TAILANDIA

TAILÀNDIA

24 al 29 de Novembre 2012

La moneda de Tailandia és el bath i el canvi actual és de 1 € = 40 THB.

El nostre destí fugaç: Tailàndia. Quins records ens va portar tornar a passejar entre els seus temples!!
Chiang Mai, Tailàndia.

Creuar la frontera de Laos amb Tailàndia per Huay Xai (Laos) i Chiang Khong (Tailàndia) és molt senzill. Quan s’arriba al petit port de barques s’ha de passar per immigració laosiana. Normalment és gratuït, però els dissabtes i diumenges es paga una taxa de 10000 LAK. Taxa per a què? Un cop passat el control d’emigració arribem a l’embarcador i comprem el tiquet de la barca que creua el Mekong per anar a terres tailandeses (10000 LAK). Quan vam arribar a terres tailandeses vam creuar emigració tailandesa que dóna un permís de 15 dies i no demana absolutament res.

Wat Chedi Luang, Chiang Mai. 

No teníem gens clar si visitar Tailàndia o no i ho vam anar decidint cada dia que passava. Ja hi havíem estat feia 4 anys i ara anàvem molt malament de temps si volíem veure tot el que teníem previst. Així que, de moment, vam anar a buscar un autobús per anar a Chiang Mai i deixant de banda Chiang Rai, més al Nord. Només creuar el pas fronterer hi ha una sèrie de taxis per anar a l’estació i transports pera diferents ciutats, tots caríssims. Vam optar per anar a peu fins a l’estació (30-45 minuts) i, allí, vam comprar el tiquet  fins Chiang Mai (231 THB).

Vam arribar a Chiang Mai ben entrat el vespre i ens demanaven uns preus desorbitats per anar fins Bangkok, així que vam decidir fer nit allí i mirar-ho amb més calma l’endemà. A Tailàndia i, especialment, Chiang Mai era temporada alta ja que hi havia un festival. Ens va costar força trobar un allotjament econòmic, però finalment vam trobar el Chok Dee GH (220 THB en hab. triple sense wc).

Aquest temple té tota una sala amb monjos embalsamats.
Wat Phra Singh, Chiang Mai, Tailandia.

L’endemà el vam dedicar exclusivament a planificar els següents dies. Fins i tot vam comprar el bitllet d’avió cap a Indonèsia. També vam reservar un autobús cap a Bangokok (390 THB) pel dia següent a la nit. Havíem de fer via, ja que el dia 29 teníem que agafar l’avió. Com que era nit de dissabte hi havia un mercat nocturn enorme pels carrers. Ja no recordàvem com ens agradava Tailàndia i, en més d’una ocasió, vam pensar en retornar el bitllet d’avió i passar uns dies pel país, però el temps apretava. Mentre caminàvem pel mercat algú va picar l’esquena de la Raquel. Era el Henner!!!! El noi alemany que havíem conegut a Kanazawa (Japó) a casa de la Ida. Que petit és el món!!! Chiang Mai és molt més gran que Tarragona i no teníem ni idea que estigués per allí. Vam xerrar una estona i ens vam acomiadar.

Saborosos pat thai.
Mercat  nocturn, Chiang Mai.

Ja que teníem tot el dia següent lliure per la ciutat vam aprofitar per tornar a visitar-la. Vam tornar a visitar els temples que havíem vist feia 4 anys i que més ens van agradar i hi vam trobar certs canvis. En alguns s’havia de pagar (abans eren tots gratis) i l’altra gran diferència és que molts dels temples importants tenien embalsamats antics monjos que havien viscut al temple. En alguns temples n’hi havia més de 10!!! No entenem aquest nou costum del budisme del sud-est asiàtic (a Laos en vam trobar una altre) però és força impactant.

Mentre dinàvem a la vora del riu... Vam tornar a trobar el Henner!!! Aquest cop amb un amic que ja portava més d’un any viatjant i que no tenia ni idea de quant li quedava per tornar cap a casa, ja que ara se’n anava cap a Austràlia a fer diners per poder continuar... Sense paraules.

Wat Phan Tao, Chiang Mai, Tailandia.

El festival que hi havia era el Lantern Festival, en el que es llancen moltes llanternes enceses a l’aire i es demana un desig. Les dues nits que hi vam ser sempre  se’n veia  alguna pel cel, però el plat fort començava el 28, dia en que se’n llençarien centenars de cop. Fins l’últim segon vam estar dubtant de quedar-nos i perdre el bitllet d’autobús i el d’avió. Però finalment va vèncer el seny.

Vam arribar a Bangkok el 27-11 a primera hora (05:00) a la zona de Kho San. Aquells carrers sí que no havien canviat gens. Bars i comerços oberts a totes hores i gent de festa beguda fent gresca fins i tot amb el sol ben amunt. Vam estar buscant bitllets d’autobús per baixar a la frontera amb Malàisia (Ja que el vol fins Jakarta era des de Kuala Lumpur) i, en  aquella zona, turística, eren més cars. Així que vam agafar un autobús local (8 THB) fins a l’estació d’autobusos del sud. Allí vam comprar un tiquet fins a Hat Yai (747 THB), tot i ser molt car nosaltres no vam saber trobar res millor. Una altra nit en autobus...

Decoració de l'interior del Wat Pha Tao, Chiang Mai, Tailàndia.

Un cop a Hat Yai hi ha empreses que ofereixen transport directament fins a Kuala Lumpur (KL) però els preus són més cars que si ho fas pel teu compte. Encara que potser val la pena. Hi ha un autobús local (44 THB) que et porta en 3 hores a la frontera. Creuar el pas és molt fàcil i gratuït. El problema és que a l’altra banda de la frontera, el primer poblet malai que hi ha, Padang Besar, no té cap mena de transport per continuar. Vam haver de fer autoestop durant més d’una hora fins que una bona noia es va apiadar de nosaltres i ens va portar fins Kangar, on si hi havia autobusos freqüents cap a KL (43 MYR).

Vam  arribar a KL a la nit i vam anar directament a casa dels nois on havíem estat els altres cops. Ens van tornar a convidar a sopar i vam estar xerrant fins la matinada. L’endemà sortíem cap a Indonèsia!!

Adèu Tailàndia!! Un altra vegada tornarem per gaudir de la teva terra i gent!!
Lantern festival. Chiang Mai, Tailàndia.

LAOS: MUANG NGOI NEUA

21 al 23 de Noviembre 2012          MUANG NGOI NEUA

Una aldea de la etnia lao, en medio de la montaña.

La última mañana en Luang Prabang la aprovechamos para levantarnos temprano, sobre las 5 de la mañana, para ver de nuevo a los monjes. Desayunamos unos bocadillos con leche condensada (¡riquísimos!) en el mercado local (5000 LAK), recogimos nuestras mochilas y cogimos un tuk-tuk hasta la estación del norte (10000 LAK/persona).  Nuestro siguiente y último destino en Laos sería Muang Ngoi Neua, un pueblo escondido en las montañas, al que  sólo se puede acceder en barca por el río y únicamente hay electricidad ciertas horas de la noche.

El único medio para llegar al pueblo de Muang Ngoi Neua.

Cuando llegamos se acababa de marchar la furgoneta que iba a Nong Khiaw, pueblo donde se coge la barca. Así que nos tocó esperar a que se llenara una nueva furgoneta para poder partir (40000 LAK/persona). El trayecto, de 4 horas, no fue muy bueno, ya que las carreteras están en muy malas condiciones y estuvimos todo el rato saltando en los asientos.  Una vez en la estación caminamos unos 20-30 minutos hasta el puerto donde salen las barcas (aunque también se puede  coger un tuk-tuk). Nos montaron en un barco distinto a los otros turistas, pero eso nos benefició porque salimos antes y disfrutamos de todo el trayecto (1h, 25000 LAK/persona) solos. El recorrido es muy bonito porque ves como el río se va abriendo paso entre las montañas, pequeños poblados se encuentran cerca de la orilla del río y los búfalos campan libremente por la orilla buscando frescas hierbas. Además tuvimos la suerte de ver una serpiente mientras surcábamos el río.

En un simple paseo desde el pueblo
 puedes ver paisajes de campos de arroz
con las montañas de fondo como este.

Cuando llegamos a Muang Ngoi Neua tuvimos sentimientos opuestos, es muy bonito el lugar, pero más de la mitad de la población éramos turistas, por lo que perdía gran parte de su encanto. Buscamos alojamiento por la única calle que tiene. La gran mayoría de alojamiento suelen ser bungalós con vistas al río, aunque nosotros nos alojamos en una guesthouse situada en la esquina de la calle principal con la calle al puerto que ofrecía habitaciones (30000 LAK/habitación doble sin baño).  Sencilla, sin lujos, con agua fría (como la gran mayoría) y sin desayuno incluido. Cómo ya estaba anocheciendo pudimos hacer poca cosa, caminar por su única calle, localizar el restaurante más económico para cenar y mirar precios en los 2 “mini” tiendas que hay. Los precios no son desorbitados pero sí son más elevados. También preguntamos precios para trekings de 2 días y una noche (700000 LAK/los dos e incluía comidas y alojamiento), pero nos dimos cuenta que no llevábamos dinero suficiente y no hay cajeros (sí hay oficina de cambio pero la tasa de cambio era muy mala). Así que caminaríamos por nuestra cuenta. Cenamos un pescado muy bueno y decidimos ir acostarnos para salir temprano al día siguiente.

¡Preparados para nuestra caminata!

Tras despertarnos con el canto que anunciaba la salida de los monjes a la calle a pedir limosna, nos vestimos y preparamos para salir (se necesita agua en abundancia y protección solar). Preguntamos en nuestro alojamiento qué ruta hacer, y nos aconsejaron coger la calle del puerto e ir caminando dirección al interior de las montañas y ver diferentes poblados locales. El camino es sencillo, con pocos desniveles y fácil de seguir, quizás el único obstáculo es que no hay sombra donde cobijarse del sol. Es aconsejable realizarlo con sandalias sujetas al pie ya que en varias ocasiones hay que cruzar el río.  Cuando llegas al primer poblado hay un pequeña caseta donde hacen pagar (10000 LAK/persona) para seguir caminando. Allí mismo hay una cueva, con estalactitas y estalagmitas, que se puede visitar por libre. Nosotros hicimos una pequeña parte de su recorrido, pero tuvimos que parar porque el cordón de orientación estaba roto a unos cientos de metros de la entrada. Los paisajes iban cambiando durante el recorrido: campos de arroz, el río, pequeños poblados y zonas más selváticas. No recordamos cuántas horas estuvimos caminando, pero regresamos al pueblo de noche. Por suerte no íbamos solos, si no que poco a poco, a lo largo del recorrido,  fuimos conociendo a turistas y formamos un pequeño grupo multicultural. Éramos una francesa, un belga, un quebequiano,  tres alemanes y nosotros.

En el interior de la cueva.

El día había sido muy caluroso e intenso, así que tras una ducha refrescante  nos fuimos todos juntos a cenar. A pesar que a todo el grupo no nos gustan los sitios turísticos, tenemos que reconocer que nos fue muy agradable poder acabar la noche compartiendo nuestras aventurillas de turistas independientes.

Montañas y más montañas... ¡precioso!

El día siguiente sería muy largo y pesado, ya que nos despedíamos de Laos y marchábamos hacia Tailandia. Cogimos el primer y único barco que había para salir de Muang Ngoi Neua a las 9 de la mañana (25000 LAK). Por suerte no hay sólo un barco, porque llegamos a llenar entre turistas y locales más de 3. En la estación de autobuses de Nong Khiaw preguntamos por la forma más fácil y rápida de llegar a la frontera con Tailandia (Huay Xiay - Xiang Khon), y nos informaron que lo mejor era volver a Luang Prabang y coger un bus nocturno hacia la frontera. Así que cogimos el supuesto autobús hacia Luang Prabang (40000 LAK/persona), que resultó ser un sawngthaew donde íbamos apretujados como ganado. Una vez en la estación del norte de Luang Prabang tuvimos que esperar hasta la tarde para coger el autobús hacia Huay Xiay (120000 LAK/persona). Tras pasar  12 horas, a la mañana siguiente, llegamos al pueblo de Huay Xiay. Un chico nos había comentado que los ferrys que parten hacia Xiang Khong (Tailandia) se encontraban relativamente cerca de la estación, por lo que decidimos hacer el trayecto caminando… Tras una gran sudada, porque caminamos más de 1 hora, llegamos a las barcas y nos despedimos de Laos.

¡y ahora toca la vuelta...!

LAOS: LUANG PRABANG

19 al 20 Novembre 2012             LUANG PRABANG

Luang Prabang està ple de temples!!
Wat Xieng Thong.

Si alguna cosa es pot trobar en abundància a Luang Prabang són temples budistes (per informació sobre com vam anar de Vientiane a Luang Prabang veure post anterior). Només donant una ràpida ullada al mapa de la guia se’n veuen uns 20. Òbviament no els vam veure tots ni explicarem tots els que vam veure perquè sinó serà massa pesat. Únicament els que vam trobar més interessants.

Edifici on es troba la carrossa fúnebre.
Wat Xieng Thong.

El primer dia ens vam llevar com sempre ben d’hora per començar a explorar la ciutat. Val a dir que el centre, no té res a veure amb qualsevol altra ciutat o poble de Laos. És un lloc ple de tendes i restaurants i hotels boutique de cert nivell econòmic, amb els mateixos preus que es poden trobar a Europa. Està destinat a un turisme més acomodat (Laos no està a la cantonada de cap lloc del primer món).

Ens vam decantar per caminar en direcció on el riu Mekong es divideix en un afluent anomenat Nam Khan i anar tornant a poc a poc veient temples. El primer temple que vam visitar va ser el Wat Xieng Thong. És un temple força gran que  va ser construït fa uns 500 anys i que va estar en mans de la família reial fins al 1975. Aquest temple només el va veure la Raquel ja que l’entrada  eren 20000 LAK (uns 2€) i en quedaven molts per veure. Com en molts casos és un preu excessiu si el comparem amb altres coses com, per exemple, el menjar. Costa el mateix que el dinar de tots dos!

Vistes del Palau Reial desde la base de la muntanya Phu Si.

El  següent punt que vam anar a visitar va ser la muntanya Phu Si (20000 LAK), té 100 metres d’alçada i té alguns  temples al  seu  interior. Els temples i  la muntanya no valen gran cosa, és més, el temple amb més interès es troba al peu de  la muntanya i destaca per unes pintures a les parets del s. XIX i es gratuït. El millor de la muntanya són les  vistes que té de la ciutat i el riu. En general, jo no ho recomanaria, a no ser, que el dia sigui clar i es vulgui  veure Luang Prabang amb una mica de perspectiva. Just davant de Phu Si es troba el Palau reial (uns 35000 LAK em sembla, no hi vam entrar). Se suposa que  l’atracció estrella de Luang Prabang, un palau construit a principis del s. XX i convetit en museu el 1975, després de la revolució que va obligar a fugir als reis de Laos. Ens van dir que era semblant al de Tailàndia i que estava força buit per dins. A més, els exteriors es veien relativament bé des de fora o la base de Phu Si.

Mercat local de Luang Prabang, situat al costat i darrera del Palau Reial.

Just passats els murs del palau reial hi ha un mercat d’alimentació que, per nosaltres, no acaba d’encaixar amb el que és el centre de Luang Prabang. Es podria dir que és un mercat local amb tot el que això implica. Els laosians es mengen molts animals que, a nosaltres ens resulten força sorprenents, entre ells: rates, ratpenats, gossos, esquirols... Per nosaltres encantats, a més, hi ha força fruita i altres productes. El que passa és  que és una zona molt turística i això implica molts curiosos, cosa que a molts venedors no agrada, ja que pregunten molt, fan fotos i compren poc. Més d’una vegada ens vam trobar que tapaven els seus productes o feien mala cara. L’espectacle està garantit.

Vam poder veure una cerimònia dels monjos!!
Wat Manolom.

Vam decidir allunyar-nos una mica més del centre i vam veure un parell més de temples com el Wat Manolom, el més antic de Laos, o el Wat Wisunarat, que destaca per una estupa  negra baixeta amb forma de semiesfèrica que els locals anomenen de mitja síndria. En aquest darrer ens vam trobar un grup de Madrid que ens van recomanar un temple que no venia a la guia. Val a dir que els dos temples anteriors s’ha de pagar una entrada de 20000 LAK que nosaltres vam esquivar.

Cèlebre monjo embalsamat exposat al Wat Sensoukarahm. 

Ens vam dirigir al temple que ens van recomanar, el Wat Sensoukarahm. Aquest és gratuït. El que el fa diferent de la resta de temples és que conté un monjo embalsamat, cosa que ens va sorprendre molt. Quan ja ens n’anàvem un  monjo ens va cridar des d’una taula que hi havia al recinte del temple. Només volia parlar amb nosaltres i que l’ajudéssim amb els seus  deures de l’escola. Té 24 anys i és del nord del país. Ens va explicar que el monjo embalsamat és el més famós de Laos dels darrers anys i que va morir al 2007, entre d’altres  coses. Va ser molt divertit i ens va permetre acostar-nos una mica més a un tipus de vida que ens era totalment desconegut.

Els relleus dorats d'aquestes portes són magnífics!!
Wat May Suwannaphumaham

Una bona forma d'acabar el día: una conversa interessant.

Espectacular peix!!!
doncs no us pudeu ni imaginar com n'estava de bo...

Al matí havíem conegut una parella de Barcelona, el Toni i la Virginia, que, com nosaltres, també s’havien agafat un any sabàtic i estaven fent un viatge pel món (el seu blog es diu www.backpaquets.wordpress.com ). Vam sopar plegats al carreró que surt del mercat central. Aquella mateixa nit vam tornar a coincidir, després de més de 15 dies amb l’Ester i el Sergi, de llargviatge, que havíem conegut a Hue (Vietnam). Que petit és el món...! Després d’intercanviar històries i aventuretes, ens van explicar que ells havien vist tots  els temples junts i que havien pogut esquivar totes les entrades. Tàctica que, a partir d’aquell dia,  hem aplicat moltíssim i ens ha funcionat força bé. Gràcies nois!!!

La primera feina del dia dels monjos budistes... recollida d'almoina!!

L’endemà pel matí  vam quedar amb el Toni i la Virginia per anar a veure la recollida d’almoina que fan els monjos cada matí. Com que  no tenen prou recursos, cada matí, a la sortida del sol, els monjos de  tots els temples de Luang Prabang (i em sembla que molts  altres llocs) surten a recollir l’almoina en forma de menjar que els donen els fidels a canvi d’una benedicció. Actualment s’ha convertit en una  exhibició i hi ha força turistes, molts d’ells sense cap mena d’escrúpol. Per fer la foto desitjada es poden posar a un pam de la cara del monjo que recull la donació (ha de ser molt desagradable...)  i,  fins i tot, poden interrompre la processió  de monjos, fent que s’aturin o canviant la direcció. No ens estranya gens que, en molts llocs del món, els turistes tinguin restringida l’entrada després de veure aquests comportaments tan poc respectuosos.

Cataractes de Tat Kuang Si. 

Després de veure els monjos vam decidir que volíem anar a  veure les cataractes de Tat Kuang Si, hiperturístiques. La millor manera d’anar-hi és pel teu compte, ja que això permet moure’t amb llibertat un cop ets allí. De les cataractes en surten una sèrie de senders en mig dels boscos que són interessant de seguir. Però per anar-hi per lliure s’ha de llogar una moto i no és barata (130000 LAK). Nosaltres hi vam anar en tuc-tuc (30000 LAK anar i tornar), amb un grup de turistes, pel que sortia mes barat.  A l’entrada de les cascades (20000 LAK) també hi ha un petit centre de manteniment d’ossos malais, una espècie en perill d’extinció i molt difícil de veure en estat salvatge. Al centre en tenen uns 20.

Impressionant la cataracta...
 qué petits que som!!

L’excursió val la pena. Les cascades formen diferents piscines naturals que gràcies a l’alt contingut en minerals tenen un color turquesa molt característic. El lloc és genial per fer-hi una capbussada, pujar dalt del salt d’aigua principal o caminar pels senders que surten a prop d’allí. Com que era migdia vam aprofitar per dinar i ens vam menjar un magnífic peix de riu fet a la barbacoa per 25000 LAK. Tota una delícia.

Una de les piscines naturals turqueses a les cataractes Tat Kuang Si.

Vam quedar amb el tuc-tuc que ens vindria a recollir a les tres hores d’haver-nos deixat. Temps suficient per banyar-se i pujar dalt la cascada, però no per explorar els camins. Cap a les 16:00 ja érem a Luang Prabang i vam aprofitar per treballar amb l’ordinador fins que vam sortir al mercat nocturn i a sopar.

"Fins un altra nois..."  semblava dir-nos tranquil·lament  l'òs.