AUSTRALIA: RUTA ADELAIDE - MELBOURNE III

16 al 24 de Febrer 2013                

 RUTA ADELAIDE-MELBOURNE (III)

19  de febrer 2013            LA GRAN CARRETERA OCEÀNICA

RUTA REALIZADA (RUTA III- COLOR VERDE)

Warrnambool --> Great Ocean Road --> Great Ocean Road (Johana beach)

Ver RUTA ADELAIDE - MELBOURNE en un mapa más grande

Dia 4 (19-02-2013): De Warrnambool a Johana Beach. 172 km.

Vam decidir començar el dia amb bona llum perquè el què ens esperava pel proper dia era la gran carretera oceànica, que va des de Warrnambool fins gairebé Melbourne, però el més important acaba molt abans, a cap Otway.  Ens vam esperar a que  obríssin l’oficina de turisme de Warrnambool per agafar informació sobre els llocs que ens podíem anar aturant al llarg de la costa. També ens va dir on podíem passar la nit de forma gratuïta. Com va ser costum vam sortir carregats de papers, tot i que útils per nosaltres només un: el mapa de la carretera. Per tant, vam decidir tornar-li tots els altres. És un pre-reciclatge.

Platja de la Badia dels màrtirs.

La gran carretera oceànica consisteix, bàsicament, en observar en diferents punts de la costa el que ha creat el mar sobre les roques. Hi ha grans parets verticals (penya-segats), arcs enormes o petits illots. És una ruta molt interessant i veure la força del mar en directe dóna una idea de perquè s’hi ha enfonsat tants vaixells al llarg de la història.

Vistes al mar desde la finestra The Grotto.

El primer  lloc que ens vam aturar va ser la Martyrs Bay o la badia dels màrtirs. És una platja petita des de la que pots  observar la Bay of islands des d’un altre angle. Les parets de roca no són tan espectaculars com en altres punts, però té bones vistes.

L'equidna que vam veure en The Grotto.

La següent parada que vam fer va ser a The Grotto, un arc natural al que s’accedeix des d’unes escales. Les vistes del mar no són espectaculars, però et fa pensar com el mar pot crear coses com aquesta. En el camí d’anada vam veure el nostre primer equidna!! És l’altre monotrema (mamífers que neixen d’ous, en un altre post vam definir l’ornitorinc), aquest té espines com les d’un eriçó de terra, pèl, i un nas molt llarg per caçar formigues. Són cars de veure però nosaltres n’hem pogut veure alguns.

Com podeu veure falta un dels ponts.
London Bridge.

Després vam continuar fins al London Bridge. Fins el 15 de gener del 1990 era un pont amb dos arcs als que s’hi podia accedir tranquil·lament, però aquell dia el pont va dir que ja en tenia prou i es va enfonsar. En la creació de l’illot més nou del món hi va deixar dos turistes atrapats i que van tenir que ser rescatats en helicòpter, però ningú no hi va prendre mal. Si veiéssiu la força amb la que trenquen les ones i l’alçada de les parets de la roca entendríeu, com ara entenem nosaltres, perquè no els podien rescatar amb barca.

The Arch.

A continuació ens vam dirigir al Arch, un altre impressionant arc format amb l’embat de les ones i el vent sobre la roca. Quant trigarà en caure aquest?

Acte seguit ens vam dirigir al Loch Ard. En una franja de costa de 120 km s’hi van enfonsar en 40 anys més de 80 vaixells a vela (quan encara es navegava així). En aquest punt s’hi va enfonsar un dels més famosos (que li va donar el nom que té ara). El Loch Ard es va enfonsar el 1878 i de tota la tripulació i passatgers només es van salva una noia de  19 anys que no sabia nedar i un noi de la tripulació de la mateixa edat. En aquesta zona es poden fer diversos senders per apreciar millor l’extensió de la zona, ja que compta amb un parell de badies, arcs naturals, coves i ponts enfonsats. Però aquí gairebé  acava la nostra aventura a la gran carretera oceànica, ja que vaig tenir una de les meves genials reaccions al·lèrgiques (els que em coneixen ja saben de què va). Vaig estar fora de combat un parell d’hores i, per sort, els cortis va fer la seva feina prou ràpid.

Són impresionants els paissatges que arriba a formar el mar!
The Loch Ard.

Quan ja em vaig començar a trobar millor, vam seguir cap al punt més famós d’aquest tram de costa: els 12 Apòstols. Abans es deien “porqueta i els porquets” (en anglès, es clar), però a algú se li va ocórrer canviar-li el nom per algun amb més encant. I els van anomenar els dotze apòstols, encara que mai han estat 12. De fet, el 2005 va caure un d’aquests farallons de roca quedant-ne un menys. Des del mirador se’n conten 5 més dos en l’altra direcció. Segurament, en pocs anys en caurà algun altre, ja que la base d’alguns comença a ser molt estreta.

El vespre als dotze apòstols.

Algú es va entretenir a fer un bon treball!!
Platja de les escales de Gibson.

D’allí ens vam acostar al nostre últim punt del dia de la carretera, les escales de Gibson. Unes escales que et baixen a través de la paret vertical de roca fins una platja (gairebé cap d’aquestes platges són aptes pel bany per les fortes onades i corrents) des d’on s’observen de ben a prop els dos “apòstols” del costat est. Les va tallar a mà en la roca el pioner Hugh Gibson al segle XIX, però ara  ja són de formigó. És una de les parades imprescindibles de la ruta.

Quan vam acabar vam tirar cap a Johana beach, l’únic tram en tota la costa on es pot acampar gratis. No vam ser els únics que ho vam pensar, ja que quan hi vam arribar ja hi havia més de 15 cotxes i caravanes aparcats, i encara en va venir algun més.

Els apòstols que es poden veure en la mateixa platja de Les escales de Gibson.

AUSTRALIA: RUTA ADELAIDE - MELBOURNE II

16 al 24 de Febrero 2013                              

RUTA ADELAIDE-MELBOURNE (II)

18  de Febrero 2013               GRAMPIANS NATIONAL PARK

RUTA REALIZADA (RUTA II- COLOR ROJO):

Halls Gap --> Grampians National Park --> Penshurst --> Warrnambool --> Tower Hill Reserve --> Warrnambool


Mostra RUTA ADELAIDE - MELBOURNE en un mapa més gran

Día 3 (18-2-13): De Halls Gap a Warrnambool. 368 km.

El primer ejercicio del dia... Que os parece?
Bunjils Shelter, Grampians National Park

Normalmente en las rutas hacemos el mismo horario que el sol para aprovechar al máximo el tiempo, pero en Halls Gap hicimos una excepción. Habíamos visto que en los alrededores había un incendio activo y necesitábamos saber que zonas estaban abiertas al público. Así que tuvimos que esperar a que abrieran el centro de visitantes del parque para obtener toda la información. Una gran parte del parque estaba cerrada por seguridad por el incendio y otras zonas nos desaconsejaron ir porque  las carreteras eran sin asfaltar…. Cuando salimos tuvimos  la sensación de que no veríamos nada y había sido un error ir, pero estábamos totalmente equivocados.

Estas pinturas represenatan a
 Gran Espiritu Ancestor y sus dos dingos ayudantes.
Bunjils Shelter, Grampians National Park

El Parque Nacional Los Grampianos es uno  de los parques más espectaculares del estado de Victoria. Destaca por ofrecer diversas opciones, desde el bushwalking, con senderismo e incluso escalada, hasta arte rupestre aborigen. 

Comenzamos nuestro recorrido en el parque por una de las cinco pinturas rupestres aborígenes que hay: Bunjils Shelter, situadas unos 30 km a las afueras del parque. Se llega a ellas por un corto sendero a pie. Lo que destaca aquí es el estilo del dibujo, a diferencia de las que habíamos visto previamente, aquí pudimos apreciar más elaboración. Esta pintura representa parte de una historia aborigen que explica la creación del mundo, donde se han pintado a los personajes principales (Gran Espíritu Ancestor y sus dos ayudantes).

Caminando dentro del transcurso del rio.
Grand Canyon, Grampians National Park

Después conducimos hasta el Wonderland Car Park, donde dejamos el coche, y desde donde salen dos espectaculares rutas: Grand Canyon y The Pinnacles (unas 3h entre las dos). Nosotros comenzamos por la del Grand Canyon. Así que tras un corto pero empinado ascenso, nos encontrábamos dentro del cañón, paralelos al río (por suerte no llevaba mucha agua) y entre las altas paredes de roca. ¡Lástima que las fotos no le hacen justicia! A pesar de nuestra insistencia en las fotos y tocar todos los botones y características de la cámara réflex fuimos incapaces de captar su esencia… Una vez pasado el cañón, se podía volver al parking o continuar por la ruta The Pinnacles, nosotros cogimos esta última. No recordamos cuanto tiempo estuvimos caminando,  el sol que hacía y la ausencia de sombra, hizo que la subida nos pareciera eterna. Pero el “sufrimiento” tuvo su recompensa, y es que la vista desde el mirador de The pinacles es alucinante: a tus pies se encuentra un enorme valle verde y un estanque azul cielo al final. ¡Qué grande y espectacular es la naturaleza!

Vistas del mirador The Pinnacles.
Grampians National Park

Entre estas estrechas paredes hay que pasar para llegar al mirador.
The Pinnacles, Grampians National Park.

Estas vistas eran difíciles superar, pero no por ello nos quedamos quietos, así que continuamos conduciendo hasta el Reed Lookout. Aquí las vistas también eran impresionantes, pero lo que más nos llamó la atención fue visualizar la gran columna de humo del incendio que había al otro lado de valle. Realizamos un pequeño sendero llamado The Balconies, que te lleva a otros dos miradores que dan al mismo valle.

Tras un breve descanso y unos sándwiches continuamos nuestra expedición por este parque. La siguiente parada fue en Mackenzie Falls. Tal y como dice su nombre fuimos a ver unas cataratas. Desde el mismo parking salen dos rutas, una para ver la catarata desde enfrente y arriba, y otra que te lleva al pie de las cataratas. Nuestras fuerzas empezaban a mimbar, y decidimos probar suerte con las vistas desde enfrente. A diferencia de muchas cataratas que habíamos podido ver por Australia, estas llevaban bastante agua y pudimos disfrutar de la vista. Así que no bajamos a pie de la catarata, que por cierto, tenía muchos senderistas. Y es que hay que puntualizar, que la gran mayoría de senderos que hemos hecho hemos tenido la suerte de poderlos disfrutar con la única compañía de los animales que habitan la zona. Pero aquí, también los compartimos con el resto de turistas.

Una de  las pocas cascadas del "interior australiano" que
vimos con agua. Broken Falls, Mackenzie Falls. Grampians NP.

Pinturas rupestres del Ngamadjidj shelter.
Grampians National Park.

Por último, fuimos a ver otra de las pinturas aborígenes, situadas más al norte,  llamadas Ngamadjidj (es decir, persona blanca). Como bien dice su nombre, es un dibujo de 16 figuras humanas, pero tienen como característica que solo se utilizó tinte blanco para pintarlas. Mientras que el tinte predominante en casi todas las pinturas rupestres aborígenes es el ocre.

Una vez vistas estas pinturas, dimos por acabado nuestro paso por este impresionante parque y continuamos nuestra ruta hacia el sur, por la carretera C-178, hasta llegar de nuevo a la costa. Antes de dar como finalizado este largo día, paseamos por la Reserva de Tower Hill. Se encuentra al  oeste de Warrnambool, y  está situada dentro de un cráter volcánico inactivo. Nuestro objetivo aquí era ver koalas salvajes principalmente (era uno de los lugares que nos aconsejó Sam para verlos), y para ello es importante ir a primera hora de la mañana o última de la tarde. Justamente enfrente de la caseta de información encontramos unos pocos koalas bien cogidos a los árboles de eucaliptos. Mientras paseábamos intentando ver más koalas u otros animales, escuchamos un gran rugido. “¿Quién había rugido tan ferozmente?” Teóricamente allí únicamente se podían ver emús, canguros, walabies y koalas… Sorprendentemente  descubrimos al autor, un dulce koala macho estaba marcando territorio, y con el rugido quería ahuyentar a otros machos cercanos…

¡¡Nuestro primer koala salvaje!!

Estos emus osaron adelantarnos
mientras caminábamos por Tower Hill Reserve.

Tuvimos tiempo de realizar dos cortas rutas por esta reserva antes de que se hiciera de noche.  La llamada Peak Climb , en la que subes por unas escaleras de madera hasta el pico de una pequeña montaña y puedes ver todo el cráter inundado de vegetación. Y el sendero llamado Lava Tongue Boarwald que discurre por diferentes zonas de vegetación de la reserva: un humedal por una pasarela de madera, un bosque de eucaliptos y finalmente por un sendero paralelo a la carretera. En él pudimos ver emús, algún walabie, y una decena de canguros que paseaban tranquilamente por delante de la caseta de información.
De noche conducimos hasta Warrnambool por la Princess HWY donde paramos a dormir.

Este walabi nos sorprendió en medio de Tower Hill Reserve.

Aquí se ve la columna de humo del incendio que había en este parque cuando fuimos.
Mirador de Reed Lookout, Grampians National Park.

AUSTRALIA: RUTA ADELAIDE - MELBOURNE I

16 al 24 de Febrer 2013            RUTA ADELAIDE-MELBOURNE (I)

Aquesta és la ruta més llarga que hem fet durant la nostra estança en Austràlia, no pels kilòmetres realitzats però si pels dies utilitzats.  I es que  en aquest nou trajecte per Austràlia hem recorregut dos estats (Austràlia del sud o meridional i Victoria), hem fet la famosíssima gran carretera oceànica, hem vist koales, wombats i equidnes, hem estat en una platja infinita, hem tocat cangurs, hem vist un incendi i hem vist els eucaliptus més alts del món. 

Ruta realitzada:
Adelaide --> Coorong Nacional Park --> Mount Gambier --> Hamilton --> Halls Gap --> Grampians National Park --> Penshurst -->  Tower Hill Reserve --> Warrnambool --> Great Ocean Road --> Cape Otway --> Kennett River --> Melbourne --> Korumburra --> Wilsons Promontory NP --> Foster -->  Sale --> The Lakes National Park --> Bairnsdale --> Paynesville (Raymond island) --> Bairnsdale --> Lakes Entrance --> Bairnsdale --> Sale -->  Warragul --> Narre Warren North --> Belgrave --> Dandenong Ranges National Park --> Melbourne (St Kilda) --> Melbourne (Ringwood).

Ver RUTA ADELAIDE - MELBOURNE en un mapa más grande

Total km: 2776. Benzina: 13,37 AUD/100 km.

16 al 17  de  febrer 2013              

 COORONG NATIONAL PARK I MOUNT GAMBIER

RUTA REATLITZADA (RUTA I - COLOR BLAU):

Adelaide  --> Coorong National Park --> Mount Gambier --> Hamilton --> Halls Gap

Ver RUTA ADELAIDE - MELBOURNE en un mapa más grande

Dia 1 (16-02-2013): D’Adelaide a  Mount Gambier. 593 km.

Dia 2 (17-02-2013): De Mount Gambier a Halls Gap. 233 km.

Vam arribar a l’oficina de lloguer de vehicles a l’hora prevista, però ens van donar la camper una hora més tard. Van ser molt lents! Això va fer que mentre carregàvem les motxilles i marxaven fos ja migdia.

Sortir de Adelaide va ser molt fàcil. Vam agafar la M1 direcció sud-est fins que es va convertir en A1. A l’alçada de Tailem Bend vam agafar la B1 o Princess HWY fins arribar al Coorong National Park. Aquest parc nacional està format per una zona de  llacunes que s’extenen en més de 145 km. Alberga més de 200 espècies d’ocells, tot un paradís pels ornitòlegs!

Us garantim que el llac tenia una tonalitat rosada, encara que a la foto no s'aprecia massa bé.

Així van quedar els peus de la Raquel després
de veure de massa a prop el llac.
Carretera a Mount Gambier.

Abans d’arribar al parc ens vam aturar a veure un llac de sal que va aparèixer a la riba de  la carretera. El què ens va cridar l’atenció va ser que la sal tenia una tonalitat rosada. Vam llegir en un panell informatiu que era degut a uns carotens que segregaven unes algues. Vam voler apropar-nos una mica per veure-ho de més a prop i... La fina capa de sal d’algunes parts del llac va cedir i la Raquel va acabar amb fang fins als turmells!

Alguns dels pelícans que vam veure al Coorong NP.

Un cop ens  vam haver netejat una mica com vam poder vam continuar direcció al parc. Per poder gaudir una mica d’aquest llarguíssim parc s’ha de sortir de la Princess HWY, a uns 10 km passat Meninge, i agafar la Coorong Scenic Drive. Són uns 13 km de carretera, pràcticament tots sense asfaltar, per on s’observen llacunes, platges i pelicans. Als 13 km la carretera es torna a unir a la Princess HWY.

La veritat és que ens venia de pas i per això ens hi vam aturar, però per nosaltres és força prescindible. Segurament no vam saber trobar-li l’encant que té...

Platja del Coorong National Park.

Vam continuar per la Princess HWY fins al darrer nucli urbà “gran” abans de creuar la frontera amb l’estat de Victòria: Mount Gambier. Com que hi vam arribar que ja es ponia el sol vam decidir fer nit allí. Ens vam quedar a dormir a l’aparcament de l’oficina de turisme i vam aprofitar el wi-fi lliure que hi havia per parlar amb els de casa!

Al matí següent vam esperar a que obrissin l’oficina de turisme per recollir informació sobre el poble. Mount Gambier es troba a la falda d’un volcà extint. L’atractiu principal del poble és el llac de color blau de 75 metres de profunditat que hi ha al cràter. La raó d’aquest color són els cristalls de calcita que s’hi formen durant l’estiu. Per tant, si s’hi va a l’hivern, el  color del llac és com el de qualsevol altre. Realment sorprèn trobar un color blau marí en un llac!

El llac blau de Mount Gambier és una de les imatges
interessants que hem trobat a Austràlia. 

A la vora del volcà també hi ha el Valley Lake. Una vall per on es pot fer senderisme que té diversos llacs secs i un amb aigua on les famílies  van a fer picnic. És on vam aprofitar per dinar, als peus del llac i a l’ombra dels arbres.

Els altres atractius del poble són una sèrie de forats naturals que es troben dispersos per la zona urbana. Un d’aquests forats és la Cave Garden, que es troba al vell mig del  poble i té 50 metres de profunditat. N’hi ha un altre, el Engelbrecht cave, que és de pagament (8 AUD), en la que també s’hi pot fer submarinisme (molt més car) que nosaltres no vam visitar.

Ecara que no ho sembli això és un forat natural
enmig de la població de Mount Gambier.

L’altre forat queda una mica als afores del poble, la Umpherston Sinkhole. Aquesta cova natural té unes escales que permeten baixar a l’interior. A la part inferior hi ha un bonic jardí i un parell de palmeres altíssimes  que  no  arriben a la superfície.

Vam sortir de Mount Gambier cap a la tarda en direcció al Grampians National Park. Per arribar-hi vam agafar la C160 des de la sortida de Mount Gambier fins a uns pocs kilòmetres passat Hamilton, on vam agafar la C216 fins arribar a Halls Gap. Aquest poble  és el centre i la base de serveis per visitar el parc. Hi vam arribar quan l’oficina de turisme ja estava tancada,  així que vam decidir parar a passar-hi la nit i preguntar l’endemà.

Un dels ocells típics australians: la Kookaburra.
El seu cant és espectacular.

Quan vam arribar-hi vam veure uns quants cangurs “pasturant” just davant unes cases i ens hi vam apropar a fer-los unes fotos. No ens imaginàvem que, havent sopat, ens els tornaríem a trobar tornant cap al cotxe. No semblava que ens tinguessin massa por i després de temptar-los amb una mica de pa de motllo vam aconseguir tocar-ne un!! Fins i tot va menjar de la nostra ma!! Va ser una manera magnífica d’acabar la jornada.

Aquests cangurs estaven arreglant la gespa
dels propietaris de la casa. Halls Gap

Algun d'aquests és el que vam tocar aquella nit. Halls Gap.