INDONESIA: TANA TORAJA (I)

22 al 27 de Desembre 2012             TANA TORAJA (I)

Graners (on s'emmagatzema l'arrós) de l'etnia Toraja.
Tenen la mateixa forma que les cases tradicionals, amb sostres en forma de vaixell i damunt d'uns pilons.
¿Per qué aquesta forma? Hi ha moltes possibilitats: similituts amb les banyes dels búfals, una qüestió religiosa o perquè era la forma dels vaixells que van a arribar a aquesta illa per habitar-la, ... 

Vam arribar a Toraja cap a les 05:30 del matí, ja era de dia. L’autobús (100000 IDR) ens va deixar a uns 5 km de Makale, al costat d’un restaurant on ens havia de venir a buscar el nostre proper couchsurfer, l’Axl. No teníem massa clar cap a quina hora apareixeria, però al cap de menys de 30 minuts allà estava.

De la quantitat de banyes de búfals penjades
a la casa es pot deduir la casta social.

L’Axl viu amb la seva dona, la Desi i la seva filla de 6 anys Chelsea. Porta aquest nom perquè el dia que va néixer el Chelsea va guanyar un partit de futbol. Tenen una altra nena de dos anys, Cinta, que passa molt temps amb l’àvia, que també cuida altres 3 nets d’altres filles que té a temps complert. Això sí que és una àvia!!

Vam estar amb ells una setmana i ens van tractar com a reis a pesar de viure en una casa molt humil. La Chelsea el primer i la meitat del segon dia va estar força tímida però després li va passar la vergonya, i un dia fins i tot es va posar a plorar perquè marxàvem i volia venir amb nosaltres. És força entremaliada i molt riallera, ens ho vam passar molt bé amb ella.

La Desi ens va preparar un esmorzar deliciós i vam parlar amb l’Axl sobre què fer els propers dies i quantes nits ens quedaríem. Com que era dissabte, al poble de Bolu, a uns 25 km de casa, s’hi celebrava el mercat més gran de la zona i s’hi ven de tot, fins i tot búfals. Li vam comentar a l’Axl i ens va recomanar d’anar a veure altres zones un cop haguéssim acabat del mercat. Ens va dir que per fer-ho el millor és llogar una moto però que el dissabte no tenia que treballar i podíem utilitzar la seva. No ens ho podíem creure però vam acceptar encantats!

Aixó nomès es una petita part del mercat on venien búfals.
Pasar (=mercat) Bolu.

Una mica abans de migdia vam arribar a Bolu sota un sol capaç de fregir un ou sobre els nostres cascs. Un cop aparcada la moto vam començar a passejar pel mercat. Al principi no vèiem cap diferència amb altres mercats i només veiem alguns galls i gallines per vendre. Després de preguntar una mica ens van indicar i vam arribar a la zona dels animals grans. Vam llegir que, teòricament, els turistes han de pagar una entrada per poder veure-ho però a nosaltres ningú ens la va demanar. Els animals estan repartits per àrees: la de búfals i la de porcs. Hi ha centenars de búfals, és increïble! N’hi ha tants que per poder caminar els has d’esquivar vigilant que no et trepitgin. Els amos els subjecten senzillament amb una anella al nas amb una ma i ells esperen pacientment a ser venuts.

Els búfals son animals molt grans
però tambè molt tranquils!!

Arribar a la zona dels porcs és ben fàcil: només has de seguir els crits que fan. Pensàvem que els mataven allí mateix amb aquells brams, però no és així. El que els fan és  agafar-los i lligar-los per poder transportar-los més còmodament. El transport pot ser qualsevol, des de petits camions fins a les motos... Però ells no hi estan massa d’acord.

Quan vam acabar de Bolu vam agafar la carretera per anar a un poblet que queda  dalt de les muntanyes des d’on s’obtenen unes boniques vistes de la vall i del poble més important de la regió: Rantepao. Abans d’arribar a Batutumonga (així es diu el poble) vam passar per una sèrie de petites aldees amb cases tradicionals dels Toraja i, tot i saber que en veuríem moltes més en els propers dies, no ens vam poder estar d’aturar-nos per veure-les millor i fer-los fotos.

La moto de Axl es va convertir en el nostre transport diari!!

Vistes de Batutumonga.

Camps d'arròs ja recollits. Batutumonga.

Finalment vam arribar a Batutumonga i les vistes no ens van decebre. Són precioses, sobretot si el dia és clar, com era el cas. De camí esperàvem trobar un funeral, l’acte més important en la vida d’una persona i de la família, però no va ser així. Ja explicarem en què consisteix més endavant.

Tombes excavades a les roques. Lokomata.

Després vam continuar fent  camí cap a Lokomata, un altre poblet de la regió (són molt petits, no creiem que tinguin ni 200 habitants) per veure tombes excavades directament a la roca. De camí vam tornar a trobar cases i vistes precioses. Les tombes es veuen com forats excavats directament a la roca que tapen posteriorment amb tàpies de fusta o roca i amb alguna foto del difunt.

Quan vam acabar vam veure que el sol es començava a enteranyinar i això volia dir tempesta segura, per tant vam començar el camí de tornada travessant altres petits pobles de camí. Va començar el diluvi universal just quan arribàvem. Aquests diluvis es van produir cada dia que hi vam ser i, normalment, un cop començava a ploure ja no parava fins l’endemà.

Pel matí vam conèixer el personatge còmic de la família. Un oncle de l’Axl que era més jove que ell que es pensava que parlava anglès però que encara en sabia menys que nosaltres. Es va assabentar que la Raquel és metge i al vespre va aparèixer per la casa i ens deia coses com ara: consultasi, doctor, hospital. No parava de repetir-ho i ens feia senyals que l’acompanyéssim. Finalment vam accedir i ens va portar a l’hospital, pensant  nosaltres que ens volien fer alguna consulta. Però no, ens van presentar a un metge de guàrdia, el doctor Paris (no és broma, es diu així) que també era oncle de l’Axl que es veu que ens volia conèixer. De camí cap a l’hospital l’oncle jove ens va anar ensenyant com si fóssim animals de circ a tot el que anava trobant pel carrer: érem l’atracció principal de la zona!!

Casa de Axl, el nostre couchsurfing. La foto ens la va fer la Chelsea!!

El doctor Paris parlava una mica més d’anglès que l’altre i ens va ensenyar l’UCI(Unitat de cures intensives) de l’hospital. Com ja us deveu imaginar, no té res a veure amb les que tenim per aquí (de moment, ja s’encarregaran d’empitjorar-les...). Poc després ens vam acomiadar i  vam tornar cap a casa l’Axl, tornant a ser el centre d’atenció pel poble gràcies a l’oncle jove (és que no ens recordem com es deia, era un nom molt estrany). La Desi va preparar sopar per tots (deliciós) i vam anar a dormir ben d’hora.

L’endemà diumenge vam fer algo que feia anys que no fèiem: anar a missa! La família de l’Axl és molt religiosa i ell és un membre molt actiu de la comunitat protestant de la zona (com sempre els missioners religiosos no se’n van estar de repartir la bona nova) i ens va demanar si els volíem acompanyar a la pregària. Evidentment els vam dir que cap problema i ens vam vestir per a l’ocasió (Marc es va posar una camisa!!). Ens vam dirigir cap a l’església amb la moto (ja començava a ser com si fos nostra).

Graners de Nanggala.

Passada la missa l’Axl ens va dir que podíem anar on volguéssim i que ell no necessitava la moto en tot el dia. Com que ja era migdia la Desi tenia preparat el dinar i vam dinar, un altre cop, plegats. Cada dia ens van cuinar un plat diferent i boníssim, així que vam poder gaudir de la cuina casolana indonèsia durant una setmana!  Vam veure que la Desi no es trobava massa bé i li vam preguntar si tot anava bé i llavors ens va dir que tornava a estar embarassada. El tercer!!

Després de dinar vam agafar la moto i vam anar a un altre poblet que quedava força allunyat: Nanggala. Allà hi ha 14 graners enormes (són com les cases però serveixen per guardar-hi l’arròs) i també hi ha una petita colònia de ratpenats penjats dels arbres que hi ha a la vora. Allà ens vam trobar amb una dona alemanya que estava amb un local i que ens van explicar que s’havien casat feia poc. Ell era guia i, en tot moment, va intentar vendre’ns els seus serveis encara que no vam parar de  repetir-li que no. Curiosament la seva esposa estava en desacord amb aquesta pràctica però a ell no semblava fer-li res... El més graciós va ser quan marxàvem. El tio se’ns va apropar per darrere sense que la dona ho sabés i ens va dir que allà es cobrava entrada i que si volíem li podíem pagar la meitat de l’entrada a ell (20000 IDR/persona) i ell diria que veníem amb ell... Finalment el vam engegar a dida i vam marxar.

Ratpenats "gegants" als arbres de Nanggala.

De tornada a casa ens va tornar a enganxar un nou diluvi que ens va obligar a refugiar-nos de camí. Quan va parar una mica (no para del tot gairebé mai) vam constatar com de fort havia plogut perquè la meitat de les carreteres estaven inundades i s’havia d’anar amb molt de compte de no caure en cap forat.

Al vespre vam sopar en família i li vam preguntar a l’Axl si havia pogut descobrir on hi havia algun funeral, ja que, encara que soni molt estrany pels volts de Nadal és temporada alta. Però ens va dir que encara no, a veure si l’endemà...