NZ-IS: MILFORD SOUND I TE ANAU

13 i 14 de Maig 2013

CARRETERA A MILFORD SOUND I TE ANAU

És increible la quantitat de molses diferents que es poden arribar a veure al rain forest del Alpine Track.
 ¡Fins i tot les branques estan cobertes d'elles!
 Key Summit, The Divide. A Milford Sound.

Ruta realitzada durant aquests dies:

13-05:  de Mossburn a càmping DOC Totara a 60km de Te Anau: 272km

14-05: de càmping DOC Totara a àrea de descans a 10 km de Kingston: 285km.

Vam anar als fiords disposats a fer un creuer.. però la boira ens ho va impedir!!
Milford Sound.

Ens vam llevar a dos quarts de sis, molt abans de la sortida del sol (07:30) per arribar ben d’hora al fiord Milford Sound. La raó: fer un creuer d’una hora i mitja pels fiords (50 NZD a les 09:45;  75 NZD la resta d’hores). A les 07:00 érem a Te Anau, el poble des d’on s’agafa la carretera 94 o Te Anau-Milford HWY al fiord Milford Sound.

Tambè vam fer aquest trekking per veure les precioses vistes
des del cim de les muntanyes nevades,
però la boira tampoc ens va deixar...
Key Summit, The Divide. A Fiorland.

Aquest fiord es troba a l’extrem nord del Fiordlands National Park, un dels parcs nacionals més extensos de  Nova Zelanda però menys accesibles. Hi ha dos fiords accessibles: el Milford (“baratet”) i el Doubtful Sound (moooolt car). Per arribar a aquest segon només es pot fer en circuit organitzat: excursió d’un dia 275 NZD.

La carretera 94 està tancada al túnel d’Homer durant la nit (de 17:00 a 07:30, bàsicament les hores de llum), però es troba a 101km de Te Anau, temps de sobra per arribar-hi un cop obert. La carretera passa per uns paisatges preciosos i té diverses parades per fer senderisme o fer fotos. Però com que volíem fer el creuer vam tirar endavant sense parar.

Ja força abans del túnel el cel estava totalment emboirat: no es veia res a més de 30 metres del terra (ni un sol cim). En passar el túnel (1207m, un sol sentit) les muntanyes apareixen nevades davant dels nassos. Semblava que el sol tornava a lluir per nosaltres, però només va ser un miratge!! A pocs km de la boca nord del túnel la boira tornava a fer acte de presència. Vam arribar al port dels ferris amb temps suficient, però amb la boira que hi havia no es veia absolutament res. Vam preguntar al personal de la companyia i no es van atrevir a dir-nos què veuríem. Vam acabar decidint (a pesar nostre) no fer el creuer perquè no veuríem res. I aquí va acabar la nostra aventura als fiords.

Decebuts vam tenir que conformar-nos amb vistes baixes
 (així la boira no ens estorbava), però boniques.
The Chasm.  Fiorland.

Amb el cap cot vam decidir anar tornant els 119km fins a Te Anau, amb una mica de sort el dia no estaria perdut. La primera aturada va ser al The Chasm i vam fer un sender curt (1km, 20 minuts) entre mig d’una vegetació espessa i que acaba en una caiguda d’aigua d’un color blau cristal·lí que ha foradat la roca. És un passeig molt senzill i l’aturada val la pena. A més, no hi molesta la boira.

Continuant la carretera ens vam aturar al pàrking The Divide, d’on surt el sender al Key Summit (3 hores). El sender acaba al cim d’una muntanya des d’on hi ha vistes de 360º de totes les muntanyes dels voltants. Tot i estar totalment tapat ens vam arriscar a pujar. Absolutament inútil!!, al cim feia un vent gelat i humit que arribava al moll de l’os i no es veia absolutament res. Un altre cop decebuts vam tornar a baixar al pàrking.

Amb molt de fred vam fer el sender del Key Summit, no vam poder
veure les vistes però sí contemplar el seu rain forest.
The Divide, Fiorlands.

La propera aturada va ser al Cascade Creek d’on surt el Nature walk. Un sender circular d’uns 45 minuts (el vam fer en 20 perquè enfosquia) que et porta fins al llac Gunn, on hi ha boniques vistes.

Les presses eren perquè volíem arribar, abans de la posta de sol, als Mirror lakes. Un llac que, com el seu nom en anglès indica (mirror = mirall), reflexa les muntanyes que té just a sobre. Però ens vam tornar a equivocar, ja que la llum de la posta de sol feia que l’únic que es reflexés fossin ombres.

Després d’un dia força marcat pel temps vam decidir donar una segona oportunitat a la terra dels fiords (probablement no hi tornaríem més...) i estar un dia més . Vam pensar en baixar fins als voltants de Te Anau i tornar al dia següent, ja que a la carretera 94 no es pot fer acampada lliure (és un dels punts més turístics el país).  Però gastaríem més diners en benzina que si dormíem en un dels càmpings de la carretera. Hi ha diverses opcions d’allotjament (segurament cares) i un bon grapat de càmpings del DOC (Department of Conservation), tots de pagament (6 NZD/persona). Aquests càmpings del DOC no hi ha ningú que cobri, hi ha una capsa metàl·lica on s’han d’introduir els diners abans d’acampar... Amb moltes reticències ens vam arriscar a no fer-ho i al matí ens vam llevar abans de la sortida del sol i vam marxar. No va passar ningú a controlar. Vam dormir al càmping del DOC Totara, a uns 60km de Te Anau.

Vistes fabuloses de la sortida del sol a Eglington Valley. Fiorland.

Amb l’experiència del dia anterior, ens vam anar aturant als llocs que ens venia de gust ABANS dels fiords.

Primer de tot ens vam aturar al Eglington Valley on hi ha unes vistes fabuloses de praderies grogues, amb un riu i les muntanyes nevades al fons. Us ho imagineu? Realment espectacular, llàstima que les nostres fotos no ho plasmin tant bé...

La foto no està capgirada... sino que el que veieu són les
muntanyes reflexades a l'aigua del llac.
Mirror Lakes. Fiorlands.

Després vam tornar a passar pel Mirror Lakes i vam veure més que ombres! Millor anar-hi a la sortida del sol. Realment bonic per aturar-s’hi una estona. Només molestaven una mica els autobusos turístics plens de gent que trencaven aquell moment de silenci i pau.

Vam continuar fins a The Divide un altre cop, però el cel aquí seguia igual d’emboirat que el dia anterior, per tant vam girar cua i vam tornar fins Te Anau. És realment un poble molt turístic, una prova n’és que els lavabos públics del costat del i-site són de pagament (els del centre del poble són gratuïts).

Ens vam dirigir al Wildlife centre on tenen diverses aus autòctones, algunes d’elles ja molt rares de veure en estat salvatge. Però no kiwis. Vam poder veure keas (els únics lloros alpins del món i, segons els del centre, els més intel·ligents del món...) i kakas, una rara au no voladora de la que només en queden uns centenars d’exemplars. Els keas eren molt nombrosos abans de l’arribada de l’home blanc, però en van exterminar més de 100000 en pocs anys, cosa que fa que estigui en greu perill d’extinció.

Llac Te Anau, desdel sender Keppler Track. Te Anau.

Vist el Wildlife centre ens vam dirigir a  fer un trosset d’un dels senders llargs (diversos dies amb pernocta en refugis del DOC) de l’illa Sud de Nova Zelanda. La Keppler track és un circuit circular de 60km que es pot fer en 4 dies i que comença al llac Te Anau i passa per diversos cims nevats. Nosaltres només vam anar fins al primer punt d’aturada que va a la vora del llac i ens va semblar molt interessant. Vam veure una grandíssima quantitat de bolets de molts colors, mides i formes... (em pensar molt en el nostre Marcelino).

Això només es una petita mostra dels bolets que vam veure al Keppler Track. Te Anau.

Al acabar vam continuar conduint fins a Kingston, on vam fer nit en una àrea de descans a uns 5-10 km passat el poble, a la vora del llac. L’endemà continuaríem cap a Queenstown un altre cop.

Fins i tot els núvols es reflexaven al llac... no és bonic??
Mirror Lakes. Fiorlands.

NZ- ISLA SUR: COSTA ESTE

11 y 12 de Mayo 2013

MOERAKI Y PENINSULA DE OTAGO

DUNEDIN, NUGGET POINT E INVERCARGILL

Moeraki Boulders.

Recorrido realizado durante estos días:

11/05/2013: del camping privado, Campbells Bay, en Kakanui a Dunedin: 165 km.

12/05/2013: de Dunedin a Mossburn: 414km. 

Este bonito ejemplar de lobo marino posaba para nosotros,
 pero os podemos asegurar que si te acercabas demasiado no eran muy amigables...
Faro de Moeraki.

Una de las rocas redondeadas rota por la fuerte marea.
¿Queréis ver que había en su interior? Mirad la siguiente foto.
Moeraki Boulders.

Después de una noche movidita, por intolerancia alimentaria que tuvo Raquel, nos levantamos con la salida de sol. Pudimos ver con más claridad donde estábamos: con vistas al mar y rodeado de un verde valle. ¡Bonitas vistas para empezar el día!

Nos dirigimos a la población de Moeraki, que destaca por su conjunto de pedruscos redondeados en la orilla del mar, llamados Moeraki Boulders. Únicamente son visibles con marea baja, y en esta época del año, es a primera hora de la mañana (alrededor de las 8-9h). Cuando llegamos la playa estaba totalmente solo, pero a los pocos minutos empezaron a llegar otras personas y autobuses turísticos. Es curioso lo que llega a hacer la naturaleza: ¡algunos eran casi perfectamente esféricos! En alguno se puede observar marcas de fósiles de algas. Hay un par que están tan erosionado que se han roto y únicamente queda la mitad de la esfera y en su interior se ha formado una pequeña colonia viviente. 

Faro de Moeraki.

Hicimos fotos, recorrimos la playa de punta a punta y nos dirigimos hacia el pueblo de Moeraki, concretamente a visitar su antiguo faro de madera. Desde aquí se puede caminar hacia una pequeña cabaña donde, en cuestión, se pueden avistar a los pingüinos ojigualdos cuando salen del mar y se dirigen a su cobijo por las tardes. Nosotros hicimos el bonito paseo hacía los acantilados, donde vimos como las crías de lobos marinos juguetean entre las rocas, un poco desde lejos. Continuamos hacia un prado donde vimos lobos marinos a unos 5-6 metros de distancia, pero no aconsejamos acercarse más ya que rápidamente se ponen violentos y te enseñan sus dientes. De vuelta al faro, en una pequeña cala encontramos un pingüino adulto, mirando el mar. ¡Qué suerte teníamos!, ya que normalmente solo se ven al atardecer. Estuvimos tan cerca que pudimos ver el color amarillo que envuelve sus ojos. Pero él también nos había visto, y al poco rato decidió que ya se había expuesto rato suficiente y volvió entre los matorrales a su nido.

Este pingüino ojigualdo posó para nosotros a mediodía,
¡increíble! no podíamos creer que tuviéramos tantísima suerte.
Faro de Moeraki.

Este león marino yacía plácidamente en la Sandfly Beach.
Península  de Otago

La mañana pasó rapidísimo. Comimos y fuimos hacia la Península de Otago. Concretamente a la Sandfly Beach, una playa salvaje donde hay una colonia de leones marinos y de pingüinos ojigualdos. Los leones, similares a los lobos marinos, yacen tranquilamente en la arena. También pudimos ver, dunas adentro (estaba prohibido entrar) un par de pingüinos mirando el mar. Eran casi las 16h, así que el sol estaba bajando y en una hora y poco anochecería. Vimos un punto negro moviéndose entre las olas. ¡Era un pingüino! que intentaba hacer tierra aprovechando las fuertes olas. Pensamos que no lo tenía del todo muy claro, porque tardó tiempo en decidirse. (¿¿Quizás le molestaban las personas??) Esperamos sentados en la arena, sin hacer ruido. Finalmente llegó a la orilla, se levantó y rápidamente, antes de que viniera otra ola, se adentró hacia las dunas de arena. En un día, pudimos ver dos pingüinos bastante de cerca, nos sentimos muy afortunados.

Fuimos muy afortunados y pudimos ver como el pingüino ojigualdo, tras decidir cuando era su momento,
surfeaba las olas y salía a tierra para dirigirse a su guarida.
Sandfly Beach, Peninsula de Otago.

Dando el día por acabado, ya que a las 17:30h es de noche y todo está cerrado, decidimos acercarnos a nuestro siguiente destino y hacer noche en  Dunedin. Dormimos a las afueras del centro, en un parquing situado en The Oval (una zona deportiva), delante del restaurante.

Tunnel Beach, Dunedin.

Al levantarnos, nos dirigimos hacia la Tunnel Beach, a unos pocos kilómetros de Dunedin. Es un sobresaliente de terreno al mar en forma de bota.  Al final del sendero se puede observar un arco creado por las fuerza del mar en la roca. Está prohibido pasar a él, seguramente porque nadie sabe cuando tiempo durará. Las olas golpean fuertemente sus paredes. Nos recordó a la Great Ocean Drive de Australia… A la izquierda, sigue el camino y te lleva a un túnel excavado en la roca. Si lo sigues, bajas a los acantilados llegando una pequeña cala.

¿Por qué se llamará "Nugget"?
Faro de Nugget Point.

Seguimos nuestra ruta por la costa esta dirección sur, y paramos en el faro de Nugget Point. El faro se encuentra al final de los acantilados, teniendo que pasar por un sendero que da  ambos lados al océano. Es curioso ver como en un lateral las olas azotan las rocas fuertemente y en cambio, el lado contrario las aguas permanecen tranquilas. Al final de faro existe un mirador con bonitas vistas a unas rocas que aún soportan los contratiempos del mar.

Nuestra última visita del día fue al Museo y Galería de Arte de Invercargill, situado en el mismo edificio que el centro de visitantes (i-Site). Fuimos corriendo porque era fin de semana y cerraban a las 16h. Aunque seguramente el museo es interesante de ver, nuestro principal interés era ver los tuataras que tienen expuestos. Son fósiles vivientes, lagartos de la época de los dinosaurios (unos 200 millones de años) que pueden soportar temperaturas muy bajas. Cuando el frío aprieta son capaces de “invernar”, teniendo una frecuencia cardíaca inferior a 13/minuto y una frecuencia respiratoria de 1/min. (¡¡Leéis bien, no nos hemos equivocado en los números (o eso pensamos...!! si no son estos número son muy muy parecidos.) Son endémicos de Nueva Zelanda y están en peligro de extinción. El tuatara más viejo que tienen en cautividad calculan que tiene más de 100 años. ¡Y aquí en el museo los han logrado reproducir!

Este no es el centenario Henry, si no uno de sus compañeros en Invercargill.
Tuataras en Invercargill.

Tras quedarnos asombrados con este animalito, aprovechamos a comprar en el Pack’n Save (supermercado generalmente más económico) y conectarnos a internet enfrente de la biblioteca (aunque está cerrada, el wifi gratis llega afuera).

Entrada la oscuridad, decidimos marchar dirección a los fiordos y buscar un lugar tranquilo para dormir. Finalmente paramos un kilómetro antes de la localidad de Mossburn, al lado de un gran contenedor de reciclaje. 

Es más facil escalar estas rocas que empujarlas...
Moeraki Boulders.

Paisajes como estos puedes encontrar en toda la costa este de la Isla Sur.

N.Z- ILLA SUD: GLENORCHY I OAMARU

8 al 10 de Maig de 2013 

GLENORCHY: ROUTEBURN TRACK

OAMARU: PINGÜINS i FOQUES

Les nostres primeres vistes de Nova Zelanda desde l'avió. Illa Sud.

Recorregut realitzat durant aquests dies:

08/05/2013: de Queenstown a carretera Glenorchy: 41km.

09/05/2013: de carretera Glenorchy a àrea de descans a la carretera 8 a 20km al sud de Tarras: 253km.

10/05/2013: d’àrea de descans, a la carretera 8 a 20 km al sud de Tarras, a càmping Campbells Bay, Kakanui: 219km.

Muntanyes nevades, quin canvi de temperatura vam tenir!!! Passar de màniga curta a roba d'hivern.
Vistes desde l'avió a prop de Queenstown.

Després de passar una nit força desagradable, la nit anterior a l’aeroport de Sydney, per fi embarcàvem cap a Nova Zelanda. El vol d’unes 3 hores i mitja va passar volant: peli, menjar i… Vistes. Unes vistes de Nova Zelanda des de l’avió impressionants!! Vam aterrar a l’aeroport de Queenstown i ja baixàvem de l’avió càmera en mà.

Desde l'avió vam començar a gaudir dels paissatges.
Veuríem llocs tan al·luciants com els que surten a les pel·licules??
Un mes i poc per descobrir-ho!!

Un cop a terra ens vam espavilar per contactar amb l’empresa de lloguer de caravana: Wicked (uns 18 NZD/dia). La noia d’informació de l’aeroport ens va facilitar un telèfon i vam poder parlar amb l’oficina de Queenstown. Després d’algun que d’altre malentès el noi de l’oficina ens va dir que agaféssim un taxi fins allà (25 NZD). Com? Ni parlar-ne!! Només eren uns 4 km, així que hi vam anar a peu.

Vam acabar recollint la furgo passades les 5 de la tarda i a dos quarts de sis ja  era negra nit. Poc més vam fer aquell dia: compres i benzina (una ruïna ambdós casos).

Aquesta és la nostra campervan.
Em sembla que no passem gens ni mica desapercebuts en qualsevol lloc...
Lindis Pass, tot nevat!!

No sabíem on passar la nit i hi havia senyals de “no camping” en tot el poble, per tant, vam agafar direcció Glenorchy que és on volíem anar l’endemà. Ens vam aturar en una sortida de la carretera, en una petita explanada al costat de la carretera. Cosa que no hauríem d’haver fet, però la ignorància porta la felicitat: a l’inici de la carretera hi ha un senyal de “self contained only” i com que nosaltres no sabíem que significava (només caravanes amb wc, no la nostra) ens hi vam aturar. Ara no ho faríem (risc de multa de 200 NZD!!).

L’altra prova de foc era el fred: la nit anterior havien estat a -3ºC i aquella nit no semblava millor: a les 18:00 hi havi 3ºC. Però la nit va passar i va ser prova superada: ningú no ens va venir a molestar i no vam passar gens de fred!!

Amb aquestes vistes en vam llevar el primer día a Nova Zelanda.
Vistes del llac Oakatipu, direcció Glenorchy.

Amb la primera llum del dia i ja esmorzats vam arribar a Glenorchy, un poblet al final de la carretera d’uns 220 habitants. No hi ha absolutament res a veure, només un llac i l’inici d’un sender llarg i preciós. La Routeburn track es pot fer en 3 o 4 dies i comença a Glenorchy i acaba a The Divide, a la carretera que va al fiord Milford Sound. Nosaltres només vam arribar a una primera etapa d’un parell d’hores ja que el temps no acompanyava i anava plovent de forma intermitent. Les vistes són increíbles: boscos profunds, rius de color blau turquesa (no és una exageració, era el primer cop que ho vèiem), ponts penjants... Una de totes les caminades que hem fet a Nova Zelanda (fins  ara)  que més ens ha agradat.

Moll de Glenorchy.

Sender per Routeburn Track, Muntanya Aspiring.

Increibles les aigües cristal·lines dels rius... mai havien vist algo aixi!!
Routeburn Track, Muntanya Aspiring.

Quan vam tornar a la roadrunner (la nostra caravana) i havent dinat, vam anar al llac Sylvan, a fer un altre sender. Però el temps estava entestat en fer-nos la guitza i allí plovia i feia un vent de mil dimonis. Per tant, no ens va quedar altre remei que marxar.
Passant per Glenorchy vam veure un autoestopista i amb aquell fred vam decidir parar-nos i recollir-lo: es deia Fèlix, era alemany i estava viatjant pel país. Portava més de mitja hora esperant (normal tenint en compte que al poble només hi viuen 200 persones).

Així estava la carretera al port de muntanya del Lindis Pass.

El vam deixar a Queenstown i vam decidir seguir camí direcció Oamaru, un poble de la costa est. Com se’ns va fer tard vam decidir fer nit en una àrea de descans, carretera 8, sense senyals de prohibició, a 20km al Nord de Tarras. Molt tranquila.

L’endemà al matí vam continuar i vam travessar el Lindis Pass, un pas muntanya que estava completament nevat, mostra del fred que feia aquells dies. Les vistes des del mirador eren espectaculars: la vall i les muntanyes, tot blanc.

Al migdia vam arribar a Oamaru, teòricament, amb un centre urbà històric molt bonic. I  diem teòricament perquè a nosaltres no ens va agradar especialment. Serà que som més de muntanya...!! Hi ha una sèrie d’edificis “antics” (s. XIX) repartits en un parell de carrers que es recorren en uns 10 minuts.

Museu de trastos mecànics d'Oamaru.

A uns 2 o 3 km del centre, a la costa, hi ha una colònia de pingüins blaus permanent. Òbviament es va considerar negoci i ara, per veure uns quants pingüins (si hi ha sort) només has de pagar 22 NZD. Amb sort perquè els pingüins es passen des de l’alba fins al vespre pescant al mar i només tornen a terra quan cau la llum.

A pocs km de la colònia de pingüins (s’hi ha d’anar amb cotxe) es troba la Pussy beach, una platja d’Oamaru on també hi arriben pingüins (d’una altra espècie) al vespre. També s’hi poden veure algunes foques prenent el sol a la sorra. I és gratis. La platja, teòricament, es tanca  al públic a partir de les 15:30, per afavorir que els pingüins tornin i no s’espantin per la presència humana, ja que són molt tímids. Però sempre hi algú que es pensa millor que  la resta i s’hi queda. Hi  ha uns miradors (força allunyats) que et permeten veure com arriben els pingüins a la costa i surten. Els hi costa bastant (són força lents a  terra i les onades se’ls poden tornar a emportar mar endins) i no ho fan si no ho veuen molt clar. Primer es veu un puntet negre entre les onades, que dóna voltes, mirant on és el millor lloc per anar a parar... pensem que també miren quina es la millor onada (com els surfistes) per a que els porti a la vora. Allí han de lluitar amb la mar, per a que la corrent no els torni a portar mar a dins. Tota una peripècia!! Nosaltres en vam veure sortir 5, un gran èxit tenint en compte que el dia anterior només en van sortir 3!!

El fred ens venia a sobre, pero no tot era dolent... tambè volia dir que tindríem paissatges plens de color com aquest!!
Benmore Lake, carretera 8.

Com que ja era ben fosc quan vam marxar vam buscar lloc per passar la nit. Vam anar a buscar el mateix camping on van estar la Sònia i l’Ainara (viajando con mochila). És un càmping privat, es diu Campbells Bay, té wc i es gratis o bé es fer una donació (5 NZD). Costa una mica de  trobar, es troba a Kakanui, a uns 10 km al sud d’Oamaru, el millor és preguntar a Kakanui per Campbells bay.