CHINA: LIJIANG i BAISHA

4 al 6 d'agost 2012       LIJIANG I BAISHA

Ens vam llevar cap a les 08:00 i vam anar a agafar l’autobús  cap a Lijiang. Després d’esperar a peu dret gairebé una hora, on ens havia deixat l’altre autobús a Qiaotou a peu de carretera, vam poder agafar  el nostre (35 CNY). El trajecte va ser més llarg del que esperàvem ja que hi havia molts trams en obres, a més entrant a  Lijiang l’autobús va dir que ja no seguia i es va espatllar. Vam esperar a que en vingués un altre a recollir-nos i portar-nos fins a l’estació.

Vam preguntar a “informació turística” per la Mama Naxi’s Guesthouse, que era on havíem fet reserva, i no la van saber trobar. Vam preguntar com anar a la ciutat vella a la mateixa noia i tampoc en va saber. Finalment, una  mica  cansats de tanta incompetència li vam preguntar a la noia que ens indiqués on ens trobàvem i tampoc ho va saber. Com havia aconseguit la feina?? Per informació turística de la zona segur que no.

Mama Naxi's Guesthouse

Vam sortir de l’estació i vam veure un rètol amb indicacions cap al casc antic i el vam seguir, en deu minuts érem a les portes de la ciutat vella. Com que és un batibull de carrers, molts sense nom, vam preguntar per la nostra casa d’hostes a una agència de viatges i, tot i que no sabien on era exactament, vam tenir la gran sort de coincidir amb una noia de Guangzhou (clienta) que estava disposada a acompanyar-nos a buscar-la. No sabia on estava però coneixia la zona. Després de preguntar unes 20 vegades i de dues hores buscant, la pobra noia va acabar trucant a l’hostal i ens van venir a buscar.

Mama Naxi’s és una casa naxi que ha estat reconvertida en pensió. Les cases antigues de tota aquella zona són estructures quadrades en què els edificis envolten un pati. Les habitacions són amplies i están decorades. Els banys compartits están néts i tenen water!!  (120 CNY habitació doble sense bany). Les noies i la família que ho regenta són amables i ajuden amb bona informació. 

Lijiang. Ciutat vella de día.

L’inconvenient de Lijiang és, com sempre, en què s’ha convertit. Està totalment inundada per turistes xinesos i les cases tradicionals han estat convertides, la majoria,  en tendes de records, restaurants i agències de viatges. Ha perdut tot l’encant que tenia. L’única manera de gaudir la  ciutat tranquil·lament és llevant-se ben d’hora, quan no hi ha ningú pels carrers i les tendes són tancades.

Lijiang. Ciutat vella pel matí.

Abans que es fes fosc vam anar a comprar els  bitllets de tren cap a Kunming (95 CNY, seient dur, 12h) i Guangzhou (358 CNY, llitera dura, 24h). La diferència entre llitera dura i llitera tova és que el compartiment en la llitera tova té porta i només hi ha 4 lliteres, en canvi, en la dura n’hi ha 6 i no té porta. El llit és exactament igual d’incòmode. Una altra diferència de preu entre llits (independentment del compartiment) és que els llits de sota són més cars que els de dalt, perquè pots estar assegut amb els peus a terra sense tenir que trencar-te el coll, per això nosaltres vam agafar els de sota.

Parc de l'Estany del Drac Negre.

Després vam anar a veure el parc de l’Estany del Drac  Negre. Ens vam fer una mica els despistats a l’entrada i vam passar entre un grup de turistes xinesos sense pagar l’entrada (que segur que era caríssima). En teoria hi ha unes vistes del Yulong Xueshan, una muntanya nevada que hi ha a prop, però que no vam veure. El parc està gairebé tot en obres (sort que no vam pagar) i no es pot anar gairebé a cap lloc excepte al llac principal.

Insectes cuinats.

Com que es va fer tard  ja no vam poder gaudir massa de la ciutat vella. Vam sortir a sopar i vam trobar molts restaurants amb una gran varietat de menjars. En un d’ells hi havia insectes fregits que no ens vàrem atrevir a provar. 

Mercat de carn de Lijiang.

L’endemà al matí vam anar a passejar pel casc antic i vam anar a parar, sense saber gairebé com, al mercat de Lijiang. Un lloc sense turisme on els habitants de la ciutat nova van a comprar els seus queviures. Primer vam trobar el mercat de verdures i de fruites, fins aquí res diferent. Més endavant hi havia el de la carn, com que no hi ha frigorífics la carn es ven damunt del mostrador i, a diferència del que es pugui pensar, tenia un aspecte molt fresc. En algunes parades tenien damunt del mostrador, no sabem si per identificar la carn o per vendre, el cap de l’animal de la carn que es venia (un porc, cavall,yak...). 

Lijiang. Mercat de peix.

A la dreta del mercat de la carn hi havia el de l’aviari on es venen els pollastres o ànecs molt frescos, és a dir, vius. El client el selecciona i allí li arreglen. Està tot calculat, és una cadena. La persona que agafa l’ànec o pollastre el sacrifica i el posa en un bidó on es va desagnant; un segon treballador l’agafa (ja mort) i el posa en una màquina (semblant una centrifugadora) que el desploma; després el treu i el llança (literalment) als peus d’un tercer que el renta en un ribell.

Després vam continuar cap al mercat del peix on, evidentment, es ven tant fresc com el d’aus. Els peixos estan en ribells o piscines d’on el client els tria. Un cop escollits el peixater l’agafa amb la mà i li dóna un cop amb un bastó amb pues al cap perquè no es mogui, el pesen i l’arreglen al terra de la peixateria. També venien tortugues i granotes (molt grans) fresquíssimes que arreglaven allí mateix.

Baisha, con una matriarca naxi.

Després de tenir una experiència realment xinesa al mercat (una de les primeres) i per gaudir una mica més de l’ambient tradicional naxi, vam decidir llogar unes bicis (20 CNY/bici tot el dia) i anar a Baisha, un poblet que es troba  a només 9 km de Lijiang i que encara no està tant explotat (tot arribarà). El  poblet té un aire molt més relaxat i les cases segueixen sent cases. Només arribar ens vam trobar una senyora gran naxi que ens va fer acompanyar-la a casa seva. Després de portar-nos una safata amb magdalenes una mica passades, fruits secs revinguts  i  té, ens va explicar (o això vam entendre) que tenia 80 anys i que el seu marit va morir feia entre 30 i 40 anys. Després de fer-nos una foto ens va demanar diners (una manera més de guanyar algun yuan), li vam donar 10  CNY i es va quedar tota contenta. Vam passejar una estona pel poble i vam veure que moltes cases estaven fetes amb totxos de fang (terra marró-vermellosa, pedres i palla). 

Carretera Lijiang-Baisha.

Després de donar un tomet vam voler continuar amb les bicis direcció uns temples que hi havia a prop. El que no sabíem és que la carretera tenia un fort pendent i Raquel no va poder amb ella, degut segurament al cansament dels altres dies. Vam decidir llavors tornar cap a Lijiang però per un camí diferent i vam encertar. Vam atravessar uns poblets naxis solitaris gens turístics i uns conreus molt bonics. 


Un cop tornades les bicis vam anar al mercat a buscar una mica de menjar. Com que pel matí ja havíem comprat fruita (síndria i plàtans, tot 14 CNY) vam preguntar sobre uns xorissos que tenien penjats i que tenien molt bona pinta. Tot i ser una mica massa oliós i amb gust dolç, estava molt bo i en vam comprar un (15 CNY). Va ser el nostre dinar pel llarg trajecte que ens esperava l’endemà en tren fins a Kunming.