroshima per a les Víctimes de la Bomba Atòmica.
En aquest pavelló hi ha un arxiu nacional amb imatges i històries de les
víctimes. En una altra sala hi ha uns ordinadors en els que hi ha enregistrats
els testimonis de supervivents de l’atac. Nosaltres només en vam escoltar un
parell o tres a l’atzar i ja en vam tenir més que suficient, ja que posen els
pels de punta.
Castell de Hirosima.
Un cop vist tot el que estava relacionat amb la bomba atòmica vam anar a
veure el castell. Tot i ser una
reconstrucció de 1958 té el seu encant, i més tenint en compte que era el primer
que veiem. Només el vam veure per fora ja que l’entrada era força
elevada (360 ¥) i no
tenia res de l’original.
Com que ja era tard vam començar el nostre periple per trobar menjar bé de
preu, cosa que cada dia ens feia perdre més d’una hora. Ja amb el menjar a la
bossa vam tornar a l’hostal.
