NZ-IN: WAITAKERE RANGES NP I BOSCOS DE KAURI

06 i 07 de Juny 2013

WAITAKERE RANGES NATIONAL PARK
 I BOSCOS DE KAURI

Avui us presentem l'arbre més representatiu de Nova Zelanda: el kauri

Ruta realitzada:

06/06/2013: de polígon industrial a Colin road d’Auckland a Ruawai:  264 km.

07/06/2013: de Ruawai a Camping del DOC Raetea, unos 18km al sur de Kaitaia (SH1): 269 km.

La primera platja de sorra volcànica que vèiem a NZ: Karekare beach.

A les vuuit del matí ja érem a les portes de Smith & Smith d’Auckland per a què ens posessin el vidre. En menys d’una hora el teníem posat  i a més ens van aspirar la furgo (que ja li feia falta).

Cascades a pocs centenars de metres del mar. Karekare falls.

Vam anar cap a l’oest per anar al Waitakere Ranges National Park, un parc enorme de 16000 Ha, que avarca la serralada de Waitakere fins la costa. Ens hi vam dirigir per la carretera 24 o Scenic Drive  que va de Titirangi a Swanson (moltes corbes i pujades i baixades). A pocs kilómetres de Titirangi es troba el centre d’informació d’Arataki on ens van donar (com sempre) un munt de plànols i papers sobre la zona. Després de mirar quins ens interessaven i quins no, vam tornar-los-hi els que no volíem (reciclatge!).

Sempre m'han agradat els micos i, com podeu veure, m'hi identifico.
Karekare trail.

El primer lloc del parc on vam anar va ser Karekare. Allà hi ha una platja de sorra  negra a la que s’hi accedeix des d’un sender d’uns 40 minuts. De tornada vam pujar a un teòric lookout per un sender que surt del que va a la platja. Dic teòric perquè no està indicat i el  sender té múltiples desviacions i no sabem si el vam veure o no. Hi ha unes vistes sobre les  cascades Karekare, però és millor veure-les des de baix. Per tornar al sender inicial ens vam perdre i vam tenir que baixar muntanya a través fins a baix.

Quan vam tornar a ser a baix ens apropem a la base de la caiguda d’aigua per un bonic sender ben indicat que surt a pocs metres de l’aparcament.

Camel rock de la Piha beach. Realment s'assembla a un camell?

Tornem a la carretera principal (per arribar a Karekare s’ha d’agafar un desviament senyalitzat a l’esquerra) i anem direcció Piha. Allí anem a veure les Kitekite falls. S’hi accedeix des del Kitekite-Knutzen track, un sender d’una hora anada i tornada (en teoria és un loop, però nosaltres vam tornar pel mateix camí) fàcil de seguir i envoltat de vegetació.

En tornar vam dinar en una zona de pícnic al  costat de l’aparcament on hi havia taules i cadires. Vam jugar a les cuinetes i ens vam escalfar la deliciosa carn de corder que ens va donar la Kay.

El millor dinar del viatge: cuixa de corder al forn amb guarnició.

Havent dinat ens vam apropar a la Piha beach, també de sorra negra. Allí hi ha una roca molt gran que divideix la platja en dos. L’anomenen Lion rock perquè teòricament té forma de lleó en repòs, però nosaltres no li vam saber trobar la semblança. Des de  la  platja vam anar caminant per les  roques fins  a una altra caleta on l’aigua del mar xocava amb força contra les roques.

El   dia ja començava a caure quan marxàvem de Piha. Vam  continuar cap al nord per la costa oest fins al poble de Ruawai, on vam dormir en un descampat al darrere d’una benzinera.

Aquestes platges de sorra negra ens van portar molts records de... Lanzarote!

Pel matí vam continuar per la SH 12 direcció Nord fins el Trouson kauri, el primer bosc de kauris que volíem visitar. Els kauris són l’arbre “nacional” de Nova Zelanda. Són arbres molt grans i longeus i fins l’arribada de l’home a Nova Zelanda era molt abundant. Avui en dia ja no és així degut a la tala indiscriminada que hi va haver tant pels polinesis primer com pels europeus més tard. Ara l’amenaça més gran pels kauris és una bactèria que es transmet amb la terra que portem a les botes els excursionistes. Per això, tant a l’entrada com a la sortida dels senders que passen per boscos de  kauris hi ha uns raspalls i insecticides líquids per posar a les soles del calçat. Però com vam comprovar, no és suficient.

Te Matua Ngahere, el kauri més vell conegut.
Waipoua Kauri Forest.

Al Trouson kauri només hi ha per fer un sender d’uns 40 minuts per un bosc on agafes una idea de les dimensions d’aquests arbres.

D’allí vam continuar direcció nord fins el Waipoua forest, on vam agafar informació sobre senders per continuar veient kauris. Ens vam dirigir al Kauri Walk Park on a l’aparcament s’han de pagar 2 NZD a un “vigilant” degut a la “gran quantitat” de robatoris que hi havia. En fi...

Al costat d'aquest gegants arbres ens sentim com "David el gnomo".
Sender de Yakas Tree, Waipoua Kauri Forest

Allí vam fer un tros del sender Yaka, que et porta fins a l’arbre amb el mateix nom, que és el setè kauri més gran. També vam anar fins les four sister, un kauri amb un naixement únic que té 4 grans troncs des de la base. Per acabar ens vam apropar al Te Matua Ngahere, el kauri més vell viu. Es veu des d’unes plataformes d’observació i, per respecte als maoris que el consideren sagrat, no t’hi pots apropar i molt menys tocar o abraçar. Per fer tot el recorregut vam estar un parell d’hores.

A pocs km de l’aparcament hi ha un passeig de 10 minuts per veure el Tane Mahuta, el kauri més gran viu (51 m d’alçada i 13,8m de circumferència). La veritat és que tant el Te Matua Ngahere com el Tane Mahuta són realment impressionants.

Passejant per un dels grans boscos.
Trouson Kauri Park.

Vam continuar més cap al Nord fins creuar-nos amb la SH1 i vam agafar el desviament cap al bosc de kauris d’Omahuta, l’última parada kàurica. Després de 8 km per una carretera sense asfaltar arribem al Omahuta Forest Sanctuary. La carretera és molt empinada i amb corbes. La veritat és que no és massa diferent dels altres boscos i es gasta molta benzina...

Des de l’aparcament surt un sender d’uns 30 minuts que passa per kauris gegantins, alguns d’ells estan entre els més grans del món (només existeixen a NZ). Més o menys a meitat de camí ens vam trobar una “desagradable” sorpresa: un enorme kauri havia caigut i bloquejava totalment el camí. Era tan gros que el tronc estirat a terra era més alt que nosaltres. Havia caigut feia molt poc ja que les  rames es veien sanes i les fulles verdes. Amb la seva caiguda es va emportar per endavant uns quants kauris joves i palmeres dels voltants, deixant una clariana força gran al mig del bosc.

Ens vam apropar a la base del tronc per veure més de prop la zona de la fractura i ens vam quedar estupefactes. L’escorça del tronc estava completament sana però la fusta, per dins, estava totalment podrida. Probablement víctima de la infecció que comentava abans... Una autèntica llàstima veure un arbre centenari caigut sense remei!

Zona de fractura del kauri.
Omahuta sanctuary.

Ens vam aturar al primer  poblet que vam trobar i vam preguntar pels rangers del DOC però a la tenda del poble ens van dir que allí no n’hi havia. Els vam explicar el que vam trobar i en van prendre nota. Ens venia de gust un gelat de cucurutxo típic nova zelandès de la marca Tip Top que es diu Hockey Pockey. Després de dubtar una mica en vam demanar preu. Sorpresa! La dona va agafar la capsa del congelador i, com que estava força buida, ens la va regalar!! Vam estar unes dues hores menjant gelat sense parar. Fins i tot es va desfer!! Va ser simplement deliciós.

Vam continuar cap al Nord. L’endemà arribaríem, per fi, al cap Reinga, el punt més al nord de l’illa nord de Nova Zelanda. Vam dormir de forma absolutament legal (per primer cop en tot el viatge) al càmping gratuït del DOC Ratea North Side de la SH1 a uns 11km de Kaitaia. 

Com podeu veure la caiguda va ser força destructiva. Omahuta sanctuary.