martes, 26 de noviembre de 2013

ARGENTINA: INTRODUCCIÓ - PARC NACIONAL D'IGUAZÚ

ARGENTINA


A pesar de la seva aparença amb el Capitoli de Washington,
estem a l'Argentina amb l'emblemàtic edifici del Congrés.

L’Argentina és un país enorme. Lamentablement només ens hi vam poder quedar uns 10 dies per la nostra tornada a casa. En aquests 10 dies només vam visitar les cascades d’Iguazú, Córdoba i Buenos Aires.

Vam estar pocs dies, pero vam anar a les principals atraccions del nord,
com les famoses cataractes d'Iguazú.
Fa frontera a l’oest amb Chile, al Nord amb Bolivia i Paraguay i, a l’oest amb Brasil i Uruguay. Té la mateixa franja horària en tot el país a pesar de ser tan gran.

Entre alguns dels seus atractius es 
troben els citats anteriorment més la zona dels llacs de San Carlos de Bariloche, zones seques com la zona de Jujuy (al nord del país), la Patagonia amb les seves glaceres, la ciutat més austral del món (Ushuaia) i la Tierra del Fuego i una infinitat de parcs nacionals. A més d’una gran metròpolis (13 milions d’habitants zona metropolitana) com Buenos Aires.

Els nostres hostes, ens van ensenyar
les bones costums gastronómiques.
El mitjà de transport més còmode (sense cap mena de dubte) i ràpid (tret de l’avió) és el bus. Els trajectes llargs es realitzen en comodíssims autobusos (el preu no és tant còmode de pagar...), molt amples i molt reclinables. El problema és que per butxaques ajustades són cars, però no hi ha més opcions.




Vam caminar tota la seva capìtal, Buenos Aires,
buscant els petits racons.
La moneda argentina és el peso argentino (ARS). El tipus de canvi oficial ronda 1€ = 7-8 ARS. Però no cal ser tan legal!! Pels carrers de les ciutats apareixen persones que es passen tot el dia cantant ‘cambio’. Són canvistes que ofereixen tipus de canvi molt millors que els oficials tant per l’euro com pel dòlar americà (millor el dòlar). La raó és ben senzilla: el govern no deixa als argentins comprar dòlars o euros sense una raó de pes. Els guiris aportem els dòlars que els argentins estan àvids d’aconseguir.

Una cosa que ens va sorprendre molt de l’economia argentina és la variació dels preus. Tenen una inflació disparada que fa que els preus pugin ràpidament. En cosa de 2-3 anys, en algunes coses, fins a 5 vegades més!!

Com al Paraguay i a Chile, la carn és quelcom essencial pels argentins i no van passar més de dos dies seguits sense dinar o sopar un dels seus famosos asados. Ens va cridar l’atenció que el preu de moltes carns era més que raonable... Normalment és un producte força car.

És un país tranquil i bastant segur en termes generals. Les precaucions que s’han de tenir són les bàsiques. Molta gent parla de la inseguretat de la seva capital, Buenos Aires; sobretot degut a la gran quantitat de robatoris. Vam conèixer gent d’aquesta ciutat que li havíen robat, pero nosaltres vam estar allí quasi 5 díes i no vam tenir cap incident!!



29 al 30 d’Agost de 2013


PUERTO IGUAZÚ:
Catarctes d'Iguazú

Vistes de les cataractes d' Iguazú, des de l'Argentina!!

Vam sortir de l’hotel a Ciudad del Este, Paraguay (Hotel Postillón, 70000 PYG, habitació doble amb wifi) i vam anar a l’estació de busos que queda just davant de l’hotel. Allí vam agafar un bus que fins a Puerto Iguazú (9000 PYG). El bus surt de Ciudad del Este, entra al Brasil i passa per Foç do Iguaçú, i finalment travessa la frontera argentina i arriba a Puerto Iguazú. Se li ha de dir al cobrador que has de segellar el passaport al costat paraguaià i argentí, però no cal fer-ho per entrar i sortir del Brasil. El trajecte dura 1’5 hores.

La terra s'acaba... formant una caiguda d'aigua de més de 70 metres
i donant lloc a uns 275salts.
Cataractes d'Iguazú.
En arribar el primer que vam fer va ser anar a informació per saber quan temps necessitàvem per visitar Iguazú ja que a la nit volíem agafar un bus per anar a Córdoba. Però a informació ens van aconsellar hi dediquéssim un dia sencer perquè era molt gran.

Així que ràpidament vam canviar de plans i vam buscar un lloc per dormir. Primer shock: els preus han canviat més de 3 vegades respecte els preus de la guia que portàvem (any 2011). ns quedem al Hostel Waterfall Iguazú (60 ARS/persona dormitori), com que era temporada baixa vam estar en una habitació de 4 llits nosaltres sols.
Aquella tarda la vam passar buscant algun canvista pels carrers de Puerto Iguazú i pensant en com organitzar els següents dies.

L’endemà a primera hora vam anar a agafar el bus a les cascades (30 ARS anada i tornada). L’entrada al parc (170 ARS) inclou un tren que et porta a dos circuits: el superior i inferior.


Vistes de la caigua més coneguda d'Iguazú:
la Gorja del Diable.
Nosaltres vam decidir començar pel inferior i després anar al superior. És realment un lloc espectacular. En el circuit inferior passeges tant per dal com per baix de moltes cascades, amb caigudes impressionants i amb algun coatí espontani que volta pels restaurants a veure que arreplega dels turistes.

Hi ha una illeta a la que es pot arribar amb un vaixell (inclòs en el preu) que et deixa just a sota d’una de les cascades, però aquells dies estava fora d’us. De totes maneres el camí que porta fins l’embarcador té unes vistes precioses.

En 3 segons aqui et sents molt petita i...
molt mullada!!
Certament es dedica més temps a visitar-ho que el costat brasiler ja que hi ha més camins a fer i racons per descobrir. A mi personalment em va agradar més que el costat brasiler (i és més barat) però a la Raquel li va agradar més l’altre. Sort que vam anar als dos!!

A la zona de la gorja del diable el soroll de l’aigua és eixordador. Sembla mentida que l’aigua no s’acabi mai!! De debò, si aneu a l’Argentina no us ho perdeu. Comprar menjar dins és molt car, així que us recomanem que porteu algun entrepà per dinar.

Encara que les havíem vist des del Brasil i l'entrada era cara,
ens va agradar tornar a veure aquest
espectacle meravellós de la natura.
Cap a les 14:30 vam tornar cap a Puerto Iguazú. Vam arribar just per recollir l’equipatge i agafar el bus per anar a Córdoba (570 ARS/persona, gairebé 4 vegades més del que posava a la guia).

El bus era senzillament impressionant. Seients amplíssims, molt reclinables, tous. Crec que de millors dels que he provat mai, a l’alçada dels del Japó i alguns de Malàisia.


A Córdoba ens hi esperava en Dani. Un amic infermer de Joan XXIII que, per circumstàncies de la vida, estava estudiant una gran carrera en aquesta bonica ciutat argentina. Com el trobaríem?

Recórrer tots el circuits que hi ha pel parc, val la pena...
les diferents perspectives et descobreixen noves visions.
Cataractes dÍguazú.

martes, 19 de noviembre de 2013

PARAGUAY: RUINAS JESUÍTICAS Y CATARATAS IGUAZÚ DESDE BRASIL

27 y 28 de Agosto del 2013


RUINAS JESUITICAS, CIUDAD DEL ESTE 
Y
CATARATAS IGUAZÚ DESDE EL LADO BRASILEÑO


Las fotografias no le hacen justicia...
 Esta maravilla del mundo se te tiene que disfrutar en primera persona: ver, oír, sentir y oler.
Parque Nacional do Iguaçu.

Cogimos el último autobús de Asunción a Encarnación (a las 22.50h/50000 PYG/persona). Solamente son 6 horas de trayecto, con lo que llegamos a las 4:30 am a la estación de autobuses. Tan solo bajar del autobús un señor nos abordó vendiéndonos billete para ir a las ruinas jesuíticas de Trinidad (7000 PYG/persona). Él nos guardaba las maletas y nos dijo que cogiendo el siguiente autobús llegaríamos para las 6 am, hora que abrían las puertas. Dudábamos un poco de esta información, pero él estaba tan convencido que cogimos el autobús. Llegamos a las 6 de la mañana, y no había ni un alma por allí. ¡Nos había engañado! Ni siquiera un triste bar para tomar un café o vaso de leche caliente para entrar en calor. Todo estaba helado, literalmente. ¿Tardaría mucho en salir el sol?

Casa de los indígenas.
Ruinas de la Misión Jesuítica de la Santísima Trinidad.
A las 7 am, abrieron el lugar. Tras pagar nuestra entrada (25000 PYG/persona para ver las 3 ruinas: las Reducciones Jesuíticas de Santísima Trinidad de Paraná, Jesús de Tavarangue y Santos Cosme y Damián) entramos en calor viendo un video de introducción. Después salimos para verlas en directo. Las de Trinidad son las mejor conservadas, se puede ver parte de los cimientos de las casas de los indígenas, parte del campanario y la iglesia primitiva, y gran parte de la Iglesia donde se pueden ver figuras de ángeles. ¡¿Quién pudiera retrasar en el tiempo y ver cómo era realmente?! Sin darnos cuenta, pasamos casi 2 horas en su interior, echando un vistazo al pasado…










La Misión Jesuítica de la Santísima Trinidad de Paraná es la reducción jesuítica mejor conservada y extensa.
Restos de la Iglesia Mayor de Trinidad.










En sus paredes podemos observar relevos con ángeles tocando instrumentos.

Restos de la iglesia Mayor de Trinidad.




Las ruinas de Jesús se encuentran a tan solo a 12km, pero el transporte entre Trinidad y Jesús es casi inexistente. El único autobús que va de Trinidad a Jesús se coge en la carretera principal (donde la gasolinera) y pasa a las 9 y 13 am. Si no, hay que coger un taxi…. Nosotros pudimos coger el autobús (5000 PYG/pers), e íbamos totalmente solos en él. Estas ruinas son de menor tamaño y mucho más sencillas. Solo se ven las paredes de la Iglesia con sus columnas interiores y parte del claustro. Según la historia esta misión jesuítica no se acabó nunca de construir y todo se quedó en proyecto…

Fachada delantera de la Iglesia de la Misión Jesuítica de Jesús.
Como no había autobús de vuelta hasta las 13h, decidimos ir caminando por la carretera y hacer autostop (o dedo como ellos dicen) cuando pasara algún coche. No pasaban muchos y la mayoría se quedaban dentro de la zona, pero un señor (un poquito raro…) nos bajó hasta un pueblo llamado Colonia, por donde pasa el autobús a Encarnación (10000 PYG/pers).

Comimos en los restaurantes cercanos a la estación de autobuses de Encarnación. 


















Visión lateral e interior de la iglesia.
Misión Jesuítica de Jesús.













Dudábamos en quedarnos la noche allí (pero no teníamos nada más para ver) o marchar hacia Ciudad del Este… Y los días pasaban. Así que cogimos el autobús a Ciudad del Este (50000 PYG/pers, 6 horas). Llegamos de noche a la terminal, todo estaba casi cerrado y no había ni un alma. Éramos incapaces de orientarnos con el mapa que teníamos, pero teóricamente no estábamos muy lejos del centro. Como estábamos cansados, buscamos un hotel (Hotel Postillon: 70000 PYG/habitación doble con baño, agua caliente y wifi, regateando) en la parte trasera de la terminal y tras comer unas hamburguesas caímos rendidos en la cama.

Entre Paraguay y Brasil
se encuentra una de las presas más grande del mundo:
La Presa de Itaipú.
Todo un orgullo nacional... si solo se tiene en cuenta el avance tecnológico.
Ciudad del Este se encuentra al este de Paraguay y hace frontera con Brasil y Argentina. Es famosa por su zona comercial y muchos argentinos y brasileños acuden a ella para comprar tanto ropa como productos electrónicos a precios bajos. ¡Sería la Andorra sudamericana! Posee la segunda presa más grande del mundo, la Presa de Itaipú, con la que se destruyó una naturaleza considerable, entre ella las Siete Quedas, un conjunto de cataratas semejantes a las de Iguazú…. Esto hizo que responsables de este acto se vieran obligados a crear reservas privadas para “proteger” los pocos restos del bosque atlántico del Alto Paraná. Así que también se puede ver parte de naturaleza visitando estas reservas u otros lugares como el Salto del Monday (cascada).

A la mañana siguiente decidimos visitar la presa de Itaipú. Caminamos hasta el centro y cogimos un autobús que ponía “Hernandarias” en su frontal (3500 PYG/pers). Nos dejó justamente en frente de la presa. Hay visitas gratuitas cada 1h, y consisten en pasar un video donde explican la formación de la presa: 17 años para construirla, nosecuantas toneladas de hormigón y otras tantas de acero y 18 turbinas que la convierten en la presa con mayor formación de electricidad del mundo. Toda un orgullo paraguayo… y brasileño! Porque esta presa se encuentra entre y es de los dos países. Después te dan una vuelta por sus instalaciones, donde solamente te dejan bajar en un mirador donde se ven las compuertas cerradas… Des del lado brasileño también se puede visitar la presa pero hay que pagar.


Si solo se mira la parte de arriba parece que de repente se acaba la tierra,
 pero si miramos para abajo vemos que todo continua... ¡Qué sabía es la naturaleza!
Garganta del Diablo, P.N do Iguaçu.

Tras esta visita, decidimos correr hacia el centro y marchar a ver las famosas Cataras de Iguazú desde el lado brasileño. Cruzar la frontera Paraguay-Brasil desde Ciudad del Este es muy sencillo, y se puede hacer incluso a pie. Lo único importante es recordar de pasar por las oficinas de migración, tanto paraguaya como brasileña, para que te pongan los sellos correspondientes… porque si te descuidas pasas sin poner nada… ¡¡no hay controles!! Ah, y recordar que en Brasil es una hora más que en Paraguay!! Leímos que cruzar el puente que une los dos países es un poco ‘peligroso’, pero nosotros lo hicimos y no pasó nada.

Si hay sol, el arco iris es una imagen perpetua en esta cascada.
P.N. do Iguaçu.
Tras pasar, sacamos dinero en la misma frontera (hay un cajero automático). Para ir a las cascadas hay que coger un autobús que lleva a la terminal del centro de Foç do Iguaçu y desde allí hacer transbordo al autobús num. 120 (2,8 BRL/pasaje). Llegamos a las 15h, y dudamos de entrar… porque a las 18h cerraban. Pero entramos y podemos decir que la vimos tranquilamente y bien, con 1,5-2h hay suficiente. La entrada (41,6 BRL/pers) incluye el autobús que te lleva  hasta el Hotel Iguaçu donde se encuentra el sendero de Trilha das Cataratas o bien hasta la Garganta del Diablo. Hay otras actividades como por ejemplo safari, tirolina por las cascadas o incluso una barca que te acerca a las cataratas… pero van a parte y los precios ¡no son baratos!

El agua salpicaba hasta nosotros... la fuerza de la caida es increible.
P.N do Iguaçu.
Nosotros bajamos e hicimos el sendero Trilha das Cataratas hasta la Garganta del Diablo. Nos quedamos anonadados al ver las gigantes cataratas… no por su altura sino por su extensión. ¡Son impresionantes!, es como si el suelo se partiera e hiciera un escalón gigante a todo lo largo del horizonte… y todo ello inundado por agua y su caída correspondiente. No para de bajar agua y más agua… Es imposible no preguntarte de donde viene tantísima agua… El sendero dura una horita y en todo su recorrido ves las cataratas. Cuando se llega a la Garganta del Diablo hay una pasarela que te adentra a la gran caída de agua. Si se puede llegar a ver sin nadie, es increíble la sensación al cerrar los ojos, ver en tu retina esa imagen espectacular con el arco iris y oír el agua caer con el sonido de los pájaros de fondo y las gotas de agua acariciándote la cara. ¡Son momentos irrepetibles!




Estos simpáticos animales, los kaotis, campan a sus anchas.
Pero los humanos estamos destrozando su alimentación
y potenciando su agresividad en busca de comida "basura"
que vamos dejando en el P.N. do Iguaçu.
Parar esto solo depende de ¡¡NOSOTROS!!


En dos horas acabamos de ver y disfrutar de esa belleza que nos brinda la naturaleza, y aunque no había ganas de marchar… decidimos volver hacia Ciudad del Este. Hicimos el mismo trayecto a la inversa y volvimos a cruzar la frontera a pie sin problemas. De vuelta al hotel pasamos por un lugar donde vendían pollos alast y decidimos que nos habíamos ganado una rica cena.

Marchamos a la cama, tras decidir que al día siguiente marcharíamos de Paraguay. Nuestro paso por este país fue muy breve… pero nos llevamos un buen recuerdo gracias a su gente y teniendo la sensación de que podríamos haberlo explotado más si hubiésemos tenido más tiempo.


Vistas de la caida de la Garganta del Diablo a tan solo un par de metros de ella.
P.N. do Iguaçu.

lunes, 4 de noviembre de 2013

PARAGUAY: ASUNCIÓN

PARAGUAY

Al sud de Paraguay es troben les famoses ruïnes jesuítiques.
Trinidad.


El Paraguay es troba al cor d’Amèrica del sud. Fa frontera amb Brasil pel Nord-Est, amb Argentina pel Sud i amb Bolívia per l’Est. A pesar de ser molt més gran que Catalunya, la seva població és molt similar a la nostra, consta només amb uns 7 milions d’habitants. Una altra similitud amb la nostra nació, és que al Paraguay també hi coexisteixen dues llengües: l’espanyol i el guaraní, la llengua dels antics indígenes. Ambdues llengües són parlades abastament per tot arreu i és un motiu d’orgull per ells.

Conta amb grans zones despoblades com la del Chaco, en la que només es troben algunes antigues colònies d’alemanys que sembla que no han evolucionat amb el temps i segueixen vestint com el segle passat.

Paraguay fa frontera, per l'est, amb Brasil i Argentina.
Nosaltres vam aprofitar aquest emplaçament
per visitar les famoses Catarates d'Iguazú desde tots dos costats.
Realment són una Maravella de la Naturalesa!!
La moneda paraguaiana és el guaraní (PYG) i 1 € = 5919,13 PYG. Tot i estar tant devaluat respecte l’€, el Paraguay és més car que Bolívia o el Perú però encara conserva coses de països del tercer món.

La nostra passada pel Paraguay va ser força fugaç camí de Montevideo, ja que no teníem massa temps (l’11 de Setembre tornàvem cap a casa). Només vam fer 3 aturades (Asunción, Encarnación i Ciudad del Este) però amb una mica més de temps (i diners) es poden gaudir de moltes més coses com selva amazònica, parcs naturals amb llacs i rius o visitar altres runes jesuítiques a part de les d’Encarnación. És un país poc explotat turísticament i que no ens va semblar gens insegur.

El mitjà de transport més comú és l’autobús i es poden trobar moltes companyies d’autobusos en les terminals grans de les ciutats més poblades. Per les zones més despoblades pot ser difícil trobar transport públic freqüent, la millor opció en aquests casos és fer dit.

Els pocs viatgers que ens vam trobar que havien trepitjat el país ens havien dit que els seus habitants eren esquerps i, fins i tot, mal educats. Nosaltres només podem dir que la nostra experiència és totalment contraria: ens vam trobar un poble alegre, simpàtic i amb moltíssimes ganes d’ajudar!!


La familia d'en Maties ens van acollir a casa seva sense conèixer-nos de res.
D'esquerra a dreta: jo, la Gloria i la Negra. Drets: el Maties i en Marc.


Del 24 al 26 d’Agost 2013


ASUNCIÓN



A Asunción podem trobar diferents edificis gubernamentals...
per fora són interessants però per dintre no són gran cosa.
Cabildo d' Asunción.

Després que la Justina (La Negra) ens tornés a convidar a dinar a casa seva unes empanades casolanes boníssimes, ens vam acomiadar de la família d’en Matías. Abans però, li vam prometre que la trucaríem des de casa quan hi arribéssim. Ens en anàvem a casa d’en Daniel, el nostre proper couch.

Per arribar-hi vam tenir que agafar dos busos interns per Asunción (2000 PYG/persona/bus), ja que en Daniel vivia a l’altra punta de la ciutat. Només us direm que només vam pagar un dels busos perquè el revisor ens va fer passar gratis al segon (i, a més, estava fora de servei!!) i dues persones que no coneixíem absolutament de res (un d’ells era policia) ens van deixar els seus telèfons per truca a en Daniel. Esquerps?? Per a res...

No la vam poder veure per dintre... però semblava molt senzilla.
Catedral d'Asunción
En Daniel és un noi de 34 anys que viu sol en una casa del seu pare. Només arribar a la tarda ens va convidar passar la tarda amb ell i els seus amics (feia un dia força dolent, amb pluja i fred) veient pel·lícules i escoltant música.

Al dia següent ens vam decidir anar a descobrir Asunción. Però ens vam trobar amb un petit problema: era diumenge. La ciutat estava deserta, tot estava tancat i no hi havia ni un ànima pels carrers, només 4 policies que vigilen que tot estigui en ordre. Com que a més tornava a fer mal dia, vam decidir tomar el dia de relax i fer sessió de cine i internet!!

El dilluns el sol tornava a brillar i el centre d’Asunción estava ple de vida. Quina diferència!! A pesar de tot, Asunción no té gran cosa a veure i, amb un matí o tarda ja està tot vist. A la plaça dels Herois es troba el panteó dels herois, on hi descansen les restes dels herois del país. Un altre edifici ‘destacat’ és l’antic edifici del Cabildo, que ara és un centre cultural, però la visita resulta força avorrida i val més la vista de fora que entrar a dins.

Palau de Govern.
Ens  va sorprendre la quantitat de brutícia dels carrers de la ciutat i el poc profit turístic i cultural que es treu a la ciutat. Però també ens va semblar una ciutat força segura, en la que vam caminar per tot arreu i de nit.

Com que ens quedava temps vam decidir anar a peu a la terminal (4km des del centre) per comprar el bitllet del bus al nostre proper destí, ja que volíem marxar aquella mateixa nit. Els busos a Encarnación (de 50000 a 70000 PYG, 6 hores) surten a gairebé qualsevol hora, però per estalviar una nit, a nosaltres ens convenia un nocturn. Vam agafar el més barat, sense calefacció ni manta i va fer fred, però res comparat amb el fred de Bolívia. 


Aquest edifici és el mausoleu de la patria, on reposen les restes mortals d
'alguns herois de la historia Paraguaya. 
Panteó dels Herois. Asunción

viernes, 1 de noviembre de 2013

BOLIVIA: SUCRE Y SANTA CRUZ

Del 20 al 22 de Agosto 2013

SUCRE Y SANTA CRUZ


Vistas de la ciudad de Sucre.


Nuestra ruta por Bolivia llegaba a su fin. Solamente nos quedaba visitar Sucre, la antigua capital del país, y por tanto con una gran belleza colonial, y descubrir la mejor vía para marchar a nuestro siguiente destino, Paraguay.

Así que cuando nos despertamos, nos despedimos de Potosí y nos dirigimos a la terminal de autobuses nueva en colectivo (autobús 1,25 BOB/persona). Es un edificio nuevo, muy grande y medio vacío. Existen varias compañías que realizan el recorrido Potosí-Sucre. Los precios son similares (15-17 BOB/persona), la única diferencia es el horario. Cada 15-30 min, sale un autobús hacia Sucre.  El trayecto se realiza a través de carretera asfaltada, y dura unas de 3-4 horas.

Plaza 25 de Mayo. Al fondo su catedral.
Sucre
Llegamos a mediodía a la terminal de Sucre, situada a unos 30 min. a pie del centro. Aquí hicimos el primer intento de enterarnos que vías hay para llegar a Asunción, Paraguay. Pero la información que nos dieron era bastante floja… Lo volveríamos a preguntar de nuevo este mismo día en una oficina de turismo, pero fue de poca ayuda. Hay dos opciones que nosotros sepamos: desde Santa Cruz donde cada día salen autobuses directos a Asunción (24h de trayecto, 420 BOB/persona, incluye las comidas); o desde VillaMontes, un pueblo de Bolivia situado al sud, por donde pasan los autobuses que vienen de Santa Cruz. Esta última tiene sus inconvenientes, que son: si reservas asiento con la compañía de autobuses, tienes que pagar el mismo precio que si lo cogieras desde Santa Cruz; si no reservas, tienes que esperar en la oficina hasta que el autobús pasa por allí (entre las 2-4 de la madrugada) y si hay asientos subir (coste del pasaje son 50 USD/persona). Delante de esta incerteza, nosotros decidiríamos ir a Santa Cruz (autobús 60 BOB/persona, 12 horas) y coger el autobús desde allí.

Aqui pudimos comer la deliciosa sopa de maní.
¡No os la perdáis!, está deliciosa.
Salimos de la terminal de Sucre e intentamos coger un colectivo para ir a la ciudad, pero fue imposible porque iban llenos y nosotros no cabíamos con las mochilas. Así que decidimos ir caminando hasta el centro poco a poco (unos 30 min.). El camino no se nos hizo muy pesado porque era todo de bajada… Una vez allí preguntamos un par de hostales, y enseguida encontramos uno, súper céntrico, delante de la entrada del mercado, sencillo y barato (Hostal Guadalupe, 50 BOB/habitación doble, baño compartido, agua caliente). 
Era tarde y estábamos hambrientos, por lo que entramos al mercado y buscamos el comedor. Nos habían hablado muy bien de este lugar, hay muchos puestos de comida con sus mesas. Muchos ofrecen menú por 12 BOB (sopa, plato y bebida) y realmente están deliciosos. ¡No hay que perderse la sopa de maní!

El resto del día que nos quedaba lo dedicamos a ubicarnos y a caminar un poco por sus calles. Por la tarde-noche, nos volvimos a encontrar con Álvaro que, casualidades de la vida,  había llegado a Sucre por la tarde y ¡se había alojado en el mismo hostal que nosotros! Fuimos a cenar por las calles adyacentes al mercado, donde por las noches ponen como un mercado nocturno y se llena de vida.


Siempre encuentras viajeros con quien compartir buenos momentos.
Marc, Álvaro y yo, en la plaza 25 de Mayo.


La mañana siguiente quedamos con Álvaro, y los tres fuimos a descubrir la belleza de Sucre. Caminamos toda la mañana perdiéndonos por sus calles y admirando su encanto: el mirador de la Recoleta, la Catedral y las miles de iglesias que tiene,  sus plazas y otros edificios coloniales. Un día es suficiente para descubrir gran parte de sus rincones.
Por la tarde, nos despedimos de Álvaro,  y cogimos el autobús hacía Santa Cruz (60 BOB/persona, 12 horas). Pasamos toda la noche en el autobús.

Iglesia de San Francisco, Sucre.
Sobre las 7 de la mañana, llegamos a Santa Cruz. Es la ciudad más grande de Bolivia, aunque creemos que tiene poco interés turístico. Algunos viajeros la utilizan como puerta de entrada a la selva (Parque Nacional Amboro) y como base para visitar las Misiones Jesuíticas bolivianas que se encuentran a su alrededor.
Al llegar a la terminal preguntamos por el bus a Asunción en varias oficinas, pero todos tienen el mismo precio y salen a la misma hora  (sobre las 19-20h de la tarde). Dejamos las mochilas donde compramos el billete, y pasamos el día paseando y viendo los pocos atractivos de Santa Cruz. Pero personalmente no hay gran cosa por hacer… ni por ver.

Nos despedimos de Bolivia, con un intenso y largo viaje. Fueron 24h en autobús, por carreteras sin asfaltar, por lo que nos llenamos de polvo. Asientos incómodos. Noche fría. Comidas escasas, y sin opción de comprar nada porque solamente hacía paradas para subir o bajar gente. Y una vez pasada la frontera paraguaya, montones de controles policiales.

Corte Suprema de Justicia de Sucre.


Pero no todo fue negativo: también pudimos conocer a Matías, un chico de 33 años argentino, que se había animado a conocer Perú. Y que había perdido su vuelo de vuelta, por lo que lo estaba haciendo por tierra. Con él pudimos compartir conversaciones, intercambiar experiencias viajeras y pasar buenos ratos.



El paso de frontera Bolivia-Paraguay es curioso. La frontera boliviana se cruza de madrugada y es rápida: sello de pasaporte, sin inspeccionar nada de nada. Habitualmente las fronteras de los países están cerca, pero no es así no llegamos al control de aduana de Paraguay hasta ¡4 horas más tarde! Allí nos hicieron esperar una hora, porque había otro autobuses delante. Y es que aquí el control es más exhaustivo. Te hacen bajar con todas tus pertenencias y las revisan una a una, haciendo sacar gran parte del equipaje. A nosotros, por suerte, el policía nos vio cara de buenas personas y nos dejaron pasar…. Pero aquí no se acabó todo para nosotros, porque cada hora o así nos fueron parando diferentes controles policiales… No sabemos si siempre es así o si era porque con nosotros viajaba un narcotraficante conocido allí… ¡Sí! Curioso, ¿no? Cada vez que nos paraban, lo llamaban, le llevaban a parte y… minutos más tarde subía con menos dinero en su cartera… Y lo más sorprendente es que, en uno de estos controles, descubrimos que el hombre, con aspecto pueblerino, que llevaba al lado, era juez y ¡llevaba un arma cargada! Coincidencias del destino…

Niños bolivianos disfrutando de sol.

Finalmente llegamos a Asunción a las 22h. Nosotros teníamos un couchsurfing que nos esperaba en su casa, pero teníamos que ponernos en contacto con él y que nos guiara cómo llegar. Las últimas horas habían sido muy raras, pero lo que nos esperaba nos sorprendió muy gratamente.

Matías, el chico argentino, se quedaba a pasar unos días en Asunción en casa de sus familiares. Su familia le estaba esperando en la terminal. Y mientras nosotros estábamos intentando buscar un teléfono público para llamar, él vino a buscarnos para decirnos que había hablado con su familia y nos invitaban a cenar y pasar la noche con ellos. ¡Nos quedamos muy sorprendidos!, pero aceptamos encantados, después de avisar a nuestro couch del cambio de última hora.

Estas simpáticas cebras, intentan dar educación viaria a los conductores.
¡Ya que nunca respectan al peatón!
Cuando llegamos a su casa, conocimos a parte de su familia: La Negra (su tía), Gloria (su prima), Anuncio (su primo) y su pareja MºJosé, Tenían preparada una deliciosa cena y nuestra habitación. ¡Nos sentimos muy acogidos! Son una familia encantadora.

El día siguiente, tras compartir con ellos gran parte del día, nos despedimos para ir a conocer a nuestro siguiente couch.