miércoles, 3 de octubre de 2012

COREA DEL SUD: MONTAÑA GAYASAN

27 al 29 d’agost 2012         MUNTANYA GAYASAN


Quan ens vam llevar pel matí vam arreglar  les motxilles i vam degustar el fantàstic esmorzar que ens havia  preparat la Seongyoung. Després va trucar a un parell de motels de Daegu, la nostra propera destinació. Un cop vam saber on dirigir-nos quan arribéssim a Daegu, vam agafar les coses i ens va portar fins l’estació. Ens vam acomiadar recordant-li que tenia una casa a Tarragona sempre que volgués i ens vam dirigir a l’estació d’autobusos exprés. A Seul hi ha diverses estacions d’autobusos (com a la majoria de ciutats) que es divideixen en destins i tipus d’autobusos (amb parades a mig camí o directes). Nosaltres vam anar a la de directes perquè era en la que ens sortia més  econòmic el trajecte (16300 KRW).

El viatge va durar unes tres hores i va ser força tranquil. De camí vam poder “seguir” les notícies del temps que anunciaven que l’endemà arribava un tifó a la península, cosa que ja sabíem. Quan vam arribar a Daegu vam agafar el metro (1200 KRW) i ens vam dirigir cap a l’estació més propera al motel que volíem anar. De camí cap al motel (uns 20-25 minuts) vam veure un munt d’altres motels. Com que no teníem cap reserva vam anar preguntant per si n’hi havia algun més barat. El que no sabíem és que aquests motels també podien oferir més serveis que els de simplement dormir... La veritat és que el preu per dormir no estava malament però el que buscàvem era més barat. Ens vam acabar de convèncer sobre els altres serveis en el moment en que vam veure en alguns unes fotografies de noies lleugeretes de roba. 
Muntanya Gayasan.
Finalment vam arribar al Yousoungjang motel (15000 KRW hab. doble amb wc, la més barata en tot el viatge per Corea). Com que ja començava a fosquejar, ploviscar i fer vent vam decidir buscar algun lloc per comprar menjar i sopar tranquil·lament.

Tal i com anunciava el temps, el tifó va arribar quan se l’esperava, tot i que a Daegu amb menys intensitat que altres zones. Com que el dia ja estava perdut vam pensar en aprofitar-lo per anar a la “pelu” i buscar informació sobre com anar als llocs que volíem veure l’endemà. En un moment en què semblava que el vent i la pluja ens donava una treva vam anar a buscar un lloc per menjar i ens  vam  atrevir amb una barbacoa com la que ens va ensenyar la família Choi.

El tifó només va durar un dia i vam poder aprofitar el següent des de bon matí. Ens vam dirigir a primera hora cap a l’estació d’autobusos interurbans (els que fan diverses parades) perquè on volíem anar tampoc n’arribava cap altre. Vam comprar el bitllet (6600 KRW) i vam sortir cap a la muntanya Gayasan d’on volíem veure, sobretot, el temple Haeinsa (3000 KRW) que destaca sobre tots els altres temples coreans perquè té unes sales on es conserven milers de planxes de fusta amb escrits antics. El temple està molt ben conservat i les planxes de fusta molt ben custodiades per uns vigilants que deixen claríssim des d’un primer moment que no es poden fer fotos. D’altra banda, tampoc estan molt ben protegides de les inclemències del temps, ja que estan en uns edificis de fusta que no tenen parets, sinó uns barrots de fusta que les protegeixen dels humans però no del vent, el fred o la calor. 


Monjo pregant.  Temple Haeinsa.
Temple Haeinsa.


Templo Haeinsa.



Tripitaca
 (sala on guarden les planxes antigues)


Quan ja el teníem  vist vam  anar  a passejar  pels voltants del temple on hi  ha uns quants temples més i senders.  A Daegu el tifó no s’havia notat pas massa però a la muntanya Gayasan sí, i hi havia molts arbres per terra. Com a conseqüència d’això hi havia molts camins que estaven plens de fulles i rames  que els bloquejaven per arribar als seus respectius temples. Tornant d’un d’ells vam veure un exèrcit de monjos i monges que l’estaven netejant el camí. Ens van fer aturar i esperar a que arribés una monja que parlés  anglès. La monja ens va dir que anéssim amb molt de compte perquè les  abelles estaven molt enfadades  i podien picar; una monja ens va ensenyar  una mà amb una picada com a prova.  Les abelles coreanes (o  vespes, no ho  tenim molt clar...) són  enoooormes i deu fer força  mal. De tornada del temple vam patir l’atac de dues abelles que van anar directament a buscar el cap de la Raquel (sort que van anar  al seu, si arriben a buscar-me  a mi em deixen el cap com una magrana!!!).  Com que té  el cabell força voluminós no li van arribar a la pell. Va ser tot una mica còmic, pensant-ho ara, ja que jo només tenia un bolígraf a la mà per espantar-les però és que tampoc sabia si darrere  d’aquelles dues en vindrien més. Conseqüència: encara ens fan més por que abans. 


Temple Yongtap.
Havent sobreviscut a  l’atac atemoridor de les abelles vam anar a  agafar l’autobús i tornar cap a la nostra base  d’operacions: Daegu.

martes, 2 de octubre de 2012

COREA DEL SUR: PARQUE NACIONAL BUKHANSAN


26 Agosto de 2012           SEÚL: PARQUE NACIONAL BUKHANSAN


Nuestro último día en la capital de Corea lo habíamos reservado para disfrutar un día en la montaña. Tras mirar y remirar dónde era mejor ir, teniendo en cuenta el tiempo y el dinero, finalmente decidimos ir al Parque Nacional de Bukhansan situado a unas 2 horas del centro de Seúl. Sólo debíamos montarnos en el metro e ir hasta la otra punta (toda la información sobre Seúl se puede consultar en la web visitKorea).

Ese día madrugamos bastante para aprovechar al máximo las horas de luz, pero a pesar de nuestro esfuerzo, y sin saber cómo el tiempo había pasado tan deprisa, llegamos sobre las 12h. ¿Qué habíamos echo? Aún nos lo seguimos preguntando. Pero el tiempo no fue nuestro único “inconveniente”, ya que al llegar a la estación no vimos indicaciones sobre cómo llegar al Parque Natural… salimos al exterior y vimos que era una pequeña localidad, volvimos a entrar a la estación y buscamos un mapa para orientarnos pero no encontramos nada, y preguntamos a la oficina de información del metro y nos llevaron  a una sala dónde a través de internet (ya que no hablaban inglés) nos dijeron que nos habíamos equivocado, que teníamos que volver a coger un metro, hacer transbordo con otro y caminar no sé cuánto… No entendíamos nada de nada, nosotros sólo habíamos seguido las instrucciones que ponía en la página web, y no estábamos dispuestos a “perder” más tiempo con metros. Salimos de nuevo a la calle y vimos un grupo de personas con indumentaria de montaña, les preguntamos por la montaña y ¡bingo! entre gestos, sonrisas y ganas de entendernos, nos dijeron que estaba cerca y que ellos también iban hacía allí, que los acompañáramos.  En solo 20 minutos estábamos a pie de montaña, delante de la caseta de información.

Parque Nacional Bukhansan


Esta montaña tiene varios puntos de entrada y salida y diversos recorridos. Se caracteriza por tener unos picos muy rocosos, y es bastante conocido por escaladores. La caseta de información nos facilitó un mapa hecho a mano del lugar con las distancias entre los diferentes puntos. Decidimos hacer un recorrido que subía hasta el pico Dobongsan (ahora no recordamos el desnivel total que ascendimos y los kilómetros en total…) En la ruta a este pico, tanto subiendo como bajando, encontrábamos templos. Según lo que nos dijeron serían unas 4 horas de recorrido, pero por primera vez (que recordamos), tardaríamos más de lo normal… lo hicimos en ¡unas 5 horas! Empezaríamos des de información, subiríamos al pico y bajaríamos por otro camino diferente.

Camino hacia el pico Dobongsan.
El ascenso comienza por una pista forestal que te lleva hasta el primer templo (Templo Hoeryongsa), y a partir de aquí nos adentramos a una zona más boscosa caminando siempre paralelos a un riachuelo. El paisaje es precioso, todo verde, iluminados con escasos rayos de sol que logran traspasar el frondoso toldo que forman las copas de los árboles. Eso sí, hay que reconocer que la ascenso es duro y, en algunos momentos, se tiene la sensación (o al menos yo la tuve, creo que Marc no tanto) que no podrás llegar hasta la cima. Tras dos horas de ascenso llegamos a un pequeño pico llamado Hoeryung, donde decidimos hacer un descanso.  Cómo era sobre las 14.30h y nuestro estómago se comenzaba a quejar, decidimos comer mientras disfrutábamos de unas vistas de Seúl. El día previo habíamos comprado pan de leche (pan bimbo, es lo único que ellos conocen) y embutido (jamón dulce, ya que tampoco tienen mucha variedad)… y en esos momentos, nos pareció delicioso.

Últimos esfuerzos antes de llegar al pico.
Aquí tuvimos nuestras diferencias Marc y yo, ya que yo me encontraba muy cansada y prefería comenzar el descenso, y él quería continuar ascendiendo porque las vistas aparentemente merecían la pena y parecía que no quedaba  mucho para llegar al pico. Tras unos segundos de tensión… continuamos. La subida era más suave que la previa y ¡el paisaje era indescriptible! Estábamos arriba del todo, sólo rocas, casi sin árboles y pasando de un pico a otro… ¡disfrutando de la altura, sientiéndote pequeño delante de todo ese paisaje pero libre!  Cuando pensamos que ya habíamos visto todo, nos dimos cuenta que aún no habíamos llegado a nuestro objetivo (pico Dobongsan), nos quedaba aun un último esfuerzo, un último ascenso hasta el pico más alto… Podíamos elegir ir a través de las rocas “escalando” con ayuda de una barandilla de hierro y cuerdas o ir por un sendero alternativo, más seguro. Nosotros no llevábamos arnés, ni cuerdas, así que dudábamos escalar… pero vimos un grupo de gente, mayores que nosotros, que lo hacían y no era tan peligroso cómo  pensábamos; únicamente debías de ir tranquilo, sin prisas y asegurando bien las manos y los pies en los sitios que estaban preparados para ello. Nos unimos a su grupo, éramos tantos que parecía una cadena humana de pico a pico de la montaña. Genial, no hubo ningún problema, y la sensación que tienes cuando cumples tu meta, y además merece la pena por los paisajes,  es muy gratificante.

Vistas desde la cima de Dobongsan

Templo Cheonchuksa, envuelto de naturaleza.
Disfrutamos de unos segundos de tranquilidad, de paz en el pico (aunque no de soledad porque éramos bastantes personas), de las vistas… Miramos la hora, habíamos tardado 4 horas para subir y aún nos quedaba el descenso. Tras descansar unos minutos, decidimos rápidamente continuar nuestra ruta, ya que no queríamos llegar muy tarde a casa de la familia Choi, ya que era nuestra última noche con ellos. La bajada fue más sencilla y menos dura, únicamente debías de ir con cuidado de no embalarte, ya que el camino era un zig-zag. Entramos de nuevo a la zona frondosa y arbolada del parque, vimos otro templo, mejor dicho, Marc vio otro templo (Temple Cheonchuksa), porque yo estaba cansada. El camino se fue haciendo cada vez más ancho, encontramos otro riachuelo y en más o menos 1hora estábamos en la calle peatonal que daba a la entrada del Parque Nacional. Sin perder tiempo, aunque más tranquilos, fuimos a coger el metro que nos llevaría a “casa” (unas 2.30h de trayecto).

Templo de Cheonchuksa.


Cuando llegamos a la estación de metro de Osan, esperamos a la familia Choi que nos vinieran a recoger. Ellos  habían cenado (eran las 21h), nos acercaron a un supermercado para comprar nuestra cena.La comida preparada se había acabado, así que cogimos unos noodles para cocinarlos en su casa. Como era tarde, preferimos dar a Hyeonjin nuestro regalo, antes de cenar. ¡Enseguida lo cogió, nos vino a buscar, y se puso a montar el puzle!

Al acabar de cenar, les recordamos que era nuestra última noche con ellos. ¡Ya habían pasado 5 días! Y nuestra primera experiencia de couchsurfing había sido genial. Estuvimos hablando, agradeciéndoles todo lo que habían hecho por nosotros, explicándole cuál era nuestro siguiente destino… y pidiéndole la última ayuda, ya que en Daegu no habíamos tenido la suerte de encontrar couchsurfing y teníamos que buscar alojamiento. Aquí en Corea, hay varios tipos de alojamientos: albergues, hostales, hoteles y moteles. Y sorprendentemente los moteles son los más baratos, pero la gran mayoría no hacen reservas por internet y hay que llamar. Como nosotros no sabemos coreano, pedimos a Seonyoung si al día siguiente podría llamar por nosotros a los moteles preguntando disponibilidad y precio.

lunes, 1 de octubre de 2012

COREA DEL SUR: SEUL (IV)


25 de Agosto 2012                SEUL(IV)


Parc de la Independència.
El nostre darrer dia al centre de Seul ens vam llevar més d’hora que l’anterior i, per primer cop, va anar sols cap a l’estació de Sema a peu (20 minuts). Quan per fi vam arribar al centre (al cap de gairebé 2h) vam anar al Parc de la Independènica (1500 KRW). Es tracta d’una antiga presó que van edificar els japonesos durant els anys que van ocupar Korea i que després també va ser utilitzada pels propis coreans. En els edificis es poden veure cel·les, càmares de tortura (que posen els pels de punta), cel·les de càstig (on no podien estar ni assentats, ni estirats ni drets) i la sala d’execucions. Actualment és un lloc de visita i reconeixement a les víctimes innocents que hi van patir i morir durant els llargs anys de vida de la presó.

Com a punt de reflexió una mica més seriós al blog, tots dos pensem que museus i parcs dedicats a explicar la història de la guerra civil espanyola i les èpoques anterior i posterior (per entendre-la) són molt necessaris. És una manera de no oblidar el que va passar i una eina magnífica per prevenir que es torni a repetir. Els nostres grans van desapareixent i ells són els únics que ho van viure en primera persona. Estaria molt bé que n’aprenguéssim una mica de països com Korea, Japó, Alemanya o Austria en els que hi ha llocs on es poden visitar tant les seves virtuts com les seves misèries. Per tenir-ho en compte.

Dinar a Insa-dong
Com que no volíem fer despesa i anàvem relativament bé de temps vam anar caminant fins al carrer d’Insa-dong. Carrer per a vianants absolutament ple de restaurants i tendes de souvenirs per a turistes. Com que anàvem fent gana i el lloc no ens cridava massa l’atenció per passejar-hi més estona vam buscar un restaurant dels baratets i ens vam deixar aconsellar pel cambrer. El consell ens va costar 13000 KRW però vam menjar molt bé.


Temple Jogyesa.

El següent lloc que volíem veure era el santuari  Jongmyo però com ja hem explicat només era amb visita guiada i en anglès només a les 15:30 h. Com que era d’hora vam aprofitar per anar a veure un temple que teníem a prop i que semblava interessant. El temple es diu Jogyesa i és dels pocs grans temples budistes que es troben dins la ciutat, ja que a Corea la majoria es troben a les muntanyes o als afores.


Santuari  Jongmyo
Finalment ens vam dirigir cap al santuari apretant el pas perquè ja començàvem a fer just per arribar a la visita guiada del santuari. Però, ves per on, els dissabtes no cal que sigui guiada, la resta de la setmana és un requisit indispensable però els dissabtes no. Es tracta d’un santuari on hi ha les làpides espirituals dels antics reis i reines de la dinastia Joseong. Consta de jardins i edificis de fusta similars als dels palaus als que no s’hi pot accedir ni veure’n l’interior. Dins del santuari hi ha alguns camins empedrats en els que hi ha cartells en els que hi posa que no s’hi pot caminar perquè per ells hi flueixen les ànimes. 

Com que ja havíem fet tot el que teníem previst per aquell dia i volíem fer un regalet a la família que ens havia hostatjat vam anar a buscar una tenda de joguines per comprar-li un puzle al petit Hyeonjin. No us ho podreu creure però en tot Seul només hi ha 1 Toys’ur us i no el teníem pas a prop. I per què un Toys’ur us? Doncs perquè no hi ha gairebé res més!! Ens vam recórrer dos o tres grans centres comercials (amb el que ens agrada!!) i no vam trobar res. Una mica desanimats ens vam posar en contacte amb ells i vam quedar al cap de poca estona en una estació de metro propera per tornar plegats, ja que ells estaven a Seul. Mentre els esperàvem vam tornar a anar a veure el pavelló de la campana Bosinggak, per veure-la iluminada de nit, la veritat és que guanya força. 

Pavelló de la campana Bosinggak per la nit.

Un cop al cotxe els vam demanar de parar en un supermercat per comprar una mica de menjar i allí, a la tercera planta (són tots enoooormes) hi vam trobar un puzle adequat. Vam decidir donar-los hi l’endemà quan tornéssim de la muntanya mentre sopéssim plegats.