AUSTRALIA: RUTA AL CENTRE D'AUSTRALIA (III)

22 al 28 de Març del 2013         RUTA AL CENTRE D’AUSTRÀLIA (III)

25 al 28 de Març del  2013            

MACDONNELL RANGES NATIONAL PARK

RUTA REALITZADA (RUTA III - COLOR VERD)

Àrea de servei Curtin Springs --> Erldundra --> Alice Springs --> East Mac Donnell (Trephina Gorge) --> West Mac Donnell (fins Orminston gorge) --> Alice Sprins --> Coober Pedy --> Port Augusta --> Adelaide

Mostra CENTRE D'AUSTRALIA en un mapa més gran

Dia 4 (25-03): d’àrea de servei de Curtin Springs a Simpson Gap (Wst Mac Donnell), 556 km.

Dia 5 (26-03): de Simpson Gap (West Mac Donnell) a àrea de descans a 85 km d’Alice Springs, 200 km.

Dia 6 (27-03): d’àrea de descans a 85 km d’Alice Sptings a àrea de descans a 130 km passat Coober Pedy, 903 km.

Dia 7 (28-03): d’àrea de descans a 130 km passat Coober Pedy a Adelaide, 737 km.

Big Hole, Ellery Creek. West Mac Donenll.

Com ja és costum quan anem amb vehicle propi ens vam llevar amb la llum del ala. Vam continuar per la Lasseter HWY o carretera 4 fins el creuament amb l’A-87 o Stuart HWY a 160 km de l’àrea de servei de Curtin Springs. Un cop al creuament agafem l’A-87 a l’esquerra (Nord) fins a Alice Springs.

És la ciutat més gran del centre d’Austràlia amb uns 30000 habitants. Ens va sorprendre molt la gran quantitat d’aborígens que hi havia pels carrers i molts assentats a l’ombra dels arbres. Ens vam acostar a l’oficina de turisme per a recollir una mica d’informació sobre el parc nacional de la serralada MacDonnell.

Vistes desde dalt de la Gorja Trephina.

Es situa a l’est i l’oest d’Alice Springs, de fet quan arribes a Alice Springs creues la serralada pel punt on es separa l’est de l’oest. Tots dos costats ofereixen una gran varietat de punts d’interès natural, però la zona est té pocs punts accessibles per cotxes convencionals. Per aquesta raó ens vam dirigir a l’est, ja que era migdia i amb una tarda podríem veure tot el que ens permetia el nostre cotxe.

Vam sortir d’Alice Springs en direcció sud (per l’A-87) i vam girar a l’equerra en un creuament que indica la Ross HWY, carretera que porta a la  Trephina gorge, a 75km d’Alice Springs. La carretera està pràcticament tota asfaltada.

Vistes desde la ruta Panorama Walk, Gorja Trephina.

La gorja Trephina és un vall creat per un riu que porta aigua quan plou. Vam realitzar dos senders: el Panorama walk (2,5 km, posa de fer en 90 minuts i el vam fer en 40) i el Trephina gorge walk (2 km, posa 60 minuts i el vam fer en 40). Vam arribar just al migdia i la temperatura exterior passava dels 40º, per tant, vam decidir esperar un parell d’hores a que minvés una mica la calor.

Els dos  camins passen per la part alta de  la gorja oferint vistes de l’interior de la vall des dels dos angles. El Trephina  gorge, però, acaba dins la vall i permet caminar per la sorra blanca de la llera del riu. Hi ha una combinació de colors força interessant entre el blanc dels troncs dels arbres, les parets vermelles i les fulles verdes. Teòricament també es pot veure molta fauna però nosaltres no vam veure res llevat d’alguna sargantana.

El llac que es forma entre les serralades,
Simpson Gap. West Mac Donnell.

Quan vam acabar els passejos vam decidir tornar cap a Alice Springs i buscar un lloc per dormir a prop del primer punt que volíem veure de l’oest de les MacDonnell. Per arribar-hi vam agafar des d’Alice Springs la Namatjira Drive i després en un creuament a la dreta la Lara pinta Drive.

Vam arribar a Simpson Gap ben entrada la nit. Pensàvem que ens hi podríem quedar a dormir però vam veure una sèrie de cartells que ho prohibia. Com que no ens fa gràcia conduir més de nit ens vam dirigir a l’oficina del parc on encara hi havia algun llum encès. Ens va atendre la guardabosc  i després de pensar-s’ho una estona ens va dir que faria com si no ens hagués vist. Gràcies!!

A l’endemà al matí vam continuar amb el cotxe per dins el parc de Simpsons Gap i vam fer el sender Cassia walk (1,8 km i 35 minuts) que puja fins un turó on hi ha vistes de les serralades. Després ens vam dirigir al Simpsons Gap, un estany permanent d’aigua dolça a l’ombra de les serralades.

En el sender de Dolomite Walk es pot observar tot el terreny àrid que envolta aquestesserralades.
Ellery Creek, West Mac Donnell.

Vam continuar per la Larapinta drive fins a Ellery Creek Big Hole. Aquí vam fer el camí Dolomite walk (3 km i 50 minuts) que fa un recorregut per zones molt àrides dels voltants de les serralades. No hi ha gairebé punts d’ombra, per tant  és millor fer-lo com més aviat o més tard millor, perquè al migdia la calor és insuportable. En acabar el sender ens vam apropar al Big Hole, un altre llac permanent d’aigües fosques en una apertura natural de les MacDonnell. És molt temptador quedar-s’hi una estona tombat a l’ombra d’un arbre. Però ens quedava molt per veure aquell dia, així que vam vèncer les nostres temptacions i vam continuar.

Vistes del lookout de la Serpentine Gorge,
West Mac Donnell.

El següent punt del parc nacional al que ens vam aturar va ser la Serpentine Gorge, una gorja de les serralades que teòricament també té un estany d’aigua dolça permanent però que en aquest cas estava pràcticament sec. Hi ha un sender que surt a pocs metres de l’estany que et puja fins un mirador que té unes vistes força interessants de la llera del riu (sec) que va formar la gorja.

Vam continuar per la Larapinta Drive fins a Ochre Pits, la part cultural en la nostra ruta per les MacDonnell. Els Ochre Pits són unes parets de la llera d’una riera d’on els aborígens extreuen (o extreien) els tons ocres per les seves pintures. Òbviament es tracta d’un lloc sagrat pels aborígens i està prohibit emportar-se’n res.

Aqui vam poder veure d'on extreien els aborígens
els colors per les seves pintres rupestres.
Ochre Pits, West Mac Donnell

Finalment ens vam dirigir a la Orminston Gorge. L’últim punt de l’oest de les MacDonnell que volíem veure. Però el meu cos (Marc) tenia altres plans per a mi aquell final de tarda i un parell d’hores després de dinar em vaig començar a trobar malament. La panxa no va aguantar més i vaig estar més temps al lavabo del que hagués volgut. Per tant, la  darrera gorja no la vam poder visitar.

Quan ja em vaig començar a trobar-me millor vam tornar a agafar el cotxe però en direcció contrària, cap a Alice Springs un altre cop. Vam fer nit en una àrea de descans de la Larapinta Drive a uns 85 km d’Alice Springs.

L’endemà ben d’hora vam començar a refer el camí de tornada cap a Adelaide, ja que el dia 28 havíem de tornar el cotxe a la Sam i començava la Setmana Santa. Que, com a hores d’ara ja sabeu, vam passar a casa de la Sam amb la seva família.

Aquests són alguns dels animals que vam veure
durant els 4500 km que vam conduir pel centre d'Australia.

El dia 27, encara que era el meu aniversari, ens el vam passar sencer conduint. Vam fer 903 km des de l’àrea de descans de la nit anterior fins a una àrea de descans a 130km passat Coober Peddy. Per fer una mica  diferent el dia ens vam permetre el luxe d’un pastís de llimona. Durant tot el camí de tornada vam tornar a veure un munt d’àguiles enormes menjant-se els cadàvers dels cangurs més fresquets i també molts altres animals morts.

El dia 28 a la tarda arribàvem a Adelaide, després de fer gairebé 4600 km en menys d’una setmana. Un viatge interessant i que ens venia molt de gust fer. Tot  i que s’ha de reconèixer que el camí es fa monòton (sobretot el de tornada) i s’ha de tenir clar el que es va a veure: un munt de pedres roges.

Tambè vam veure camions "XXXL", aquest es de 3 però n'hi ha fins a 4!!

AUSTRALIA:RUTA AL CENTRO DE AUSTRALIA (II)

22 al 28 de Marzo del  2013         RUTA AL CENTRO DE AUSTRALIA (II)

24 al Marzo 2013           ULURU-KATA TJUTA NATIONAL PARK

RUTA REALIZADA (RUTA II- COLOR ROJO):

Área de descanso -->Uluru --> Kata Tjuta (Els Olgas) --> Uluru --> Curtin Springs

Mostra CENTRE D'AUSTRALIA en un mapa més gran

Total Km: 4577 km. Benzina: 10,44 AUD/100 km.

Dia 3 (24-03): d’àrea de descans a 50 km d’Uluru a àrea de servei de Curtis Springs, 275 km.

Atardecer en Uluru.

Habíamos pasado la noche en una área de servicio a tan sólo unos 50 km de Uluru. Cuando nos levantamos era de noche, teníamos la intención de ver amanecer en el parque, justamente delante de Uluru. Así que nos tocó conducir con mucha atención y más lento de lo normal, por el gran riesgo de atropello de canguros.  Cuando encendimos el motor y las luces unos dingos (perros salvajes) nos dieron los buenos días.

La piedra comienza a tomar su color rojizo con la luz del día.
Amanecer en Uluru.

La entrada al parque se encuentra pasado Yulara, un pueblo construido en medio del desierto como base turística con todas las comodidades. La entrada al parque cuesta 25 $ AUD/persona y es para 3 días. Cuando llegamos aún era de noche, y enseguida nos dirigimos al punto señalizado como Talinguru Nyakunytjuku, desde donde se dice que el amanecer es impresionante. Este punto está situado de forma contraria a lo esperado, es decir, el sol sale por delante de Uluru, permitiendo observar las diferentes tonalidades que va adquiriendo la roca dependiendo de la intensidad de la luz. Desde él salen varios caminos que forma circular, y hay que saber encontrar el desvío que lleva a una plataforma desde donde se puede hacer fotografías sin que te molesten los árboles. Tras unos 15-20 minutos finalmente encontramos el desvío y cogimos sitio en la plataforma. El amanecer se hizo de rogar y tardó más de lo esperado. Además unas nubes ocultaron el sol impidiéndonos observar la gama de colores de Uluru. A pesar de esto, el descubrir la roca entre la oscuridad y ver como toma forma y color con el día, fue una forma bonita de descubrir Uluru.

Este pequeño coche nos llevó al corazón de Australia.
Kata Tjuta, o también llamados los Olgas.

Dudamos entre ver más de cerca Uluru en ese momento o bien marchar a ver Kata Tjuta. Tras mirar la guía que nos habían dado con el ticket y ver que ésta última zona se cierra a las 11h de la mañana cuando la temperatura es superior a los 36ºC, las dudas desaparecieron y decidimos marchar.

Se encuentra a unos 50 km del famoso Uluru. Kata Tjuta, también conocida como Los Olgas, significa “muchas cabezas” en el lenguaje local aborigen (Pitjantjara). Son un grupo de 36 peñascos que entre ellos forman profundos valles y gargantas escarpadas. El peñasco más elevado tiene 546 m de altura, y es el que le da el nombre de Los Olgas. Para algunos visitantes, incluidos nosotros, esta zona del parque es más interesante que la famosa Roca.

Ruta por el Valley of the Winds.

Nosotros realizamos las dos caminatas que ofrece esta zona. La más espectacular es la llamada Valley of the Winds Walk (7,4 km, unas 3 horas). Se dice que es la ruta más dura del parque, pero en realidad sólo tiene una pequeña cuesta muy pronunciada que sube por unos peñascos que podría considerarse de dificultad moderada. En su punto más alto se puede observar una pequeña ventana del valle que se encuentra a sus pies. Para aquellos que no se atrevan con ésta, también está la llamada Walpa Gorge Walk (2,1 km ida y vuelta), sencilla. Es un corto camino que se adentra entre los peñascos quedándote entre dos de sus grandes paredes.

La superficie de la "Roca" (Uluru) no es lisa, sino que está
llena de agujeros.

Después de aquí, fuimos al Centro Cultural donde se encuentran grandes zonas de sombras con mesas y barbacoas gratuitas. Primeramente decidimos comer y coger fuerzas de nuevo. Y rápidamente dimos una vuelta por el Centro Cultural. A pesar de no dedicarle mucho tiempo, nuestra sensación es que el centro es un poco pobre con respecto a la información que ofrecen de la cultura aborigen. Además las tiendas tienen unos precios desorbitados.

Algunos agujeros son tan grandes que puedes entrar en ellos.

Sin perder tiempo, nos dirigimos a la famosa piedra. Uluru es una roca en medio del desierto de unos 348 metros de altura, 3,6 km de largo y un total de 9,4 km de perímetro. Su superficie no es lisa, sino que contiene una cantidad de curvas que esconde numerosos lugares sagrados para los aborígenes.  En algunas zonas se pueden observar pinturas rupestres que representan partes de las leyendas de los aborígenes.

Algunos son considerados sitios sagrados por los aborígenes,
y se pueden observan en ellos pinturas rupestres.

Un hecho que nos impactó fue leer en la guía que Uluru se puede escalar (existe una zona preparada para ello) pero para “sus propietarios” legales, los aborígenes, es considerado una ofensa. Los motivos que alegan para seguir permitiendo su práctica son meramente económicos, ya que se cree que la prohibición disminuiría el número de turistas. El día que nosotros lo visitamos se encontraba cerrado por causas meteorológicas.

Existen diferentes senderos que rodean partes de la roca, y la suma de ellos da lugar al Uluru Base Walk (10,4 km). Nosotros realizamos este último, es muy sencillo y te permite disfrutar de todos los ángulos de la Roca. El único pequeño inconveniente es que no tiene ninguna sombra donde poder refugiarte del fuerte e intenso sol. Acabamos nuestra caminata cuando el sol comenzaba a caer.

El único problema de Uluru es la cantidad
de moscas que hay... ¡es horrible!
Marc parecía "El señor de las moscas"

Al igual que habíamos visto el amanecer quisimos disfrutar de la puesta del sol. Nos dirigimos a la zona llamada “Sunset Viewing auto”, una zona estratégica para realizar una buena fotografía  de Uluru en cualquier momento del día. Al igual que por la mañana, el cielo estaba lleno de nubes que nos impidieron disfrutar de todo su esplendor y de la escalera de colores que presenta la roca con la intensidad de la luz.

El día se había acabado. Está prohibido hacer noche en el parque, así que conducimos de noche por la “peligrosa” carretera, con los ojos abiertos. Antes de que se fuera la luz, un dromedario nos dio las buenas noches. Hicimos noche en el Camping Curtin Springs (Zona de acampada sin toma de luz gratuita). Teóricamente se tiene que pagar por el uso de las duchas (3 AUD), pero como era ya entrada la noche nos escaqueamos de hacerlo…

Kata Tjuta (arriba) y Uluru (abajo).

AUSTRALIA: RUTA AL CENTRE D'AUSTRÀLIA (I)

22 al 28 de Març del 2013               RUTA AL CENTRE D’AUSTRÀLIA

 

1700 km ens separaven d'Uluru. Així eren les carreteres: al mig del dessert, llargues, rectes i buides
Aburridísimes!!

Encara no ens podem avenir, ja ho donàvem per perdut, pensàvem que no hi podríem anar... Però gràcies a la Sam vam poder visitar un dels llocs més emblemàtics del país: el centre d’Austràlia.

I per què gràcies a la Sam? Doncs ni més ni menys perquè ens va deixar el seu cotxe per anar-hi. Increïble, realment increïble...

Una escapada al centre del país des de qualsevol punt és un viatge llarg, uns 1500 km com a mínim des de la costa més propera. Un viatge que només es recomana fora de l’època estival, ja que les temperatures superen amb facilitat els 50ºC i són freqüents els problemes amb el vehicle.

Aquest va ser el cotxe amb el que vam realitzar el viatge,
el més cómode de tots el que hem provat.
Kata Tjuta.

La preparació del viatge també és important. Nosaltres ens vam emportar uns 30 litres d’aigua (que vam haver de reomplir dues vegades) i nombrosos queviures per menjar. A Austràlia l’aigua de l’aixeta és potable, però com més t’endinses al centre del país es torna salobre i no té bon gust. A part que les distàncies entre pobles són grans i et pots trobar que entre poble i poble hi ha més de 150 km. Davant de qualsevol eventualitat és millor anar preparat.

Arribar-hi no representa cap problema. Gairebé s’hi podria arribar sense mapa. De fet, nosaltres només en teníem un d’Adelaide (que no ens feia massa falta perquè ja ens la coneixíem) i un altre petit fins a Uluru. És molt f’acil. S’ha d’agafar la carretera 1 fins Port Augusta i després la A-87 o Stuart HWY fins a Erldundra on es gira a l’esquerra per la carretera 4 fins Uluru. Això tan simple són 1500 km. Així de fàcil.

RUTA REALITZADA (7 dies, total de 4577 km):

Adelaide --> Port Augusta --> Pimba --> Coober Pedy --> Kulgera --> Erldundra --> Kings Canyon --> Curtin Springs --> Uluru --> Kata Tjuta (Els Olgas) --> Uluru --> Curtin Springs --> Erldundra --> Alice Springs --> East Mac Donnell (Trephina Gorge) --> West Mac Donnell (fins Orminston gorge) --> Alice Sprins --> Coober Pedy --> Port Augusta -->Adelaide.

Mostra CENTRE D'AUSTRALIA en un mapa més gran

Dia 1 (22-03): d’Adelaide a àrea de descans passat Marla, 1153 km.

Dia 2 (23-03): d’àrea de descans passat Marla a àrea de descans a 50 km d’ Uluru, 753 km.

Dia 3 (24-03): d’àrea de descans a 50 km d’Uluru a àrea de servei de Curtin Springs, 275 km.

Dia 4 (25-03): d’àrea de servei de Curtin Springs a Simpson Gap (Wst Mac Donnell), 556 km.

Dia 5 (26-03): de Simpson Gap (West Mac Donnell) a àrea de descans a 85 km d’Alice Springs, 200 km.

Dia 6 (27-03): d’àrea de descans a 85 km d’Alice Sptings a àrea de descans a 130 km passat Coober Pedy, 903 km.

Dia 7 (28-03): d’àre a descans a 130 km passat Coober Pedy a Adelaide, 737 km.

22 i 23 de Març 2013                      KINGS CANYON

Les parets del canó eren totalment llises i altíssimes!
Kings Canyon.

Nosaltres vam sortir a les 06:30 del dia 22 d’Adelaide i vam estar conduint fins les 20:30, vam parar per dinar i posar benzina diverses vegades, és clar. Durant el dinar vam donar aigua a un grup enorme d’ocells que estaven a l’àrea de descans on ens vam aturar. En quant vam posar l’aigua al plat van vindre en estampida i se la van veure en un tres i no res.

Coober Pedy, un dels petits pobles que vam travessar.

Vam travessar el petit poble de Coober Pedy, un poblet miner molt semblant a White Cliffs on la gent i alguns edificis es troben enterrats per suportar millor la calor. Com que nosaltres ja havíem vist White Cliffs només ens vam aturar per posar benzina (1,78 AUD/litre), per cert, la més barata entre Port Augusta i Alice Springs, un bon punt per fer-ho.

Durant el camí ens vam trobar enormes àguiles menjant-se els cossos dels animals atropellats a la carretera. L’outback (el centre) australià no és una excepció amb els cangurs i se’n troben molts d’atropellats. El tram amb més concentració el vam trobar entre Port Augusta i Pimba on en uns pocs km en vam contar més de 20. Però els cangurs no són els únics animals morts que hi ha a les carreteres de l’outback, també hi ha nombroses vaques. I és que l’A-87 travessa un munt de terrenys àrids on hi pasten vaques i ovelles. La veritat és que sobta molt trobar-te una vaca adulta atropellada, però tenint en compte la mida dels tràilers que circulen per aquí... Com que les distàncies són molt llargues els camions agafen mides desproporcionades. Els anomenen trens de carretera i nosaltres en vam arribar a veure algun amb 4 remolcs de 12 metres cada un. Poden arribar a medir 60 metres!!! Us ho imagineu circulant per terres catalanes??

A pocs kilometres de Port Agusta ens vam trobar aquests llacs salats!!

També més endavant vam començar cotxes abandonats a uns pocs metres de la calçada (molts d’ells cremats) que no vam arribar a saber mai perquè hi eren, si eren cotxes accidentats que ningú reclamava o eren un afegit turístic...

Ens vam aturar a dormir en un descampat a la vora de la carretera just al costat d’una entrada a un poble (a uns 8 km). Mentre estàvem sopant se’ns va apropar un cotxe de la policia i ens van preguntar que què fèiem. Els vam dir que teníem intenció de fer nit al cotxe allí i ens van aconsellar que no ho féssim degut a la proximitat al poble, habitat principalment per aborígens. Com que som bons minyons i no volíem merders els vam fer cas i vam conduir 20 km més fins la propera àrea de servei (per sort estava a prop...).

Aquest llangardaix ens va indicar l'inici del trekking al Kings Canyon.

Ens vam llevar amb la llum de l’alba i vam tornar a agafar la carretera. Vam posar benzina a Kulgera i Erldundra (1,95 AUD/litre) i vam girar a l’encreuament amb la carretera 4  o Lasseter HWY. Com que vèiem que arribaríem a Uluru cap al migdia, vam pensar en desviar-nos primer a Kings Canyon i anar l’endemà a Uluru. Per arribar-hi s’ha d’agafar un nou desviament a la dreta per la carretera 3 o Luritja Road des de la 4 que en uns 300 km et porta allí. Ja hem dit que aquí les distàncies són enormes.

Kings Canyon és una gorja impressionant, la més espectacular que hem vist a Austràlia. Les vistes des de dalt de la gorja són increïbles. Les caigudes en vertical poden ser de fins a 270 metres d’alçada i al fons de la vall s’hi troben piscines naturals envoltades de palmeres. És ben bé un oasis al mig del desert.

Les formes de les roques són impressionants. Kings Canyon.

Tot pedra ben treballada i roja... a Kings Canyon.

Vam fer  el Kings Canyon Rim walk, un sender de  6 km i que vam realitzar en unes 3 hores. L’únic tram més dur és l’ascens de l’inici, però no és res de l’altre món. Si la temperatura ambient és de 38º o més els rangers del parc tanquen l’accés a aquest camí pel risc que comporta de cops de calor. Dins del sender es troba un mirador (lookout) preciós i l’oasis que s’anomena Jardí del Eden, tots dos accessibles en un passeig de 600 metres.

Un punt important de la visita al Kings Canyon és que hi ha una aixeta amb aigua potable. Un rètol demana que no s’utilitzi per rentar res, únicament per beure.

Jardií de l'Eden, al Kings Canyon

De tornada cap a Uluru vam mirar  el preu de la  benzina a Kings Creek a pocs km del Kings Canyon i l’única opció en gairebé 300 km. Per sort anàvem bé de benzina perquè el preu va ser el més alt que vam veure en tot el viatge: 2,36 AUD/litre.

En arribar a la carretera 4 o Lasseter HWY  vam girar en  direcció el  Kata Tjuta – Uluru National Park, el nom complet del parc on es troba Uluru.

A uns quants quilòmetres del creuament vam veure una gran altiplà que s’alçava sobre el desert a certa distància de nosaltres en la  mateixa direcció d’Uluru. De seguida vam pensar que es tractava d’Uluru i que era realment enorme. Fins i tot massa gran per les mides que en teoria havíem llegit, o és  que potser no ho era? Doncs no, no ho era. Es tracta de la muntanya Conner, un altiplà que s’eleva a 350 metres i que té una gran importància pels aborígens.

Kings Canyon.

Vam repostar a l’àrea de servei de Curtin Springs (2,11 AUD/litre) i vam continuar fins una àrea de descans a uns 50km de l’entrada del parc. Entre l’àrea de descans i Curtin Springs vam trobar un cotxe blanc espatllat. Òbviament ens vam aturar per si necessitaven ajuda, ja que el cotxe estava just al mig del no res. En apropar-nos-hi vam veure que eren aborígens. Estaven intentant arrencar el cotxe però no se’n sortien. Els vam dir si necessitaven res i només ens van demanar aigua, de la que ens hi vam donar uns 3 litres. Eren un home gran i dues dones, tots 3 molt obesos (no deuen menjar massa bé...), beguts (hi havia unes quantes ampolles de cervesa pel voltants) i gairebé no se’ls entenia. Tot i això van ser molt correctes, ens van agraïr l’aigua i ens van desitjar un bon viatge.

A uns 100 km d'Uluru es pot veure aquesta roca a la llunyania.
Atenció, no s'ha de confondre amb Uluru!!!, això és el Mount Conner.