INDONESIA: GUNUNG BROMO

07 al 08 de desembre 2012        GUNUNG BROMO

Vistes de les muntanyes i volcans a la sortida del sol.
De davant a darrera: gunung Batok (davant i dreta),
 gunung Bromo (enmig i esquerra) i gunung Semeru (al darrera del tot).

Vam arribar a l’estació d’autobusos de Probolinggo cap a les 3h de la matinada (60000 IDR). Ens vam dirigir dins l’estació per preguntar pels busos a Cemoro Lawang, el poble que està a la falda del Bromo. Allí ens van dir no de massa bones maneres que els microbusos cap a Cemoro Lawang s’agafaven fora. Ja sabíem que l’estació de Probolinggo  era problemàtica i que l’excursió al Bromo s’havia convertit en un atrapa mosques de turistes, però la realitat va acabar superant les expectatives.

Mar de sorra (Laotian Pasir) que envolta els volcans.

Un espontani ens va conduir a un “microbús” (era una furgoneta) que ens va demanar ni més ni menys que 30000 IDR a cada un per pujar al poble (estafa de turista, als locals els hi cobraven només un terç). Vam acceptar i cap a les 6h estàvem a Cemoro Lawang. Vam estar de sort i només vam esperar una hora a sortir cap al poble, hi ha gent que espera més de 3 hores a sortir de Probolinggo (fins que no s’omple).

Cemoro Lawang és un poble que no té res d’especial, hi fa fred i hi  ha molta boira... Tot i això els locals han après  que la millor manera de viure és del Bromo i exprimint els turistes. Els allotjaments que es troben al poble són de d’un qualitat justeta però els preus són alts en comparació amb moltes altres localitats indonèsies. Nosaltres ens vam allotjar al Homestay Wob (90000 IDR després de regatejar, hab doble sense wc però aigua calenta, molt necessària), habitació petita i cutre. Vam decidir fer una nit i l’endemà marxar ja cap a Bali. Teníem temps de sobra per veure el volcà i a la matinada veure la sortida de sol amb els volcans i les muntanyes de fons.

Asseguts a la boca del cràter del gunung Bromo.
A l'esquerra és veuen les llengües antigues de lava. 

Quan ens vam haver ubicat vam decidir sortir a caminar pel cràter del Bromo i l’esplanada que l’envolta. Hi ha una entrada oficial en la que es paga ticket (25000 IDR) i una no oficial just on comença el camí asfaltat cap al Penanjakan, la muntanya que s’ha de pujar per veure la sortida del sol al Bromo, i que és gratuïta (ningú la controla). L’esplanada que s’obre al nostre davant és enorme amb el Gunung Batok (volcà inactiu) i el Gunung Bromo (gunung=volcà) que expulsa els seus gasos tòxics constantment.

En quan comences a apropar-te a la base dels volcans s’acosten gent en 4x4 per portar-te i genets a cavall. Tots demanen preus absurds pel servei que ofereixen: portar-te fins la base  del volcà els cotxes i fins les  escales  de formigó que pugen al cim els genets. Les tarifes són d’unes 200000 IDR en cada cas per un trajecte que no arriba als 10 minuts.

Desde la boca del gunung Bromo
 es veu una gran caiguda i continus gasos que pugen cap a dalt.

En quan estàs al costat de la base comença una pujada força pronunciada que dura uns 20 minuts i després unes escales fins la boca del cràter. Un cop dalt no es pot veure què hi ha al fons perquè el fum que surt constantment del cràter impedeix veure-ho. A dalt vam tornar a conèixer un grup d’estudiants de Probolinggo i vam estar xerrant una estona.

Vam baixar i de retorn vam decidir pujar al Penanjakan per saber el lloc exacte al que havíem de pujar per veure la sortida del sol. Quan  començàvem a pujar no va faltar gent que viu de l’engany del turista despistat que ens  deia que era molt lluny, molt empinat, unes dues hores a peu, 10 km... Tot per a què contractéssim l’endemà el tour amb 4x4. Finalment l’ascens el vam fer en 40 minuts i, per moooolt ràpids que siguem (que no ho som), és impossible que caminéssim 10 km en 40 minuts... N’hi deu haver un parell o tres, 4 com a molt. Realment les vistes són molt xules, tot i que estava força ennuvolat per ser època de pluges.

Al pujar a la muntanya Penanjakan es troben camps de conreu...
Què vam trobar?? Caçots!!! Sorprenent!, pero no sabem com se'ls menjen...

La resta del dia (encara era migdia) el vam dedicar a llegir, xerrar amb una noia australiana (Jessica) que vàrem conèixer al homestay i a menjar. No hi ha massa  opcions per menjar econòmic, però nosaltres ens vam apartar una mica del carrer “comercial” i els vam preguntar a uns locals molt estranyats per un “warung” (restaurant local) i ens van indicar un força bo. Els plats eren unes 7000 IDR i el te 2500 IDR, i la mestressa és molt simpàtica.

Pujar amb jeep al Penanjakan costa mínim unes 60000 IDR i, a peu, gratis. Quan vam pujar a veure l’altra sortida del sol (al altiplà de Dieng) vam estar absolutament sols. Aquí era una processó de persones, cotxes i cavalls, i era temporada baixa!! En teoria els  4x4 pugen als passatgers fins al punt d’observació, però no és així. Els pugen, més o menys, fins a meitat de camí. És a dir, els darrers 20 minuts els fan a peu. És una presa de pèl increïble!!! Això si tenen sort, perquè si són dels últims  de pujar el cotxe els deixa més avall perquè ja no hi ha lloc per aparcar. La sortida del sol al Bromo s’ha convertit en un circ que fa que hagi perdut tot l’encant que té veure aquest fet en la intimitat. Hi ha venedors de begudes, de menjar, gent cridant, rient, una cinquantena de 4x4 i encara més cavalls. Nosaltres vam pujar una mica més amunt del punt d’observació i vam estar pràcticament sols (es molt aconsellable), però amb tot el xivarri a sota.

Quin fred!!, pero l'esforç val la pena...
Vistes desde la muntanya Penanjakan del gunung Batok, gunung Bromo i gunung Semeru.

Val a dir que si no hi ha núvols la sortida del sol és molt bonica. Vam pensar que el millor que podíem fer un cop vista era marxar el més aviat possible cap a Probolinggo un altre cop per arribar a Bali el més aviat possible. La sortida de Cemoro Lawang també és un merder pels turistes. Hi ha molts microbusos plens de locals que surten cap a Probolinggo però que els conductors no volen que els occidentals els utilitzem (el locals paguen menys). Als occidentals ens obliguen a pujar a tots a un sol micro, a pagar més i ens deixen en una agència de viatges que els dóna una comissió. Nosaltres vam voler fugir d’aquesta situació i vam marxar del poble a peu fins al proper poble, que es trobava a 5 km de Cemoro Lawang. Però vam ser interceptats per un d’aquests conductors àvids de diners i mentiders quan ja hi arribàvem. Ens va dir que anava cap a Probolinggo i ens va tornar a portar a Cemoro Lawang per fer-nos pagar més. Ens vam enfadar molt i li vam dir de tot (vam caminar 5 km amb més de 25 kg a sobre per a res!!!!). El vam maleir fins que ens va fer canviar de micro. Val a dir que si algú vol fer el mateix el camí és tot baixada i es cobreix en uns 45 minuts, i des d’alli es pot agafar més microbusos. Finalment ens van baixar a una agència de viatges de Probolinggo (25000 IDR) des d’on vam caminar fins l’estació d’autobusos. Allà vam buscar un bus per anar al port de Banyuwangi, Ketapang on s’gafa el ferry per anar a Bali. Aquesta estació de busos te la fama de problemàtica i es la realitat. Ens van dir 40000 IDR i ens vam adonar que només ens volien cobrar a nosaltres. Els vam dir que nosaltres pagaríem quan paguessin la resta de passatgers però cada cop  venia més gent i cada cop més violents i agressius. Finalment vam haver de pagar sota amenaces físiques. Quan l’autobús ja sortia de la terminal van pujar i pagar la resta de passatgers. A evitar tan com es pugui l’estació de Probolinggo o agafar l’autobús fora de l’estació.

Caminant fins a Ngadasari per intentar agafar un microbus.

Vam arribar a Banyuwangi i vam decidir fer els 3 km que hi ha fins al port a peu per estalviar 5000 IDR del bemo. El ferri surt cada 30 minuts i el trajecte dura uns 45 minuts. Allà vam conèixer en Joachim i en Per, dos suecs que viuen temporalment a Ubud (Bali). Tots dos són grans viatgers amb molta experiència arreu del món i aficionats a les serps!!! Quan van saber on anàvem ens van dir que era difícil que ens portessin perquè el seu cotxe anava molt ple. Però l’oportunitat era única ja que no ens feia passar per Denpassar i era immediat!! Els vam dir que ens apretàvem i amb certes reticències van acceptar. Realment vam anar apretats, però hi vam anar!! Vam arribar a Ubud a les 12 de la nit i allà tot era tancat i barrat i plovia. La sorpresa majúscula va arribar quan en Joachim ens va dir que la seva habitació tenia 2 llits grans i que si volíem ens quedéssim aquella nit allà i l’endemà ja buscaríem algun allotjament.

L’hotel Oka Kartini bungalows té casetes individuals a partir de 300000 IDR, però com que érem amics de dos clients habituals ens ho podien deixar per 100000 IDR. Però tenien una habitació sense banyera que la mestressa, l’Oka, ens va deixar per 60000 IDR. Per tant, estàvem en un ressort amb piscina, wi-fi,  jardí, escultures... Per 60000 IDR!! A més, amb aquest preu no ens entrava l’esmorzar, però l’Oka més  d’un dia  ens va sorprendre amb un esmorzar a la taula!! Es va portar molt bé amb nosaltres i sempre ens tenia preparat un somriure!

Sortida de sol.